De lluny...

De lluny es poden veure els caminants,
que les hores trepitgen amb sabates de palla,
sobre els seus peus s'obra un camí,
que se'ls emporta cap a la matinada de cada dia.

Caminant, perden la noció del temps,
i es perden en cada miratge que els mostra
la imatge vella del qui va asfaltar, fa temps,
aquell asfalt.

I miren al cel sense esperar
que ningú els hi enviï un record,
i tornen a alçar sa mirada,
i veuen, cada nit, la mateixa lluna.

Pensen en que potser, dintre d'uns passos més,
la gent els esperarà amb mirades daurades,
i els servirà, plens de joia,
nous somriures.

I els diran adéu amb la mà
quan tornin a emprendre el camí,
i tornaran a mirar al cel,
en busca d'aquella part d'ells robada.