Cercador
De clavells de poeta a clavells d'aire
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
Hi creixien clavells de poeta, a tocar de la font d'on l'aixeta partia de la boca obertíssima d'un lleó Metro Goldwin Mayer com a mínim. Una tortuga de terra entrada en anys, acabada de revifar-se de la letàrgia hivernal, més lenta que mai dels mais, es refrescava en un safareig, caminet avall. El lleó, d'aspecte impassible, amb les comissures des de sempre estripades, bronzejava el seu bronze amb el sol de l'hora forta d'aquell matí de finals d'un març marçot que havia matat gent de totes les edats amb freds descomunals perquè no havien pogut estar a la vora de cap foc gratuït. Coses d'una crisi que la tortuga ignorava, sortosament: la seva existència es remetia a passejos de caminar prudent-òbviament-per-caràcter amb la protecció clòsquica i meditacions auto-guiades tot i menjant sobralles de verdura i fruita, pomes sobretot. La dona d'aigua, que l'havia estat esperant, l'anomenava la Rondolera i estimava tant aquell ser rebregat i lleig que li havia entregat la seva ànima.
La Rondolera la mirava com si no mirés. La feia seguir-la fins el banc del 'si no fos', encarat a la font. Estava construït amb fusta d'acàcia, cosa que li conferia la màgia de llavors voladores de forma helicoïdal que l'arbre havia produït feia qui-sap-lo. El rèptil, quan Ella era asseguda, s'apropava a la font i hi feia copets amb la closca imitant els sons d'una caixa musical que tenia gravada en la memòria més remota. Ella somreia i es movia sinuosament, esdevenia ones que compassaven el moment. I acabava rient com una boja sana.
Tot seguit, el queloni arrencava un grapat d'aquelles flors virolades de colors vius que semblaven farbalans per a faldilletes de nines i els oferia a la dona d'aigua.
Aleshores la font s'accionava, rajava, parlava per boca del rei felí:
-Fresca i regalada, d'una deu interna, i la meva ànima a poc a poc serà curada.
I s'enrigolava líquidament.
A continuació el banc adquiria un cromatisme safranós, el mateix que les flors de l'època d'arbre. I se sentia:
- Si no fos per tu, tortuga, que rondoles i medites i closqueges després del llarg colgament de la gelor, res del que va sent no podria ser; si no fos per tu, bella fèmina de somni, res del que va sent no podria ser; si no fos per tu, banc de la paciència i la serenitat, del pas del temps sense queixa d'inclemències que són dolències, res no seria el que pot arribar a ser i que sabem que serà.
Allò semblava una endevinalla o la lletra d'una cançó que algun burleta classificaria de canal televisiu mediocre amb les veus d'un noi amb trajo i una criatura amb un hula hoop.
Ni de bon tros.
Algú va entendre els quatre éssers en l'espai acotat. Algú que va englobar-los i va aconseguir traslladar-los allà on pertanyien, amb comprensió i amor. Algú que un dia va trobar-se el balcó ple de clavells de l'aire, aquells que viuen de pensaments i emocions i sensacions i que contenen secrets de més d'un món.
La Rondolera la mirava com si no mirés. La feia seguir-la fins el banc del 'si no fos', encarat a la font. Estava construït amb fusta d'acàcia, cosa que li conferia la màgia de llavors voladores de forma helicoïdal que l'arbre havia produït feia qui-sap-lo. El rèptil, quan Ella era asseguda, s'apropava a la font i hi feia copets amb la closca imitant els sons d'una caixa musical que tenia gravada en la memòria més remota. Ella somreia i es movia sinuosament, esdevenia ones que compassaven el moment. I acabava rient com una boja sana.
Tot seguit, el queloni arrencava un grapat d'aquelles flors virolades de colors vius que semblaven farbalans per a faldilletes de nines i els oferia a la dona d'aigua.
Aleshores la font s'accionava, rajava, parlava per boca del rei felí:
-Fresca i regalada, d'una deu interna, i la meva ànima a poc a poc serà curada.
I s'enrigolava líquidament.
A continuació el banc adquiria un cromatisme safranós, el mateix que les flors de l'època d'arbre. I se sentia:
- Si no fos per tu, tortuga, que rondoles i medites i closqueges després del llarg colgament de la gelor, res del que va sent no podria ser; si no fos per tu, bella fèmina de somni, res del que va sent no podria ser; si no fos per tu, banc de la paciència i la serenitat, del pas del temps sense queixa d'inclemències que són dolències, res no seria el que pot arribar a ser i que sabem que serà.
Allò semblava una endevinalla o la lletra d'una cançó que algun burleta classificaria de canal televisiu mediocre amb les veus d'un noi amb trajo i una criatura amb un hula hoop.
Ni de bon tros.
Algú va entendre els quatre éssers en l'espai acotat. Algú que va englobar-los i va aconseguir traslladar-los allà on pertanyien, amb comprensió i amor. Algú que un dia va trobar-se el balcó ple de clavells de l'aire, aquells que viuen de pensaments i emocions i sensacions i que contenen secrets de més d'un món.
Comentaris
-
Rondalla[Ofensiu]Aleix de Ferrater | 01-04-2015 | Valoració: 10
Mira que saps treure suc de les situacions! M'ha encantat aquesta rondalla de la tortuga, el lleó i la senyora del si no fos. Tres éssers diferents units en una placeta (penso en la Font del Gat). I com sempre, amb la riquesa i la pulcritud del teu llenguatge. Un gran plaer llegir-te. Una forta abraçada.
Aleix
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
435753 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com