De converses

Des de fa un parell de setmanes que després d'esmorzar m'agafa com una pressa per sortir de casa, com si aquesta, la casa, estigués a punt de caure'm a sobre. No sembla que sigui una cosa greu però sí és una mica feixuc; i doncs agafo els bàrtuls i me'n vaig a donar un tomb pel parc que tinc a sota casa. L'objectiu no és pas caminar, així és que al cap d'una estona ja estic assegut a un banc i em poso a destriar cabòries. El parc és ben arbrat, és força agradable i la vista pot passejar-se per un bon nombre d'espècies tant de flora com de fauna. Fresc i a l'ombra, m'hi estic fins que me'n canso, i això pot passar tant al cap d'una hora com de dues. Ningú m'espera en lloc altre. Ans al contrari, sembla que és al parc on hi ha algú que m'espera: un colom femella, és a dir, una coloma.

Ja fa uns quants dies que al poc d'asseure'm s'acosta una coloma, es situa a no gaire més de mig metre i se'm queda mirant com si em volgués dir alguna cosa. I com que els coloms són predadors i per tant tenen els ulls un a cada costat, ara em mira amb un ull, després amb l'altre i a continuació –no entenc perquè carall, doncs no em deu pas veure– em mira de front. I així, alternant la mirada, s'hi pot estar, amb la resta del cos ben immòbil, 15 o 20 minuts; després gira cua lentament i engega a volar. Fi de la seqüència. Fins el dia següent. Durant l'estona que està amb mi jo li parlo; li pregunto com està, com li va el dia, si ja ha menjat alguna cosa; o li comento com m'està anant a mi. Naturalment ella no em respon i dono per suposat que ni tan sols m'entén. I és una llàstima, perquè podríem aprendre molt l'un de l'altre. Ella, per exemple, em podria explicar com es veuen les coses des d'allà dalt, com veuen als d'aquí a baix, especialment als humans. O també em podria ensenyar a volar; no sé, podríem parlar de tantes coses...

Però el cas és que no és ben bé així, el cas és que tinc d'entendre'm amb la meva espècie. Avui, abans que arribés la coloma, s'han assegut al banc del costat dues senyores de mitjana edat, dues germanes i una gosseta. Bla, bla, bla... No sé pas de que parlaven doncs jo portava els cascos posats (l'única manera d'aïllar-me), però si que no he pogut evitar sentir, quan el "cuchi-cuchi" s'ha acostat a olorar els meus pantalons, com amb un to més elevat una de les dues senyores li deia:
– Ven pa ca, no molestes al señor!
Jo amablement li he respòs:
– No se preocupe señora, no me molesta, (i el que ve a continuació és cert) me gustan los perros.

Vaja quina n'he dit. Ja no ha parat de xerrar, la senyora, com si m'hagués estat esperant, i m'ha explicat vida i miracles de la perrita. La germana anava intentant posar-hi cullerada però, ca, no l'ha deixada pas, jo era tot i exclusivament seu. Quan li ha semblat que ja en tenia prou em diu:
– Perdone, señor, para cambiar de tema, ¿qué opina usted de los desastres que nos echan por la tele? ¿Cree que es verdad que el mundo está tan mal, o nos enseñan lo mal que están en otras partes para que nos conformemos de lo bien que estamos aquí?
– Pues mire, señora, hace muchos años que no tengo tele, no sé que es lo que les echan. Pero le aseguro que en todas partes cuecen habas.

I, vaja de nou, l'he tornada a espifiar. No he pogut evitar que em fes el favor d'explicar-m'ho fil per randa. Fins que no he pogut més i li he repetit allò de les faves. Però cap problema, ella (la seva germana continuava intentant posar-hi cullerada sense èxit), a la que no se li acabaven els recursos per tal de espatllar-me el matí, ha continuat:
– ¿Y que me dice usted de la religión?
– Vera, señora, ya se puede imaginar mi opinión si le digo que soy absolutamente ateo.
– Oh! Que suerte tiene usted, a mi me encantaría no creer en nada. (Per fi la germana, que no em treia els ulls de plat de sobre, ha aconseguit col·locar una falca).

Però ràpidament la meva contertuliana ha actuat amb celeritat i sense tallar-se ni un pel m'ha deixat anar que ella respetava totes les religions, però que els Testigos de Jehová eren una colla de venuts i gent de poc fiar, i que com la catòlica res de res. Aleshores jo, que ja n'estava fins al cap d'amunt, amb un gest ben visible, m'he mirat el rellotge i els hi he abocat:
– ¡Uy! Ha sido un placer, pero tengo que irme, pues está a punto de empezar la misa y luego no quiero perderme el Telediario. Que tengan un buen día.

Ja dic, és una llàstima no parlar l'idioma dels coloms, segur que les converses amb ells serien més profitoses. Hauré de consultar a Sant Google a veure si hi trobo alguna acadèmia que n'ensenyin. Ara que conec una coloma... Tot podria ser.