De la seva mà

Un relat de: Somiadora sense somnis
El veig. Els seus ulls busquen ansiosos des d’un racó de l’estació…el tren minora la marxa, el meu cor accelera els batecs. Cinc segons…l’observo des de la finestra, abstreta en els seus ulls vius com mai, tafanejant cadascun dels seus gestos des de l’anonimat que em proporciona el vidre opac…Quatre segons…els seus cabells negres ressalten la intensitat de la seva mirada profunda com un llac d’aigua obscura…Tres segons… la comissura dels seus llavis s’entorna lleument dibuixant un dolç somriure impacient, reflectint el meu, que apareix sense demanar permís, directe des d’un cor desbocat…Dos segons…dos eterns segons…la meva panxa neguiteja els meus dits, entremaliats, mentre dibuixen cors psicodèlics, invisibles, al cristall que ens separa encara, per omplir el buit creat per la necessitat d’entrellaçar-se amb els seus i no separar-se…Un segon, enemic que retarda la nostre càlida trobada…I les portes s’obren.

L’estimo tant...tant...sento com el foc del cor s’aviva amb la força dels oceans més braus mentre la meva essència es fon amb la seva tendra abraçada. I els seus ulls...intercanvien amb els meus onades de felicitat que supleixen les paraules en la recerca de l’expressió del més pur dels amors. La seva mà, forta i segura, atrapa la meva, s’ enllacen els nostres dits tremolosos de la intensitat dels sentiments que no deixen de fluir...la plenitud de saber-se feliç. Arrecero la galta al seu pit, mentre les nostres passes es compassen. El seu cor em xiuxiueja, a cau d’orella, bonics “t’estimo”, alço el cap per mostrar-li que escolto el dolç cant del seu cos, i m’entrebanco amb la mirada profunda que em reflecteix a la seva brillantor amarronada, lluint ambdós, fent competència a l’espurneig diví de l’Astre rei que regna al cel, a la claror de la lluna que governa la nit...al poder de l’univers.

Ens aturem entre la verdor d’un parc que ens ofereix la seva bellesa per compartir un màgic instant. Les paraules fan vaga de silenci. El miro seguint el moviment dels seus llavis que s’apropen dolçament. Tanco els ulls i em submergeixo al seu perfum, que es barreja amb el meu, abolint la petita distància que ans ens separava. El seu nas fa recórrer un lleu pessigolleig a la meva galta, pintada de matisos roigs. Obrim tímidament els ulls...que es tanquen amb tendresa i donen pas als nostres llavis, que es fusionen en un dolç petó. Ballen amb la melodia del vent que s’escola entre les escletxes que hi ha entre els dos cossos, units com mai, testimoniats per un petit ocell que augura la millor de les sorts. Aturem el temps que s’esmuny veloç quan ens veiem, i esdevé lent quan estem lluny. El nostre entorn es difumina...només ell i jo existim.

La seva mà juga amb els meus cabells, despentinats, dansarins, i m’apropo a la seva orella, l’acaricio suaument amb el meu alè...alè de vida. Tornem a endinsar-nos a l’interior més profund, als nostres ulls.

Bressolada pels seus forts braços, agafo la seva mà sobre la meva, i sento que som un sol ésser. Romanem al nostre banquet, units per la implícita promesa de l’amor infinit.

Comentaris

  • amor infinit[Ofensiu]
    Espurnes | 10-10-2014 | Valoració: 10

    Promesa d'amor infinit! gràcies per transmetre sentiments que ens fan sentir vius. L'amor i fer-lo infinit, poder i saber expressar els detalls és el delit dels humans. M'ha agradat molt!

  • cor majúscul[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 03-01-2013 | Valoració: 10

    Un cor que es deixa anar en forma de lletra. Unes frases que bateguen el teu pols de sentiment desfermat. Una transmissió de sensacions a flor de pell, de pell de gallina. amor i més amor de desig, tacte i sentits oberts. Una gran lliçó de sentiment i bona lletra. Enhorabona! I una forta abraçada.

    Aleix