De cop

Tot el que escrius, en llegir-ho, em commou i em remou....bons moments em regales!

Moltes gràcies pel comentari. Certament: la recerca dels mots i del consol.

Profund, intens i cert. I aquest final de "massa cadires buides hi ha a platea" ... Aplaudiments!

M'ha encantat la darrera imatge del poema, les cadires buides de la platea. Per sort ja es van omplint. Si més no, aquí a Ribes de Freser, ja fa tres setmanes que ha reobert el cinema i es tornen a omplir les cadires de la platea. Has fet un retrat de la vida, de l'etapa de la vida que ens toca viure, amb arrugues o sense, amb panxeta o sense, però amb detalls i sensibilitat.
Per sort ja estic perfecte de salut. Vaig patir la segona quinzena de març i la primera d'abril, però ja està, estic content, positiu, creatiu, caminant i envoltant-me de natura.
Una forta abraçada i fins aviat!

Aleix

Cadires buides, arrugues a la cara però les que són profundes, si, són les de l'ànima.
Solcs de vida, a voltes regals altres sagetes que fereixen.
Reflexiones i ens fas reflexionar, gràcies.
Abraçada :)

Perla de vellut, si la vida passa de pressa i de tantt en tant reflexiones sobre el tema. Ja passaré pel teu poema però es que me'l vull llegir en calma..

abraçada

Gràcies Nil per passar pel poema i comentar-lo. Jo en tinc bastants de poemes sobre aquest tema, també en tinc d’amor...Fa temps que escric i en tant en tant en poso algun aquí a relats.
Jo crec que hi ha un moment que te n’adones que et fas gran, per això l’he titulat De cop. Perquè no només son les arrugues de cada ú, sinó la dels altres amb qui has fet camí i amb els que se’n van anant. L’època que estem passant et porta potser més a reflexionar sobre el tema i perquè això de que la joventut es porta a l’ànima és una fal·làcia.
Gràcies una altre vegada i una abraçada.

Precisament porto una temporada que percebo que em faig gran... fins ara he tingut la sort de mantenir-me jove, em fan deu menys dels anys físics que tinc...Però
el rictus dels llavis, i la serenitat de la mirada, el gest del declineu del cos em delata. El teu poema s'endinsa magistralment en aquesta idea de la joventut, la vellesa i la mort. Potser la solució fora està tot el dia amorrat al mirall per tal de no deixa passar un segon sense mirar-nos i així no adonar-se que cada segon davallem devers la mort. Mirar-se de molt en tant en tant o quasi mai provoca ensurts. Agraeixo que hagis tocat un tema que s'hi tracte poc a Relats en català, si més no d'aquesta manera tan profunda. Nil.

Ens passa la vida volant i és així. Realment molt adient com és la vida, doncs a tots se'ns fan arrugues, el pas del temps. Molt bon ritme i amb molta tendresa, fins arribar a un final, on s'acaba a poca cosa amb una sola paraula. Som tots junts en la vida, com una processó.
Molt ben enramat.
Saluts i cuida't. PERLA DE VELLUT

Saps tan bé com qualsevol que lamentar-se és en va. Les coses són així i poc hi podem fer, no ens podem passar el dia plorant, com dius en un dels versos.
El plany el trobo molt ben construït. Sobre la frase: "trobem culpables o disculpem els fets i les persones", preferiria la segona opció, la d'una tranquil·la serenitat.

Molt bonic el ritme, que comença amb versos llargs i acaba amb una mètrica més àgil, fins al punt d'arribar a un vers d'una sola lletra.
Un gran final: "massa cadires buides", això sí que sap greu.