De la innocència

Ja es tanquen les portes dels àngels,
que queden dins, reposant.
Dins el saló s'obre la tanda dels dimonis
que folls i a crits, han tornat.

Són els que jugaran amb els somnis dels homes,
com els àngels de l'alba al vespre;
són els que dominaran la nit
i brodaran llençols per ser tacats de sang.

Venen ara les hores fosques:
ningú mereix ser respectat.
Violacions, crims amb armes,
són les il.lusions d'aquests despiadats.

L'infern cobra vida,
el cel, ara, és mut.


I així camina el nostre planeta,
fins a la mort no pararà.
I els que no ens en donem compte
veurem realment què és una guerra,
fins que visquem enterrats, oblidats,...

I més enllà poca cosa queda
quan sembla que caduca la cristiandat
perque si esperances foren mentides
ara aquestes mentides són l'única veritat...
per descobrir, per rumiar,
quanta innocència,...
pecats mortals...

Només, talment,
unes engrunes de pa
ens deixaria el diable
esperant l'endemà:
demà de terror,
demà de pànic,
quan el foc cremi i la sang ragi.