De nou cercant per recuperar l'oblit

Un relat de: Nefertitis
Caminava entre el bullici de gent. Sentia el fred com colpejava el seu rostre, com refredava les seves mans. Premia els llavis amb força per evitar que els seus ulls s’humitegin i deixessin anar aquelles llàgrimes que evidenciarien el seu malestar, el seu dolor, la seva tristesa.
La gent nerviosa caminava ràpid, amb pressa. Sentia com trepitjaven els seus peus i l’apartaven amb una lleu empenta, però no deia res, no podia.
S’endinsà pels carrerons de Gràcia. Aquell petit barri de carrers laberíntics però que alhora tenien essència, màgia, vida... No tenia previst arribar a un lloc concret, únicament volia caminar, oblidar-se de tot allò que cremava amb tanta força dins seu.
Intentava deixar la ment en blanc, oblidar-se per uns moments d’aquell cúmul de contradiccions que compartien espai en el seu cervell... Però no podia, i sense adonar-se’n una llàgrima començava a lliscar davall la seva galta.
Quantes vegades havia cregut que finalment havia aconseguit ser feliç? que una vegada més havia tocat les estrelles amb el palmell de la seva ma, i ara... Tot aquell espai i temps s’esvaïa i ella tocava de nou de peus a terra i recordava tot allò com un somni dolç. I així era i no podia ser de cap altra manera.

Minuts després, una pluja fina començà a tacar els terres dels carrers. A poc a poc sentia la pluja al seu rostre. Volia córrer, cridar, perdre’s... Volia, en realitat, tan sols una cosa, ser feliç, sentir-se estimada i adonar-se que tot aquell any, tots aquells dies que ella recordava amb detall no formaven part de l’oblit.
Va seguir caminant. No tenia destí i la nit era llarga.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de Nefertitis

Nefertitis

105 Relats

126 Comentaris

85833 Lectures

Valoració de l'autor: 9.84

Biografia:
Nascuda en un vell paratge de muntanyes he buscat afligida un món on cercar la calma, la llibertat... Però en el fons, sempre he estat una persona híbrida, distinta a tot i a tothom. I davant d'aquesta nostàlgia, únicament he vessat llàgrimes amargues i m'he autoavdicat una condemna per ésser invisible davant d'un món perfecte, per la meva manera de concebre aquest. Però he perdut milers de trens, he viatjat al més enllà; però algú m'ha donat una embranzida... No sé qui sóc, on vaig... Únicament escric, perquè és en la poesia, en cada mot on puc ser tot allò que sempre he anhelat. L'únic port que aporta calma al meu cor.