De nou sobre l'odi d'amor

L'altra dia una companya parlava de l'odi d'amor, però aprofundint en el meu odi, m'adono que allò que jo he sentit a posteriori de l'amor en alguns casos concrets és idèntic al que he sentit per altres situacions detestables: el professor inepte que castiga el nen que no pot comprar-se una llibreta no perquè no vulgui, si no perquè els pares no tenen diners, el del regidor inepte que només vol posar-se una medalla a l'hora de fer qualsevol actuació, el del constructor prepotent que es pensa que tothom li ha de petonejar els peus només sentir-ho.
Allò que jo havia batejat com a odi per amor i el que sento per aquests altres personatges és el mateix. Només que una situació m'ha tocat la pell i l'altre no. Això em fa arribar a una conclusió que si realment hagués estimat algú perquè n'hagués tingut motius, mai no l'hagués odiat, l'amor real i l'odi a posteriori, per a mi no són compatibles. Només odiem qui realment ens ha fet mal i podem trigar més o menys a ser-ne conscient, de vegades podem necessitar anys per a entendre que ens va succeir realment, perquè no podíem fugir d'allà on érem, com tenia tanta força aquell jou i quin ambient el propiciava, tot aquest seguit de conclusions de vegades triguem massa temps, però si les cerquem arriben. I ens adonarem que l'amor és quelcom diferent, l'amor s'acaba sí, se'ns acaba a nosaltres i als altres, però quan és real, tot succeeix de forma natural, una cosa porta a l'altre i els llaços es van afluixant fins que sense adonar-nos caminem de nou lliures, bé, més lliures que quan ens unia aquell amor bonic.