De convidat al meu funeral (II)

Em considero, modèstia apart, un xicot afortunat. Si bé els meus pares van morir quan acabava de complir sis anys, vaig tenir la immensa sort d'ésser adoptat per la germana gran del meu pare, que em va educar com si fos fill seu. Mai em va faltar de res. Vaig estudiar una carrera, vaig superar unes oposicions i durant quatre anys vaig exercir de funcionari. Estalviava pràcticament tot el que guanyava i, entre els meus estalvis i el que havia percebut dels meus pares, vaig obrir una petita botiga d'electrodomèstics.
Avui, als meus trenta-un anys, ja tinc a les meves mans vuit botigues i tres magatzems. La sort m'ha somrigut. Almenys fins avui, naturalment. I en l'àmbit estrictament professional, és clar. L'Elena és el darrer bastió a vèncer en aquest camí vers la felicitat més profunda i absoluta a la qual aspira qualsevol home.
Vaig tenir el somni que us acabo de relatar la matinada d'un dissabte qualsevol de finals d'un mes de novembre. Quan finalment em vaig despertar em va costar entendre on era i què dimonis hi feia tancat allà dins. Tot era de color blanc; les parets, el sostre, els llençols... Vaig voler-me incorporar però tot em donava voltes. I de cop vaig notar una pinçada al costat dret. Em vaig aixecar la camisa de dormir i vaig veure un renglera de punts de sutura. Abans que pogués cridar perquè qui fos em vingués a explicar què havia passat, algú entrà pausadament a l'habitació.
Era l'Albert, un bon amic meu.
-Em pensava que encara estaries dormint... -digué sorprès en veure'm.
-Però es pot saber què...
-Ja t'he dit, tio, que no la dinyaries.
-Com? Quan m'ho has dit, això?
-Doncs just abans d'anar a buscar la llauna de cola. Però encara dormies, marmota.
-Però què ha passat?
-Que t'han apunyalat. Però tranqui, eh? Que estàs bé.
-Apunyalat?
-Sí senyor, aquesta nit i al teu despatx. Un paio uniformat ha dit que... -i s'encallà de cop.
-Que què?
-Ei, però no t'ho prenguis a pit, eh? Vull dir que encara està per veure. I només ho ha deixat anar, saps? Vull dir que no hi ha ni detinguts ni res d'això...
-Però vomita d'un cop, ja!
-Diu que potser algú de la teva família pot haver-ho fet...
-El què? Apunyalar-me? Au va, deu estar tocat del cap, que digui això!
-És que eren els únics que hi havia a la casa! Apart de tu, és clar. I suposo que no te'l vas pas clavar, tu, oi?
-Sí, mira, com que l'Elena em va tornar a engegar per enèsima vegada vaig fer un pensament, no? Au vinga, nen, com si no tingués res més a fer!
-Venint de tu... però el metge ja ha dit que era del tot impossible per tal com estava clavat o jo què sé què.
-I què m'han clavat, si es pot saber?
-Una mena de matxet petit, com els que té el teu cosí. I tu, com una lloca, t'has desmaiat.
-I tu, com una lloca, t'has desmaiat -vaig repetir amb escarni-. Ja m'agradaria veure-t'hi a tu, ajagut aquí.
-Ei, doncs mira que, si pogués, ara mateix em ficaria al llit. Perquè tu encara no les has vist, però hi ha cada infermera amb unes corbes que t'hi perds. Sobretot una rossa amb un culet de poma i una davantera així que està... ui, com està la nena!
-El teu és un cas perdut. Irrecuperable i completament perdut. Però així doncs de qui sospita, la policia?
-De ningú, home, ja t'ho he dit. Però creu que potser algun dels teus familiars...
-Però això és ridícul! El meu cosí tan aviat viu al segle tres abans de Crist com a l'època d'esplendor dels inques, la tia Cornèlia està mig tocada del bolet i només fa l'única cosa que sap fer, cuinar, i l'oncle Rodolf es passa el dia recopilant batalletes per fer-ne una autobiografia o jo que sé què... Per què m'haurien de voler matar?
-Motius? Vols motius? Mira, noi, ja t'ho vaig dir un dia que, si volguessin, no serà pas per falta de mòbil que no t'enviïn a l'altre barri. Jo no hi viuria gaire tranquil envoltat d'una tan simpàtica parentela. Fes memòria, recorda que t'ho vaig dir, i tu prou saps que no l'espifio sempre...
-Au va! La tia Cornèlia per què ho hauria d'haver fet, si es pot saber?
-Tu mateix admets que està mig guillada. Que cuini de meravella no vol dir res. Quantes vegades t'ha confós amb seu difunt maridet?
-Últimament moltes...
-I tu ja saps com se l'estimava. I no m'estranya gens, ben mirat, perquè si quan era viu la teva tia hagués volgut apunyalar-lo no li hagués ni calgut cap arma; amb les banyes que ell mateix li posava i una bona cogida, com diuen els toreros...
-Que no se l'estimés no vol dir que el volgués matar...
-Que no? A veure, fem números: la companyia de professionals en la matèria, el joc, la beguda, el ventall de penjaments i vexacions que li dedicava...
-Va bé, va bé, sí, tens raó. Però tu creus que... m'hauria pres per ell?
-Una de tantes vegades, sí.
"Bé, millor que ho deixem aquí" vaig pensar, sospirant profundament.
-I l'oncle militar?
-Potser volent fer alguna de les seves brometes excèntriques s'hauria passat de la ratlla.
-M'imagino que això no t'ho creus ni tu, oi?
-O sinó, potser és que ha volgut venjar-se d'allò que li vas fer, ja saps, la condecoració.
-Au vinga, tio, que li perdés una condecoració no és motiu, penso, perquè em volgués enviar de pet al cementiri.
-Perdona, noi, però no era una condecoració, era la condecoració. La més alta distinció que mai li havia concedit l'Exèrcit i tu, simpàtic com sempre, vas i li perds. Si fins i tot quan li vas dir, ferreny com és, gairebé vessava les llàgrimes! Tu mateix vas dir que era una imatge per a la posteritat...
-Segon mòbil acceptat. I el del meu cosí què?
-El més clàssic de tots els clàssics, el més gran de tots els grans, el de tota la vida, el d'ara i de sempre i per tots els segles dels segles amén. Els pistrincs.
-I per què diantre els vol?
-I per què diantre et penses que fa dos mesos que te'n demana com un desesperat?
-Joc? Drogues? Dones?
-El viatge, fillet, el viatge. Dones també, no t'ho negaré pas, però m'imagino que ara els vol més que res pel seu viatge. O expedició, jo què sé com en diu, ell. Ja saps que vol recórrer mitja Amèrica buscant pedrots de temps dels indis.
-Dels inques, Einstein! És la seva vida, això.
-Tan li fot. Tercer mòbil al descobert. Què penses fer, ara?
El cert és que l'Albert tenia raó.
Tres mòbils clars per voler-me veure mort i un dels tres, el cosí, l'oncle o la tia, ho havia intentat. Vaig repassar mentalment tot el somni com a mínim un parell de vegades. Amb la medalla, el corró i el matxet. En algun lloc hi havia d'haver la solució. Tenia la clau a les mans. I vaig resoldre l'enigma tot solet.