Cercador
De l'esmòquing als texans.
Un relat de: MariaM- Compartir:
Aquest carreró vell remena bastant les corbes; tempteja, regateja, quasi mai és recte. Aquest carrer és més antic que els grans boulevards. L’he conegut no fa pas gaire. Estava acostumat a barris, a ambients prou diferents.
Vivia a la zona alta de la ciutat i em movia bé entre les persones d’un cert estatus social; per naturalesa es podria dir que, tanmateix, jo n’he estat de classista.
Freqüentava els salons i restaurants de moda, les llotges del Liceu i tots aquells llocs d’un cert glamur. Havia aprés a llegir el desig en els ulls de les dones més elegants amb qui alternava, desig i admiració alhora. Mentrestant, jo em deixava estimar, estimar i desitjar; vaig estar sempre molt receptiu a les mirades agosarades, a les carícies, inclús, d’aqueles dones que s’haguessin venut l’ànima per tal de posseir-me.
La meva posició privilegiada va durar uns quants anys. El canvi social fou lent, però, persistent. Els esmòquings foren desbancats pels texans i s’imposà l’esnobisme, pel sol fet que la seva adopció era el més semblant a un senyal de bon gust, de distinció.
El meu tarannà no s’adaptà al canvi i cada vegada em sentia és aïllat i, sense voler-ho, vaig deixar de fer-me amb la gent amb qui tant m’havia relacionat. Inclús, aquella mena de reclusió em va provocar una malaltia que m’afectà la pell. L’isolament, volitiu o no, gradualment, em portà a la situació d’indigència.
He conegut albergs; he dormit en alguna ocasió en els caixers de certes entitats bancàries. En la darrera, vaig ser motiu d’una baralla entre dos indigents.
Crec que aquesta serà la meva darrera etapa. Vaig per aquest carreró, m’hi porten de fet, perquè no puc caminar; em sento sacsejat i no sé on aniré a raure.
Sé, però, i ho recordo, justament ara, d’on vinc; que ho recordi en aquests moments, quan intueixo que s’apropa el meu final, és prou significatiu.
Vaig néixer a una ciutat russa, a la vora del mar Caspi. Sóc negre, tinc la pell de pèl arrissat com els anyells de la raça caracul, els que es crien a la regió d’Astrakhan.
Sempre he acollit dintre meu a tot el que m’ha posseït; l’he abrigat i l’he donat tot el caliu que havia de menester.
No he entès mai que, per contra, hagi rebut les mossegades de les arnes que, sovint, s’amagaven en els armaris. Tanmateix em sento ferit quan s’utilitza el meu nom per expressar qualsevol acció vulgar; per què en diran astracanada?.
Això, no ho sabré mai. El carro del super on em traslladaven d’un lloc a l’altre, amunt i avall, ha bolcat i vaig per terra, alguna cosa pesada ha caigut damunt meu; damunt la meva pell arrissada que ja no sofrirà cap més dissort.
Vivia a la zona alta de la ciutat i em movia bé entre les persones d’un cert estatus social; per naturalesa es podria dir que, tanmateix, jo n’he estat de classista.
Freqüentava els salons i restaurants de moda, les llotges del Liceu i tots aquells llocs d’un cert glamur. Havia aprés a llegir el desig en els ulls de les dones més elegants amb qui alternava, desig i admiració alhora. Mentrestant, jo em deixava estimar, estimar i desitjar; vaig estar sempre molt receptiu a les mirades agosarades, a les carícies, inclús, d’aqueles dones que s’haguessin venut l’ànima per tal de posseir-me.
La meva posició privilegiada va durar uns quants anys. El canvi social fou lent, però, persistent. Els esmòquings foren desbancats pels texans i s’imposà l’esnobisme, pel sol fet que la seva adopció era el més semblant a un senyal de bon gust, de distinció.
El meu tarannà no s’adaptà al canvi i cada vegada em sentia és aïllat i, sense voler-ho, vaig deixar de fer-me amb la gent amb qui tant m’havia relacionat. Inclús, aquella mena de reclusió em va provocar una malaltia que m’afectà la pell. L’isolament, volitiu o no, gradualment, em portà a la situació d’indigència.
He conegut albergs; he dormit en alguna ocasió en els caixers de certes entitats bancàries. En la darrera, vaig ser motiu d’una baralla entre dos indigents.
Crec que aquesta serà la meva darrera etapa. Vaig per aquest carreró, m’hi porten de fet, perquè no puc caminar; em sento sacsejat i no sé on aniré a raure.
Sé, però, i ho recordo, justament ara, d’on vinc; que ho recordi en aquests moments, quan intueixo que s’apropa el meu final, és prou significatiu.
Vaig néixer a una ciutat russa, a la vora del mar Caspi. Sóc negre, tinc la pell de pèl arrissat com els anyells de la raça caracul, els que es crien a la regió d’Astrakhan.
Sempre he acollit dintre meu a tot el que m’ha posseït; l’he abrigat i l’he donat tot el caliu que havia de menester.
No he entès mai que, per contra, hagi rebut les mossegades de les arnes que, sovint, s’amagaven en els armaris. Tanmateix em sento ferit quan s’utilitza el meu nom per expressar qualsevol acció vulgar; per què en diran astracanada?.
Això, no ho sabré mai. El carro del super on em traslladaven d’un lloc a l’altre, amunt i avall, ha bolcat i vaig per terra, alguna cosa pesada ha caigut damunt meu; damunt la meva pell arrissada que ja no sofrirà cap més dissort.