DE CAMÍ CAP EL RECORD

Un relat de: Sebastià Climent

Per una vegada a la vida, el meu amic i jo hem estat d’acord en una cosa i això m’ha sorprès. Ens avenim molt, però també debatem i discutim molt. I és normal que així sigui perquè el meu tarannà és sensible i procliu a l’emotivitat i el d’ell, ben al contrari, és fred i racional. Jo tendeixo a remarcar la vessant emocional del tema que tractem i ell la del seu pragmatisme intel·lectual. La coincidència és, naturalment, la excepció.

Però el que deia, avui hem estat d’acord en que la cerimònia a la qual hem assistit, ens ha tocat a tots la fibra sensible i s’ha desenvolupat enmig d’un ambient saturat d’emocions. Algunes contingudes, altres obertament manifestades. Les paraules pronunciades, les cares dels presents reflectint el seu profund sentiment, el retrobament inesperat de persones conegudes, tot plegat ha creat una densa atmosfera emocional. Tenia els ulls humitejats i potser ha vessat alguna llàgrima, cosa que ell negaria, és clar. Però, vaja, tant se val, el que importa és que avui hem estat d’acord.

Com s’escau en aquests casos hem canviat d’escenari. Davant nostre, l’operari, amb tot a punt, ha iniciat la seva feina. Ha col·locat la llosa i amb destres paletades ha segellat el nínxol. Una operació ràpida, per no allargar l’espera en aquest dur moment del comiat definitiu. Amb la veu baixa em diu, com si volgués refer-se de la seva aparent feblesa... —T’adones que aquesta és la realitat i que aquí s’acaba tot? —No! El que s’acaba és la vida material i la presència física, però ara comença la vivència emocional del record.

Hem estat a punt d’encetar una discussió sobre la vida, la mort i el més enllà. El lloc era adient, però el moment i les circumstàncies, no. El meu amic, escèptic i racionalista, avui ha cedit al sentiment i la emoció. Ha durat poc i torna a ser el corcó intel·lectual de sempre. Malgrat que això m’exaspera, la nostra amistat és a prova de qualsevol discussió, per punyent que sembli, perquè, de fet, només són paraules que s’esvaneixen, com la boira amb l’oreig. A la vida, les paraules es dissipen i l’amistat ferma perdura fins el moment en que, inexorablement, es converteix en record.

Comentaris

  • Aquest moment el vivim tots [Ofensiu]
    olgalvi | 04-05-2017 | Valoració: 10

    És molt trist dir adèu a algú que estimes. Ja siguis creient o no, racional o espiritual no és fàcil però som energia i aquesta és indestructible per tal cosa, mutem i mai deixem d'existir, Felicitats pel relat és molt emotiu.

  • El record[Ofensiu]
    Frederic | 04-05-2017

    Vivim en el record d'aquells que ens estimen i per tant no morim mentre el record duri. Pot ser això és la vida eterna. Eterna? Una eternitat efímera.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Sebastià Climent

Sebastià Climent

134 Relats

245 Comentaris

77968 Lectures

Valoració de l'autor: 9.86

Biografia:
Nascut a Castellbell i el Vilar, comarca del Bages, però des de molt petit que visc a Lleida. La meva activitat en la vessant creativa - no pas en la laboral - s'ha basat preferentment en el dibuix a plomí, la pintura i el gravat, de les que n'he fet algunes exposicions. Aquesta activitat la faig compatible amb l'escriptura, essencialment, de relats curts.


sebastiacliment@gmail.com