De la foscor a la claror, un instant

Van sorgir de sobte i ell ni se n’adonà. Aquells fars van disparar un intens i potent flaix sobre el seu rostre, que el va enlluernar fins encegar-lo. Només va ser un instant, però els seus ulls ja no veien res més que aquell esplendorós esclat de llum blanca i brillant, que era l’únic que les retines havien gravat, incapaces de qualsevol altre retinència.

En aquell mateix instant es va trobar immers en una atmosfera irreal, infinita, absolutament límpida, immaculadament alba, pura, vaporosa, d’una luminescència espectacular, sense horitzó. Mirés on mirés, només veia aquell embolcall intàctil, d’una immaterial lluminositat, intensament blanca, que ara ja no l’enlluernava.

Es mirava a si mateix i es reconeixia, però no sentia la materialitat del seu cos. Ell era com una màcula clarosa, l’únic i anímic protagonista en aquella immensa i luminescent tela virtual, enmig de l’eteri i il•limitat espai lluminós.

Malgrat la qualitat volàtil d’aquell immesurable i intangible vel blanc que l’acollia, la seva aparença era vaporosa i d’una textura cotonosa, però només era això, una aparença. No hi existia res matèric allà. No hi havia ni formes ni volums ni ombres. Cap moviment, cap soroll. Només ingravidesa, una resplendor fantàstica, blanc i més blanc i un absolut silenci que ni la seva pròpia respiració, si es que respirava, gosaria trencar.

No hi feia ni fred ni calor ni humitat ni el més mínim oreig. Cap mena de sensació o de desig: Ni gana ni set. Ni por ni neguit ni angoixa. Ni cap sentiment ni cap emoció. Ni cap dolor ni cap malestar. Ni res que hi fes nosa ni res que hi manqués.

Ell, sense corporeïtat física, només era esperit o ànima o un ens immaterial perfectament fusionat en aquella atmosfera irreal, vaporosa, immaculadament alba. No sabia el que era, no sabia on era, no sabia ni si era, no sabia res, ni ho volia saber.

En aquell blanc embolcall infinit i com si volgués esquinçar-lo, va aparèixer un punt de resplendor més intens encara que el que l’envoltava, com un focus que emetia una llum molt més brillant i que perforava la claror d’aquella atmosfera.

Una obertura que l’atreia amb tanta força que feia impossible de resistir-s’hi, ni que ho hagués volgut.

Mentrestant era abduït lentament cap aquell punt de llum tant intens, l’espai blanc que l’envoltava es va convertir en una immensa pantalla virtual on hi veié, en un instant, totes les imatges de la seva vida terrenal fins el moment en que uns fars el van enlluernar, en aquella carretera, en aquella nit. I també hi va veure, allà, el seu cos estès.

Llavors ho va saber tot d’aquell instant, instant que ara ja no vivia. Ho sabia gairebé tot, tot menys on anava, tot menys el seu destí. Va seguir gravitant cap a la llum, obeint la seva silenciosa crida, fins que s’hi va fondre i, amb ella, va desaparèixer cap el no res o cap el tot o cap una celestial incògnita.

De la foscor a la claror, un instant...