De convidat al meu funeral (I)

Un relat de: Vicenç Ambrós i Besa

relatsencatala.com adverteix que aquest relat contè llenguatge que pot ferir algunes sensibilitats. No recomanat per menors de 18 anys.

Em vaig despertar, ho recordo bé, al meu despatx. Hi havia estat treballant durant hores aquell dia. La brisa suau que onejava en l'aire emmenava la fragància del mar, que submergia el silenci de la cambra en el producte de la seva vehemència: la remor esmorteïda per la distància. La suor m'untava la cara tot i no ser un dia en absolut xafogós. Em vaig alçar i fou llavors quan, tot d'una, em vaig ressentir del costat dret. No s'hi veia cap senyal extern, motiu pel qual vaig creure que la causa degué haver estat una mala postura en adormir-me. Volia recordar el somni però m'era del tot impossible.
En arribar al pis de baix em vaig adonar que estava sol a casa. Una llum molt intensa es filtrava entre el bastiment i la porta principal. A fora deuria regnar un gran dia. Vaig accionar, decidit, la maneta del pany, i una indescriptible (potser apocalíptica) lluminositat em va mig encegar. Vaig deixar transcórrer un parèntesi de temps per poder mirar amb deteniment -i admeto que amb estupor- el meu entorn.
Tot m'era diferent. No reconeixia ni el meu propi jardí. La vermellor de les roses vellutades amb prou feines deixaven entreveure el verd de la gespa. Era curiós, sabeu? Perquè no recordava que mai, en tota la meva vida, hagués plantat un sol roser de roses vermelles. Només en tenia un de trepador que havia cobert, amb el temps, l'arc de la porta del jardí. Però aquest feia les roses blanques, mentre que aquelles... algú les hi deuria haver posat. Però m'agradaven, sabeu? I desprenien una olor tan intensa que des del despatx m'havien subjugat l'olfacte a llur abassegadora fragància.
Caminava a pas trèmul. Dubtava de mi mateix i de l'espai que m'envoltava. Vaig inclinar el cap per esguardar la façana del xalet, i sí, indubtablement, allò era casa meva. Com cada dia, i endut per una mecànica que ni la sorpresa podia vèncer, vaig mirar la bústia. No hi tenia gran cosa, només un parell de sobres, un del garatge i l'altre era la factura de la llum. Ah, i una esquela. Algú del carrer es deuria haver mort. Vaig llegir el nom un parell de vegades, vaig provar de fer memòria i no se'm va acudir ni per casualitat qui podia ser el difunt. És clar que jo tampoc coneixia massa bé els meus veïns. Bé, ja ho demanaria, si de cas. A la senyora Antònia, per exemple, de la que qualsevol hagués dit que tenia una orella a cada racó del barri.
Vaig entrar a casa i vaig esmorzar com de costum. Els dissabtes solia anar a la feina cap a les onze. Se'm feia estrany trobar la casa tan buida. No hi havia ni el meu cosí, l'entès historiador i aventurer, ni la tieta, l'artista en gastronomia, ni el seu germà petit, el militar retirat. Deurien haver anat tots plegats al poble, o a caminar. La tia potser havia sortit a fer la compra, i el meu cosí m'havia parlat de no sé quin llibre que volia consultar...
Mentre pensava en tot això vaig sentir algú que xisclava davant mateix de casa meva. L'estridència de l'esgarip em resultà familiar. Vaig sortir apressadament i, oh sorpresa!, una limusina m'esperava a l'altra banda de la porta del jardí. Em vaig quedar de pedra -faria patxoca, d'estàtua, jo!-. Era de vertigen; Déu meu, quina peça! D'impecable negre encegador, vidres foscos, línies magistrals i presència imponent. I estimulant també, perquè no dir-ho. Només hi faltava l'Al Capone o algun don de la màfia siciliana.
Me la vaig estar guaitant una bona estona. Al lloc ocupat pel conductor no s'hi veia ningú, però les claus eren a dins. I després de comprovar que ningú vagava pels voltants, vaig entrar-hi al·lucinant, sense saber què dimonis m'estava passant i sense saber què punyeta hi feia la vuitena meravella del món ben aparcada davant mateix de casa meva. Era guapíssim! La tapisseria envellutada color crema, els acabats daurats i la munió de luxosos accessoris i detalls de tota mena que hi havia ben col·locats per tot arreu. Però un altre element em va cridar l'atenció ben aviat; era una rosa vermella. L'esperit i el cos d'aquella essència posseïen l'aire com si de màgia es tractés.
Fou precisament en intentar agafar la rosa quan, pel retrovisor interior, em va semblar veure quelcom més aviat anormal. Decidit, me'l vaig enfocar cap mi. Em vaig quedar perplex contemplant-me. Vaig retocar el mirall pensant fins i tot que l'enfocava malament. Era jo, realment era jo, i anava vestit amb un frac! Sí senyores i senyors, de pingüí però amb un elegantíssim frac dels fets a mida per un bon sastre. Només n'havia portat un en tota la meva vida, en una festa ja feia molt de temps. I el vaig llogar, naturalment. Què n'havia de fer, jo, d'un frac? El que no entenia és perquè llavors en portava un. Ni sabia tampoc quan me l'havia posat. Ni tan sols d'on l'havia tret.
Vaig sortir d'aquell luxe amb rodes passant-me les mans per la cara i repetint-me una vegada i una altra que això no podia ser real de cap manera. Alguna cosa m'estava passant. Vaig travessar desorientat el carrer, tentinejant. Volia caminar uns passos per recuperar-me de l'ensurt.
I fou llavors quan, des de la vorera oposada, vaig poder veure els meus veïns sortint de casa seva. No deien res. Caminaven amb tètrica i majestuosa solemnitat, a poc a poc, i vestien de dol rigorós. Em vaig enfilar al mur d'obra vista que tancava el jardí de la casa ubicada just en front de la meva per veure-ho millor. Semblaven, tots en bloc, l'exèrcit de robots d'una pel·lícula dolenta de ciència ficció. Tots al mateix pas, vestits d'igual manera, amb les cares esblanqueïdes i les expressions greus. Anaven potser al funeral del veí que havia estirat la pota? Però qui caram era? El seu nom no em sonava de res per més voltes que hi donava.
Pensant en tot això va aparèixer algú d'una casa del cap del carrer, algú que, per fi, no vestia de dol. I la vaig reconèixer de cop. Era l'Elena. Irradiava la seva sensual bellesa morena. Durant anys li havia anat al darrera i encara tenia esperances. Lluïa un modern vestit de núvia que realçava la seva -almenys per a mi- escultural figura de deessa grega, i duia un ram de roses a les mans. Sí, era ella, seductora com sempre i amb el seu somriure picaresc. Em devia caure la bava. Semblava impossible que fos veritat! Jo convertit en un dandi i ella vestida de núvia. Érem els únics que ens diferenciàvem d'aquell ambient mortuori. Ella s'apropava cap a mi amb el seu imposant i voluptuós estil d'actriu de Hollywood. Estava per parar un tren! Vull dir més que de costum, és clar. No ho vaig comprovar, però si llavors m'hagués deixat de bategar el cor ho hauria considerat perfectament comprensible.
I com una tempesta caigué la decepció: va passar pel meu davant i ni tan sols em va mirar. Vaig provar de cridar-la, però devia estar afònic. Li volia dir que m'esperés, que l'estimava, que estava boig per ella, però no em sortien les paraules. M'obcecava la frustració. Vaig córrer com el vent per atrapar-la, bo i sabent que la gent que inundava el carrer m'ho impediria. Però tot i així ho vaig intentar. Perquè quan el cor té la batuta la raó és un violí.
I aleshores es va sentir una veu, no sé ben bé de qui ni des d'on, que botzinà: "de pressa, carregueu-lo". No vaig veure la cara de ningú. Només sé que uns braços molsuts em van agafar i em van ficar a la limusina. Van tancar la porta i van desaparèixer. Vaig incorporar-me i vaig intentar veure-li la cara al conductor. Em fou del tot impossible. Ell en canvi sí que em va adreçar la paraula, però ho féu amb un inquietant accent de desesper: "aguanti, si us plau, aguanti que de seguida arribarem".
Aguantar? Però què diantre havia d'aguantar? I de què es tractava, tot això? Era un segrest? Una broma de mal gust? Cap d'aquestes preguntes es materialitzà. No podia expressar-les! Prou que maldava en pronunciar les paraules, però no em sortien. Em vaig creure mut i tot. Estava a punt de rebentar de fúria continguda.
Vaig intentar abaixar els vidres, obrir les portes, moure el respatller del seient i res. Una veu, em sembla que la del conductor, em repetia "tranquil·litzis, si us plau, tranquil·litzis!". Em notava del tot paralitzat.
Aleshores, al més pur estil James Bond, s'obrí un armariet adossat al dors del respatller del seient del conductor, situat just al meu davant. Se m'oferí l'ampolla d'un Gran Reserva amb una copa que, de tan neta, semblava invisible. Bé, al·leluia, ja era hora, almenys; alguna cosa que per fi valia la pena! Em vaig oblidar de tot, abstret, admirant aquell or líquid, aquell raig de sol bombollejant que omplia de fragant plaer l'estilitzada copa. Però de nou, i per enèsima vegada, vencé la frustració; el vehicle s'aturà just abans que l'espumós líquid m'envernissés els llavis.
Ai la Mare! Però on refonoll m'havia ficat, jo? El xofer obrí la porta amb una reverència de noranta graus. Seguia sense veure-li la cara -ni que hagués descendit a les profunditats infernals i fos el mateix diable!-. I davant meu s'estenia una llarguíssima catifa vermella. Fantàstic, ara em donarien l'òscar al titella number one de l'any! Però qui dimonis podia haver enginyat una broma tan rebuscada? Una broma així... ai, una broma així... ja, ja, l'oncle militar. Qui, si no? Algun dels meus empleats? Amics? Familiars? No, no, havia de ser el perepunyetes de l'oncle militar, per força. Sempre entretingut en idear i preparar brometes de tota mena. Però aquesta vegada s'estava passant! Mira que mobilitzar tot el veïnat per aquest espectacle... per cert, a què venia tot això? Que potser era el meu aniversari? A veure, érem el vint-i... el vint-i... el vint-i-què? I de quin mes?
De sobte se sentiren un munt de veus desconegudes. Totes provinents de gent apressada. No recordo ben bé el que deien. Vaig sortir intrigat de la limusina. I aleshores Hollywood -llàstima- va quedar automàticament descartat. Mentre mirava astorat el que llavors m'envoltava, la limusina i el conductor desaparegueren com per obra de Merlí. A banda i banda d'aquella llarguíssima catifa no hi havia ningú. Les veus, per tant, deurien provenir del temple ubicat al c
im del turonet que s'erigia davant meu. Apa doncs, cap al temple falta gent! Total, ja estava curat d'espants...
Se'm regirà l'estómac ascendint per la catifa. M'havia equivocat. Sí que hi havia gent a cada costat d'aquella molsós teixit vermell, però colgats uns dos metres sota terra. L'herba estava clapejada de làpides multiformes i de diferents tonalitats, algunes escantellades i amb vires de verdet, altres més noves amb lletres feixugues i altres sense nom ni lema tan sols.
A tocar del temple hi havia una tomba excavada a punt per a esdevenir l'apartament del primer a caure mort que passés per aquells indrets. Vaig centrar de nou l'esguard en la porta del temple -una capella d'estil... bé, jo què sé, gòtic o renaixentista, tan li fum!-. Vaig pujar dos o tres graons i vaig obrir la porta principal.
L'església estava plena de gom a gom. Hi havia persones que ploraven, altres que mantenien el posat formal i encarcarat propi d'un ministre quan la paraula la té el President, i altres que fruïen xiuxiuejant entre ells. A ningú li podia veure la cara; la tenien estranyament borrosa, com si quelcom hagués difuminat les seves faccions. Els pentinats, tanmateix, em resultaven un xic familiars. Sobretot els de les tres "persones" assegudes al primer banc. Una d'elles duia un barret de vaquer al més pur estil del Far West, camisa i pantalons curts amb un arsenal de butxaques i un matxet penjat als pantalons. La del mig, esprimatxada i encorbada, duia davantal i un corró de cuina a les mans. I el tercer era algú ventrellut i uniformat amb unes quantes medalles penjades sobre el pit. Aquelles persones tampoc tenien cara. Sabia qui eren, però no tenien cara.
Llevat dels tres del primer banc, tothom vestia d'estricte negre fúnebre. Un recel m'assetjà l'enteniment. Vaig córrer cap al taüt que presidia l'acte, situat just davant l'altar. No crec ni que ningú prestés atenció a la meva presència. I a través del vidre m'hi vaig veure a mi. Amb una cara que semblava tallantada en cera, els ulls clucs i les mans sobre el ventre, la dreta damunt l'esquerra. I juraria que portava el frac que llavors mateix duia posat.
Fins aquí la meva paciència. Vaig sortir com un esperitat d'allà dins, volent cridar sense que em sortissin les paraules. Era tot tan irreal, tan impossible, que per força havia de ser un malson. Em despertaria i s'hauria acabat tot. La fantasia massa sovint juga males passades a la ment humana. Almenys a la meva.
Però quan vaig ésser a les portes del temple quelcom molt brillant esdevingué el punt de fuga del meu esguard. Mentre m'ajupia per recollir-ho em vaig adonar que es tractava d'una medalla, com les que havia vist penjades al personatge assegut al primer banc del temple. Era estrany, sabeu? Em semblava que la tenia davant mateix i no hi arribava. Vaig alçar-me i, en avançar uns passos per recollir l'objecte, quelcom circular -un rodet de cuina- em va fer perdre l'equilibri. Vaig moure cames i braços per agafar-me no sé ben bé on en l'intent d'evitar la caiguda, però el meu pes va poder més i vaig caure de costat. I no sé com dimonis va passar tot, però del no res va sortir una mena de matxet i se'm va clavar d'un cop al costat dret.
A partir d'aquest moment ja no me'n recordo absolutament de res.

Comentaris

  • Feia dies que no et llegia...[Ofensiu]
    Gorwilya | 27-08-2005 | Valoració: 10

    i avui que he entrat he descobert aquest relat... Com tots els teus relats seperats en varies parts i plens d'intriga m'ha encantat!
    M'he quedat amb la intriga de saber què més passa, però com que ja és tard marxo a dormir, i quan tingui temps em llegeixo la continuació que ja tinc ganes de saber que passa... ;)

    Una abraçada i petons!!

    Gorwilya