Cercador
DE LA CAMARGA A BARCELONA. MEMÒRIES D'UN GAT DE PIS. PROEMI
Un relat de: Gilet56- Compartir:
PROEMI
Als meus estimats humans, Núria i Antoni, que tots aquests anys han estat els meus mecenes, protectors i amics*
Tinc gairebé tretze anys. Una edat molt respectable però encara acceptable per un gat de pis. A la meva edat, els gats que no vivim al carrer encara podem estar en plenes facultats mentals, tot i que a nivell físic, els anys es comencen a notar.
Essent, com soc, un gat peculiar, amb un nivell d’intel•ligència molt superior al dels meus congèneres, fa anys que em rondava pel cap la idea d'escriure'm les memòries, que ara he decidit dedicar-vos. Tot i que les meves escasses ocupacions diàries sempre m'han deixat temps per ecriure, mai trobava el moment de posar-m’hi, a causa de la perpetua mandra que tenim tots els gats.
La urgència per redactar aquests records em va venir fa uns quatre anys, quan vaig patir un episodi d’allò que vosaltres anomeneu síndrome del gat paracaigudista; un terme clínic ridícul que fan servir els veterinaris per descriure els símptomes que afecten els gats que cauen des de grans alçades. Terme absurd perquè els gats, en les caigudes, no tenim per costum portar cap paracaigudes a l'esquena.
El fet és que un diumenge al migdia estava enfilat a la finestra del quart pis de Barcelona en el qual m’estic. Feia un bon solet però havia plogut una mica. Vaig intentant saltar - com havia fet molts altres cops - al terrat de la finca veïna. Però aquesta vegada vaig relliscar i vaig caure daltabaix. Quatre pisos, reals. Per sort, l’accident no va tenir cap conseqüència greu, gràcies a la meva serenitat, a l’extraordinària experiència que tinc en saltar des de tota mena d’alçades i a la meva destresa en afrontar aterratges forçosos. I també, s’ha de dir tot, gràcies a un ficus enorme que la veïna dels baixos tenia al pati. En la darrera mil•lèsima de segon abans de la patacada final, em vaig poder arrapar a la planta amb les meves divuit urpes . El pobre ficus va quedar trinxat però jo només vaig patir una contusió que em va deixar estabornit uns quants dies.
Aquell accident em va deixar el cos ben baldat. Però sobretot, em va fer adonar que en un instant, els gats podem perdre un bon grapat de les set vides que dieu que tenim.
Penseu, mes amis, que la nostra pèrdua de vides és semblant a la retirada dels vostres punts del carnet de conduir. La diferència és que en el nostre cas, per una imprudència - els gats sempre som imprudents – podem patir una sanció molt més contundent i definitiva que la què us poden posar a vosaltres. I, no cal dir-ho, els gats no podem presentar recursos ni recuperar cap vida perduda fent cursets.
Sigui com sigui, em vaig convèncer que la meva quota de set vides va quedar molt minvada amb la caiguda. I com que no podia saber de cert quantes me'n quedaven, em vaig esforçar a rememorar la apassionant història de la meva vida, que algun dia llegireu.
Voilà ma vie. Sense més preàmbuls.
* Sempre m’he negat – ja ho sabeu – a considerar-vos els meus amos.
Als meus estimats humans, Núria i Antoni, que tots aquests anys han estat els meus mecenes, protectors i amics*
Tinc gairebé tretze anys. Una edat molt respectable però encara acceptable per un gat de pis. A la meva edat, els gats que no vivim al carrer encara podem estar en plenes facultats mentals, tot i que a nivell físic, els anys es comencen a notar.
Essent, com soc, un gat peculiar, amb un nivell d’intel•ligència molt superior al dels meus congèneres, fa anys que em rondava pel cap la idea d'escriure'm les memòries, que ara he decidit dedicar-vos. Tot i que les meves escasses ocupacions diàries sempre m'han deixat temps per ecriure, mai trobava el moment de posar-m’hi, a causa de la perpetua mandra que tenim tots els gats.
La urgència per redactar aquests records em va venir fa uns quatre anys, quan vaig patir un episodi d’allò que vosaltres anomeneu síndrome del gat paracaigudista; un terme clínic ridícul que fan servir els veterinaris per descriure els símptomes que afecten els gats que cauen des de grans alçades. Terme absurd perquè els gats, en les caigudes, no tenim per costum portar cap paracaigudes a l'esquena.
El fet és que un diumenge al migdia estava enfilat a la finestra del quart pis de Barcelona en el qual m’estic. Feia un bon solet però havia plogut una mica. Vaig intentant saltar - com havia fet molts altres cops - al terrat de la finca veïna. Però aquesta vegada vaig relliscar i vaig caure daltabaix. Quatre pisos, reals. Per sort, l’accident no va tenir cap conseqüència greu, gràcies a la meva serenitat, a l’extraordinària experiència que tinc en saltar des de tota mena d’alçades i a la meva destresa en afrontar aterratges forçosos. I també, s’ha de dir tot, gràcies a un ficus enorme que la veïna dels baixos tenia al pati. En la darrera mil•lèsima de segon abans de la patacada final, em vaig poder arrapar a la planta amb les meves divuit urpes . El pobre ficus va quedar trinxat però jo només vaig patir una contusió que em va deixar estabornit uns quants dies.
Aquell accident em va deixar el cos ben baldat. Però sobretot, em va fer adonar que en un instant, els gats podem perdre un bon grapat de les set vides que dieu que tenim.
Penseu, mes amis, que la nostra pèrdua de vides és semblant a la retirada dels vostres punts del carnet de conduir. La diferència és que en el nostre cas, per una imprudència - els gats sempre som imprudents – podem patir una sanció molt més contundent i definitiva que la què us poden posar a vosaltres. I, no cal dir-ho, els gats no podem presentar recursos ni recuperar cap vida perduda fent cursets.
Sigui com sigui, em vaig convèncer que la meva quota de set vides va quedar molt minvada amb la caiguda. I com que no podia saber de cert quantes me'n quedaven, em vaig esforçar a rememorar la apassionant història de la meva vida, que algun dia llegireu.
Voilà ma vie. Sense més preàmbuls.
* Sempre m’he negat – ja ho sabeu – a considerar-vos els meus amos.