DE LA NECESSITAT, VIRTUT

Quan passo per davant dels llums de Nadal, se m’il•lumina la mirada. Em vénen tants records de cop, que m’acaronen, m’abracen fins a fer-me mal. Una espècie de buidor comença a omplir-me per dins i diria que m’eixuga fins l’última entranya. Sembla estrany que en aquests moments melancòlics no hi apareguis tu. Hi apareixen familiars i amistats relacionades amb la meva infantesa. Aquests ornaments nadalencs em porten a l’època de la il•lusió, de la protecció, de l’estimació profunda.
De cop, m’enlluerna una llum vermella que ve d’algun aparador que vol ressaltar per damunt dels altres i en aquesta boira nebulosa, que sembla que em vulgui tirar a terra, hi apareixes tu, tan ben vestit com aquell dia en el que ens vam veure per primera vegada. La imatge era perfecta i quan vas començar a parlar, tot l’encadenat em va semblar digne d’un catedràtic. L’enlluernament em va durar deu anys, deu anys de veure’m tan petita al teu costat. Tot et sortia rodó: les paraules, els fets, la feina... Havia vist tantes pel•lícules hollywoodianes, que m’era fàcil seguir aquell guió. En la teva persona hi veia cadascun d’aquells protagonistes que m’havien ficat al cap la Paramount o la Warner Bros. L’ideal de la vida d’una noia com jo era poder-la compartir amb una persona com tu, impregnada de totes les virtuts. De defectes no en veia cap. Vaig pensar que seria feliç al costat d’una persona tan creativa, amb tanta vitalitat, amb un sentit de l’humor molt especial...
Les teves virtuts em van desdibuixar de tal manera, que vaig ser jo la primera en donar el pas. La persona que estimo ara m’ha donat el protagonisme que m’havies robat. Les teves qualitats s’havien desgastat de tal manera que eren un llast de rutina i incomprensió.
Ara, en aquest desembre de glaç, sento una escalfor que m’ha fet enrojolar la pell, que m’ha energitzat el cos i m’ha omplert per dins. Camino amb decisió i amb l’alegria d’haver-me adonat que tu sempre havies fet de la necessitat, virtut