DE CAMÍ CAP EL RECORD

Per una vegada a la vida, el meu amic i jo hem estat d’acord en una cosa i això m’ha sorprès. Ens avenim molt, però també debatem i discutim molt. I és normal que així sigui perquè el meu tarannà és sensible i procliu a l’emotivitat i el d’ell, ben al contrari, és fred i racional. Jo tendeixo a remarcar la vessant emocional del tema que tractem i ell la del seu pragmatisme intel·lectual. La coincidència és, naturalment, la excepció.

Però el que deia, avui hem estat d’acord en que la cerimònia a la qual hem assistit, ens ha tocat a tots la fibra sensible i s’ha desenvolupat enmig d’un ambient saturat d’emocions. Algunes contingudes, altres obertament manifestades. Les paraules pronunciades, les cares dels presents reflectint el seu profund sentiment, el retrobament inesperat de persones conegudes, tot plegat ha creat una densa atmosfera emocional. Tenia els ulls humitejats i potser ha vessat alguna llàgrima, cosa que ell negaria, és clar. Però, vaja, tant se val, el que importa és que avui hem estat d’acord.

Com s’escau en aquests casos hem canviat d’escenari. Davant nostre, l’operari, amb tot a punt, ha iniciat la seva feina. Ha col·locat la llosa i amb destres paletades ha segellat el nínxol. Una operació ràpida, per no allargar l’espera en aquest dur moment del comiat definitiu. Amb la veu baixa em diu, com si volgués refer-se de la seva aparent feblesa... —T’adones que aquesta és la realitat i que aquí s’acaba tot? —No! El que s’acaba és la vida material i la presència física, però ara comença la vivència emocional del record.

Hem estat a punt d’encetar una discussió sobre la vida, la mort i el més enllà. El lloc era adient, però el moment i les circumstàncies, no. El meu amic, escèptic i racionalista, avui ha cedit al sentiment i la emoció. Ha durat poc i torna a ser el corcó intel·lectual de sempre. Malgrat que això m’exaspera, la nostra amistat és a prova de qualsevol discussió, per punyent que sembli, perquè, de fet, només són paraules que s’esvaneixen, com la boira amb l’oreig. A la vida, les paraules es dissipen i l’amistat ferma perdura fins el moment en que, inexorablement, es converteix en record.