De música i cosmètics

En Benet era un sant baró que tenia el vici de tocar la flauta de bec ja de ben petit fent de pastor, tot descalç, per aquells prats del Pirineu. Mireu si n'era de vistuós que hi ha gent que afirma haver-lo vist tocant tres flautes alhora i de tot en feia una melodia. Si no podia tocar xiulava i la gent del seu ofici n'estaven tan farts que ja ni el sentien.
Tant corria la brama sobre el seu talent que, aquell any, abans de Nadal, es va presentar al taller on treballava un senyor de ciutat, molt ben vestit, preguntant per ell.
En Benet, astorat, va imaginar-se una mala notícia, però aquell home el tranquil.litzà de seguida.
En Benet no sap ni com, al cap d'una estona signava uns papers d'una audició i un concert no sé quan, a no sé on… Ja l'home, atabalat, només volia que se n'anés aquell galifardeu.
Al cap d'uns dies, aquell mateix individu va tornar amb un altre home gras i calb, que ja es veia que manava més. Van seure en unes cadires al bell mig del taller i l'home gras va alçar la mà, va picar els dits com botifarrons i va dir-li: "Toqui!".
En Benet, desarmat, va respondre:
-Oh, caram! No tinc la flauta aquí
I l'home gras va obrir un estoig negre. En Benet prengué la flauta més bella que mai hagués vist i tocà. I tant si tocà! Semblava que els dits ballessin ara una sardana ara una samba, que sé jo! I que bé sonava aquell instrument que en Benet plorava i va haver de deixar de tocar.
- Original, fresca, innocent, senzilla i complexa ensems…
- Algunes són meves, altres me les han ensenyat - digué innocentment l'artista.
Ara només calia tocar a ciutat. Tan sols fóra un dia i bona part de la nit. Ells el recollirien i el tornarien a casa, li pagarien el dinar en un bon restaurant i en Benet només havia d'omplir una hora i mitja de concert en dues parts i un descans de quinze minuts.
El concert es va enregistrar i fou tot un èxit, però en Benet ni s'imaginava la gent que hi va anar darrere la cortina de foscor que creen els potents focus. Només sentia els aplaudiments, i com més aplaudien més s'esverava i amb més passió tocava; allò ja no era música, era un present per als sentits.
Algú va haver de pujar a l'escenari per dir-li que el concert s'havia d'acabar.
En Benet va tornar al camerino i allí precisament van anar a buscar-lo tota aquella gent o gairebé tota. Rebia visites de persones que no havia vist mai en sa vida, abraçant-lo, petonejant-lo per tota la cara i el coll, encaixades de mans i copets d'espatlla i mirades de prepotència i d'enveja, desdenys, rialletes i burles…
En Benet, que no era tan ximple com es pensaven, se'n va anar cap a fora a cercar el xofer que l'havia dut perquè el tornés a casa.
Un cop allí, l'endemà, la dona el despertà a cops d'escombra: "Malparit, bergant! Com que a casa de ta germana, eh! Com has pogut? Fill de mala mare, marxes una nit i guaita!
En Benet, tot cruixit, obrí bé els ulls i va veure la marca de carmí d'un pintallavis al coll de la seva camisa.
Ell féu cara d'entendre-ho tot i la dona es desféu en un mar de llàgrimes i laments.
Per sort, aquell mateix migdia, es va presentar a casa l'home gras i calb que va aclarir el malentès.
L'home, el que volia, però, és que fes una gira per tot Catalunya i l'estranger, que compartís el prodigi del seu art, que s'expandís i guanyés fama i diners…
-Ah no, jo no n'he vist pas cap de duro!
La seva dona, a qui no agradava gens la idea, feia cara de pomes agres.
-Doncs sabeu que us dic? Que si tant de prodigi i tant d'art tinc que pugi la gent al Pirineu per escoltar-me.