De més verdes en maduren

Qui dies passa, anys empeny, filla meva!
Si ja m'ho deia l'àvia, que matinava de veritat, però a ella poc que no l'havia ajudat cap déu, hagut o per haver. Però en aquells dies, tot i no poder-ne tirar cap tros a l'olla, sempre sabia com agafar el bou per les banyes i encertava a resoldre tots els ets i els uts dels envitricolls que la vida li posava pel davant, i a córrer cor què vols per anar a sopar, que a la taula d'en Bernat, qui no hi és, no és comptat. Bon ull tenia ella per repartir a moros i a cristians les quatre trumfes que cabien a l'olla. I ni una mosca es podia escoltar, ni cantar no ens deixaven un cop entaulats, que ens sortien amb allò que qui canta a la taula i xiula al llit, és parent del mal esperit. Jo, que de normal dormia com una soca, aquelles nits ho feia en un esglai. I per cert, el "xiula", nosaltres el canviàvem per "pixa". Coses de la canalla!
Això encara avui ho explica la mare, que va néixer als anys quaranta i havia viscut un altre món, tan diferent del de l'àvia, farta de nedar a contra corrent on tot es veia depenent quin fos el color dels vidres amb que ho miressis.
Després d'aquell xafarranxo de la guerra, ja ningú es veia amb cor de posar pals a les rodes, i es varen oblidar de nedar i guardar la roba, sabent que a boca tancada no hi entren mosques i sabent també que calladets estaven més bufons. I de tant escoltar la salmòdia aquella, acabes que t'adones que el més calent és a l'aigüera. Ho teníem més clar que l'aigua. Però bé! Això són figues d'un altre paner i que avui no vénen al cas, i a falta de bons, el meu pare era alcalde.
I parlant del pare, ell ja ho deia; pedra calenta, fora del ventre i tal dia en farà un any! Aquell sant baró, en acabat de sopar, sempre ens enviava de pet a dormir, tot dient-nos; nens! A la taula i al llit, al primer crit, que és tard i vol ploure.
I jo, que mirava al cel, i no hi veia cap núvol!
Però les coses de família ja ho tenen això, i que qui dies passa, anys empeny. Dissortadament, tot i haver estat previsors de cara al futur, per culpa del mansoi manaire, per poc no perdem bous i esquelles, i vist aital babel, penso amb tendresa que de més verdes han madurat.
Oi que m'entens, filla?