De Cadaqués a Barcelona.

No he explicat que ella no hi era.
He parlat de la mort, del sepeli, del ritus, i de tot el ventall de sentiments que es generaren quan el meu pare va morir.
D'ella, però, no he gosat dir-ne res.
Ara ho explico, ara em disposo a aclarir-ho.
A la mare, no la van localitzar. El dia en què morí el pare, la van trucar fins a l'esgotament; i ningú no va agafar el telèfon. Van preguntar a l'àvia, als oncles, als companys de feina; tots van coincidir en la resposta: feia dues setmanes que no en sabien res; però tampoc no se n'estranyaren, perquè d'ençà del seu divorci, ho feia sovint, això de desaparèixer sense deixar rastre.
Vaig haver d'afrontar jo sola la mort del meu pare; amb quinze anys i el cor desfet.
Em va resultar impossible d'acceptar que la mare pogués allunyar-se de mi d'aquesta manera. Hauria d'haver tingut ànsia de fer-me costat en aquell tràngol. Hauria d'haver restat en contacte amb mi per si la necessitava, per si passava el que va acabar passant, o algun desastre semblant.
No ho entenia.
La vaig condemnar abans d'hora.
Dos mesos després, encara no havia aparegut.
La policia va obrir la porta del seu pis, i fou com si també se m'hagués mort la mare. Van descobrir que s'havia endut tota la roba i les maletes.
No es va aclarir.
Avui continua essent la tragèdia de la meva vida.
Vaig anar a raure a casa de la germana gran de la mare; a l'Eixample de Barcelona.
I els dies van començar a transcórrer, lluny de tot.
No és senzill canviar de vida, ni de sol, ni de cel. L'aroma de Barcelona no és com el de l'Empordà, ni el ritme, ni l'esperit, i em faltava l'alè. Em mancaven els sons que m'havien acompanyat des que vaig néixer: el soroll d'unes claus al pany, un gall que cantava cada matí, una manera de tossir característica, el bramul del mar a l'hivern, una veu que pronunciava el meu nom com mai ningú no ho ha fet.
No fou fàcil oblidar tants moments. Se m'endugueren de la terra del vent, i m'engabiaren tota sola dins d'una presó de fums i tronar de motors que tenia la pressa com a principal llei; una urbs inhumana on hi havia molta gent i ningú no coneixia ningú.
I quan una planta es canvia de test, sovint, s'ensulseix.
I quan no és de test que es canvia, ans s'arrenca, d'una estrebada, de la muntanya salvatge on viu, i s'entafora en una jardinera, llavors potser la planta fins i tot es mor.
I allò que abans era bell em van dir que era lleig. I allò que era bo, esdevingué pecat. I el divertit fou anomenat frívol. I aquell somriure, penjat a les parets de la casa del pare com el més bell dels quadres, me'l van canviar per un esbós grisenc, seriós, anomenat prestigi, elit, educació competent, disciplina.

I les bromes que engegaven no em feien gràcia. I les rialles que estrafeien em punxaven macabres el cor. Enyorava una alegria diferent que ningú no em podia donar; car era la meva i ja no existia; s'havia esvaït sense avisar.
M'entristien els colors freds d'aquell pis de luxe. Tot era massa nou, massa perfecte. Em delia per una xida amb ceràmica a les parets i fresqueta de mar al capvespre; i un pou, i un càntir, i un balancí de boga fosc i envellit.
I volia uns altres estels al cel, més encesos.
I anar a dormir més tard, a la meva habitació de fusta clara.
I es desfeien per complaure'm. Em veien trista i cercaven la manera de fer-me oblidar, d'esborrar-me els pensaments de tenebra. I quan em semblava que em volien destruir els records, m'enfurismava i els cridava que volia marxar, que ja era gran, que em deixessin lliure.
Tot era nou, terriblement nou i perfecte. Tot feia olor de plàstic i de net; però era gèlid i no tenia sentiments; o pitjor encara: amagava uns sentiments que no em pertanyien.
No podia ser que jo mai no tornés al meu món... que aquest món ja hagués passat... que el futur fos tan asèptic i tan buit de vida. No podia ser que fos tan fosca la nit, que les meves mans esgarrapessin l'aire i restessin buides i perdudes.
I els ideals... on eren? On em trobava jo...? On havia anat...?
El meu cor, boig de llibertat, s'havia mort, o adormit, o m'havia entrat dins d'un coma profund... On era jo...? On havia desat els somnis...?

Em van matricular en una escola que era només per a nenes. M'hi hauria de quedar a dinar. Portaria uniforme: faldilla prisada de quadrets vermells i negres, camisa blanca, rebeca grana, sabatetes negres, mitjons per dessota dels genolls.
-Jo no hi vull anar, a aquesta escola... ¿Que no hi ha instituts a Barcelona...?
-No siguis ruca...! És una de les millors escoles de Catalunya... Tot plegat el batxillerat tan sols dura dos anys, i hi faràs amigues...
-Però no m'agraden els uniformes. No m'agrada haver d'agafar el tren cada dia. No m'agrada que només sigui de noies... ¿Que no m'enteneu...? Detesto aquesta escola... Ja no sóc una nena petita... No teniu dret a manar-me com feu...!
-Però ets menor; mentre depenguis de nosaltres som responsables de tu i farem el que creguem millor.

El quinze de setembre vaig sortir del pis dels oncles com si anés disfressada pel carrer. Em vaig dirigir a l'estació de Provença per agafar un tren que em duria a Sant Cugat. D'allà, un autobús m'acostaria fins a les portes de l'escola "Carena", que pertanyia a la Fundació "Dominus Iluminatio Mea". I així cada dia, de dilluns a divendres, submergida en un món estrany i xocant als meus ulls.
Les noies eren diferents. El llenguatge era diferent. El so de les paraules era diferent. I jo, a cops, em sentia com una autista que no entrava dins del món real, que era el majoritari.
El temps va passar, i vaig començar a acostar-me a les companyes. Tot i que en un principi em semblava que seria la meva fi, van girar les tornes i em vaig arribar a sentir bé: escoltada, tinguda en compte, valorada. No eren gaires les persones amb qui em relacionava, però esdevenien una pinya estable i oberta.
Em veien diferent; em preguntaven, se sorprenien. S'adonaven que venia d'una altra realitat. Potser era aquesta la primera vegada que es trobaven amb algú d'un ambient tan diferent al seu. Darrere d'aquell exotisme, dut fins a elles per les circumstàncies, hi descobriren la persona; la meva persona.
La primera noia de qui em vaig fer amiga fou l'Alba. Vivia a Valldoreix, en una torre amb piscina, enmig d'un jardí molt gran. L'Alba era morena, amb els cabells en mitja melena, i la cara plena de grans. Dies després se'ns va ajuntar la Raquel, i més endavant l'Anna.
Malgrat les amigues, jo vivia la major part del temps sumida en el silenci; un silenci incòmode enmig del soroll de les aules; un silenci al qual em vaig acostumar a poc a poc i que va arribar a ser un senyal de independència. No trobava raons per entrar en converses que tant se me'n donaven. Aquell era un món sense ideals, sense els valors que m'havien fornit a la infància i a l'adolescència. No existia, allà, el concepte de justícia social, d'ecologisme, de lluita per la llibertat, ni de bon tros de naturisme. Era una societat de persones que lluitaven per a elles, dins d'un tot on pretenien imposar-se amb la màscara de l'autosuficiència. Jo, a ulls de les companyes, i sobretot durant les primeres setmanes, acostumava a quedar com una aranya de forat.
Eren freqüents els diàlegs buits, patètics, teatrals.
-El meu pare s'ha entestat que vagi amb ells a l'hotel, aquest estiu.
-A Mallorca?
-Sí tia... quin pal...!
-Més aviat... quina sort!
-Sort...? No em deixaran sortir ni una sola nit... Hauré d'anar enganxada a ells tot el sant dia...!
-No n'hi ha per tant...
-No coneixes el meu pare... a partir de les nou del vespre em voldrà al costat.
-Uff...! doncs, sí que és un pal...
Llavors canviaven de tema i passaven a discutir sobre els diferents colors dels pintallavis, o sobre perfums i vestits.
-I tu...? No et pintes mai...? -em deia l'Alba.
-No...
-Au va...! Que vas per monja...?
-No... tampoc. -els responia rient. -és que no m'agraden les coses artificials...
-Però una mica de color no fa mal a ningú.
-No... no és que em faci mal... és que no m'agrada...
I es girava cap a una altra companya i li llançava una pregunta:
-Aniràs a "Pachà" dissabte...?
-No tia... Jo aniré, de pet, a "Xassis"... que hi va el "Xupe".
-Qui és el "Xupes"?
-El paio aquell que portava la "xupa" de cuir... amb qui es va enrotllar la Sara dissabte passat...
-Ah sí...! I t'agrada?
-Està boníssim...
-I diumenge què...? Anem a la platja?
-A la Vila...?
-Sí...
-Uff tia...! és que em llevaré a les dues o a les tres...
-¿I els teus pares et deixen estar al llit fins aquestes hores...? A mi... em tirarien una galleda d'aigua pel damunt...
-No hi són, els meus pares... Han anat a Argentina, una setmana...
-Quina sort...!
-Sí... però tornen dimarts... Aquest és l'últim cap de setmana que tinc lliure...

De vegades, mentre feia esport, girava la mirada cap al Tibidabo i em semblava rebre la marinada, que travessava valls per a saludar-me; llavors m'entrava un enyor dolç i em quedava encantada, mirant enlaire, fins que d'una empenta em retornaven a la realitat i el joc continuava.
Trenta noies en pantalons curts, cridant com boges, darrere d'una pilota de futbol, adelerant-nos en aconseguir un gol que semblava ser-ho tot i que no servia per a res. Després els vestidors, i les dutxes individuals i íntimes.
-Que no vegi a ningú "en pilotes", que per alguna raó hi ha portes, a les dutxes...
-I per què...? -em vaig atrevir a preguntar a la professora d'educació física.
-Perquè potser alguna té el sentit del pudor com cal tenir-lo, i se li ha de respectar...

I, sota de l'aigua, l'olor i el gust del clor. Mai no m'he acostumat a la desmesurada proporció de clor que hi introdueixen dins l'aigua al Vallès Occidental.
I quedava relaxada després de l'exercici físic, de la dutxa i la colònia, amb la ment a punt per a rebre qualsevol assignatura per enrevessada que fos.
I m'adonava que creixia, que madurava, que cada cop era més gran i més forta. M'entestava a no perdre els ideals del pare, a qui amb ango
ixa descobria cada vegada més llunyà en el temps. Però els ideals reposaven al fons del cor i s'anaven cobrint de noves vivències, d'altres visions de la realitat sorgides d'un entorn tan diferent que semblava el tot del món, el règim establert.
I em vaig adonar, per primera vegada, que em costava de ser jo mateixa en aquella societat on sovint no m'atrevia a opinar, perquè les meves idees eren contràries al que acostumava a dir tothom. Hauria estat objecte de burles; o d'un atac cruel en contra dels pensaments més íntims del cor, els quals només es podien comprendre si es consideraven acompanyats dels sentiments i de les sensacions.
A casa dels oncles, a l'últim, sí que vaig arribar a gosar a dir el que pensava, encara que no em feren mai cas; a l'escola, però, em va costar més temps, sobretot a les primeres setmanes; la pressió em podia.
I callava.
Quan no podia parlar, callava. No obstant això, mai no vaig expressar una opinió diferent a allò que jo pensava en el meu endins. Em vaig limitar a mantenir un silenci culpable que em retallava les ales de l'esperit i m'impedia de sentir-me lliure.
Aquesta discreció covarda va anar canviant amb lentitud. Aviat em vaig obrir a algunes amigues: la Raquel, l'Alba, l'Anna. Totes quatre fèiem un equip, un grup, una ànima. Jo era una de les arestes d'aquell grup que no era pas uniforme.
Sovint m'envaïa la tristor. Les amigues se n'adonaven; i suposo que ho atribuïen a la mort del pare, a la desaparició de la mare, o al canvi de vida que havia sofert. M'adonava que em tenien llàstima, i no m'agradava; en el fons, però, els ho agraïa. Era conscient que m'estimaven, que es preocupaven per mi, i no em sentia tan sola.
-Vine a "Chic" aquest dissabte -em deien.
-Passo, tia...
-No em puc creure que no hagis entrat mai en una "disco".
-Doncs ja veus.
-T'hauries d'animar... si més no per veure com és.
-Un dia us hi acompanyaré.
-És que ets la pera...! No et pintes, no surts...
-Ei... que sí que surto... i moltes vegades...!
-Sí... al cine... i ja està...!
-I a sopar...!
-Però t'hauries de llançar... tia... no pots viure en una closca... Et quedaràs per a vestir sants...
M'adonava que tenien raó, però em resistia a introduir-me dins d'un ambient que no m'atreia.
-De debò que vindré algun dia... però vosaltres també m'hauríeu d'acompanyar als llocs que m'agraden...
-I on t'agrada anar?
-A la muntanya... als Pirineus... a la mar...
-A esquiar...?
-No tia... a caminar, muntanya amunt, per la neu...
-Caminar...?

I es miraven en silenci, com si haguessin sentit una frase estranya de la qual no comprenien el significat.
Alguns dissabtes quedàvem a la plaça de Catalunya i passejàvem pel Gòtic fins al capvespre. Llavors sopàvem en alguna franquícia de menjar ràpid, que era tot el que la nostra economia ens permetia, i rèiem fins a plorar per qualsevol futilesa. Riure era fàcil i agradós, i tot semblava viu i bell. Ens rèiem dels personatges estrafolaris que descobríem pels carrers; excepte si eren pobres o marginats, car jo em posava seriosa i els deia que d'aquella gent ningú no n'havia de fer burla, que prou pena tenien.
Amb elles em sentia amb el coratge suficient per expressar els meus pensaments sense por ni vergonya, i a poc a poc m'anaven coneixent. Se sorprenien i els agradava de topar amb la diferència. En comptades ocasions van arribar a estar d'acord amb mi. Discutíem fins a perdre l'oremus, intentant convèncer-nos les unes a les altres. Mai no ens arribàvem a enfadar de debò; era com un pacte preestablert després d'alguna enganxada massa seriosa: "Xerrarem amb força i decisió, però a la fi hem de restar igual d'amigues, igual d'alegres". La Raquel era qui tenia les idees més semblants a les meves; era també qui més gaudia en sentir-se revolucionària quan s'adonava que es posava en el front de les que esveraven el galliner amb pensaments heterodoxes i colpidors.
Un diumenge vaig aconseguir d'acostar-les al Museu Picasso.
De petita me l'havia recorregut tot sencer amb el pare; el qual m'havia explicat, a poc a poc, els secrets de cadascun dels quadres. Encara no sé com vaig aconseguir que m'hi acompanyessin, car les meves amigues eren de les que trepitjaven els museus a les excursions escolars i prou; però varen acceptar la proposta. Tal vegada estaven canviant.
Cap a les quatre entràrem al pati de l'edifici, tan senyorial, i començàrem per les primeres sales: la infantesa, els primers gargots, la mestria d'un infant que ja era un creador inquiet; tot plegat enmig de l'encís del lloc. Els colors parlaven amb el nervi del traç. Les cambres guarnien el geni. Ens sentíem com en un somni, fora del temps. Jo els explicava el records que custodiava dins del cor com a tresors:
-Fixeu-vos com la seva pintura és una recerca de la forma, no té tan sols una finalitat decorativa o d'exhibició de les qualitats personals... A més, Picasso mostra interès en el món que l'envolta: el retrata, el jutja, opina...
Em miraven amb sorpresa:
-Tia... com saps tot això...?
Jo seguia, amb indiferència:
-Picasso va trencar amb tot el que li havien ensenyat. Va desobeir. En el fons gràcies a molts pintors amics que ho havien fet abans... Ell sabia que si seguia unes normes estètiques determinades tindria molt de suport social... però tant li va fer... Enteneu?
-Sí... com l'audiència de la "tele".
-Això mateix... Ell va passar de l'audiència. Va escollir la llibertat de l'art, la creació, el trencament d'unes regles massa rígides, l'elecció de temes polèmics, escabrosos, crítics amb el món del temps que vivia... I tot això ho va aprendre aquí... a Barcelona...
-A Barcelona...? Sembla mentida... tan monstruosa com sembla aquesta ciutat...
-Barcelona, sí... I encara s'hi poden trobar racons especials... Aquest n'és un... -els vaig dir. - Barcelona a principis de segle era una ciutat màgica, com París, com Sinera...
-Sinera...?
-Sí... No coneixeu l'Espriu...?
-L'Espriu...? El de l'examen de l'altre dia...?
-Sí tia... L'Espriu va somniar Sinera, que és Arenys de Mar; però és més que Arenys... L'Espriu va tornar a imaginar Arenys de bell nou, i el va fer Sinera... Picasso vivia en una Barcelona inventada de nou pels artistes: Russinyol, Carles Riba, Gaudí... Dins de Barcelona hi havia moltes Barcelones... Avui succeeix el mateix... Cadascú viu a la Barcelona que els seus ulls miren...

Aquell dia m'havia posat una faldilla de color blau cel que m'arribava per damunt del genoll i un jersei rosa pastel. Els cabells bruns i arrissats em relliscaven pels muscles. Les amigues, en adonar-se de com m'havia vestit, van riure.
-No és el teu estil... -em van dir.-. Què t'ha agafat avui...?
-No ho sé... Ja sabeu que sóc rara, jo...
-No dona... però sembles una nina.

M'havia vestit com quan era una nena, tal com anava durant les visites al Museu Picasso amb el pare; ho vaig fer de manera inconscient, sense pensar-hi. Portava les cametes a l'aire, sense mitges, i unes sabatilles blanques de tela prima.
Quan ens vam asseure a les escales del pati, abans de sortir del museu, mentre m'agafava als barrots de la barana, vaig sentir un ventet per sota les faldilles que em va recórrer el cos sencer, com si fos nua. Vaig sentir com el rostre m'envermellia, mentre el cel de la ciutat també ho feia amb un munt de núvols de textures màgiques. I allà, altra vegada, amb la fresqueta a les cames, els vaig tornar a parlar del gran pintor, i de París i la bohèmia...
Al davant nostre es dibuixava un portal antic, envoltat de sanefes de pedra, i parets de pedra, i arcs de pedra, bruta de regalims d'aigua. I més barrots de ferro a balcons closos on fa segles algú devia mirar, alertat pel clasc d'un cavall que entrava. ¡Que segurs que hi devien viure els antics inquilins de la fortalesa...! Però ara ja no hi eren. La casa seguia dempeus, més bella encara, i la gent de llavors no era enlloc i ningú no els recordava.
I els turistes entraven i sortien dessota les palmeres del pati, entre les plantes amb flors. I un rosset que semblava alemany se'm va quedar mirant i em picà l'ullet, i el rostre em bullí de nou. I l'airet em tornà a acariciar les cames, enmig dels genolls...
-Línia i llum... línia i llum... Barcelona és línia i llum...
-T'has posat vermella... -m'interrompé la Raquel, i va riure. -. Fixa't...! Ara un altre cop... I quina carona de bona nena que fas... - i vinga a riure totes, i jo amb elles.

I sí que feia cara de bona nena, moreneta i prima amb ulls de xocolata, i faldilles de criatura innocent, com un àngel. Però el ventet a les cuixes m'excità sense raó, i aquella nena dolça sentí una humitat a l'entrecuix. La força estranya del sexe que apareix quan vol, i ningú no ho veu; car la nena està a fora, i el sexe ningú no li atribueix, tot i ser tan bell.
I en sortir al carrer, entre les façanes rònegues de l'antiga urbs, ressonà una tenora. I rotllanes de gent amb les mans alçades i unides dibuixaven una sardana sota el cel burell, davant d'una església. I la línia i la llum tornaven a aparèixer en els colors, en les formes, en els sons, en els rostres.
A la plaça del Pi, entràrem en una cafeteria, i uns nois ens començaren a fer senyals.
-Són monos... -va fer l'Anna.
-Plastes, com tots els tios...! -digué la Raquel.
I vàrem tornar a riure.
I la Raquel va dir que ja li agradaria de poder-se ficar al llit amb algun d'ells.
-Tia... com et passes...! -exclamà l'Anna.
-Tampoc no n'hi ha per tant... -vaig fer -. Ha estat sincera...
-Ho has fet mai...? -em demanà la Raquel.
-Que si he fet què...? Ficar-me al llit amb un paio...?
-Sí.
-Doncs... és una història molt llarga... -vaig dir balbejant -. A cops penso que m'agradaria de ser travessada per la carn d'un noi que m'estimo molt i que es diu Ivan...
-Uuuuh...! -van cridar i aplaudir, a l'encop, la Raquel i l'Anna. -. El tema es posa interessant...!

I de matinada, dins del llit, vaig fer l'amor amb el meu Ivan sense que ell ho sabés. La meva mà fou el seu membre, càlid i erecte. I el vaig estimar tant q
ue vaig arribar a xisclar. Em va semblar ben bé que hi era i que el tenia a dins sense reserves.

I la vida, a casa els oncles, se'm feia pesada.
En una ocasió, darrere del petit pàmpol del televisor, hi parlava en Lluís Llach. I ho feia amb aquella veu expressiva i reposada, densa, de significat senzill i clar. Jo no aconseguia d'escoltar el que deia, perquè la tia perorava les impressions que els ulls del cantant li deslligaven, i la calba, i el jersei que portava, i l'últim que s'havia comentat d'ell a la perruqueria.
I, un dia, a la "tele", hi xerrava el Dalai Lama.
Els oncles li criticaven la vestimenta; i parlaven tan alt que no s'entenia allò que el Dalai predicava. El mateix passava amb un munt d'entrevistes, notícies culturals, exposicions, reportatges científics. El televisor, per als oncles, era una mena de caixa que escopia colors, sons imprecisos, llum i imatges que per a ells no deien res d'essencial. Jo freturava xuclar sentiments i aprenentatges d'allà on fos, i em posava nerviosa en sentir una espurna de saviesa i no poder-la absorbir. I els nervis eren més per la tristor de veure com ells no sabien escoltar, que no pas per la impossibilitat de sentir les paraules que sorgien del pàmpol.
Sempre que algú passa pel costat de la vida i la ignora, el cor em pateix. A cops em sembla que no veuen el que jo veig, o que ho veuen diferent; la veritat, però, és que ho senten diferent; i les persones, per molt que mirem, veiem només allò que sentim.
I jo escrivia i escrivia; tal com ho feia quan el pare encara era viu. Escrivia el que sentia, la vida que veia, els fets que em xocaven. Escrivia el pas dels dies, de les setmanes, el bo i el dolent, el de cada dia i l'estrany. Escrivia i tractava d'estintolar el sentiment amb el color més precís; cada frase, cada missatge; i glatia perquè el sentiment es multipliqués a tots els cors que rebessin els meus escrits. Però ningú no els llegia.
-Mira oncle...! He escrit un poema sobre el port de Barcelona...
L'oncle agafava el full i el posava, sense contemplar-lo, damunt d'un moble. I em prometia que més tard se'l miraria. Mentrestant, l'home seguia collant una cadira, escombrant el balcó, o rumiant quina seria la propera compra domèstica. I el full restava allà, oblidat damunt d'una taula o d'un prestatge. I l'oncle ja no recordava que hi era. I jo havia de tornar a agafar-lo, i desar-lo; perquè si me'l trobava la tia, me'l llençava enmig d'un seguit de renecs pel meu desordre.
I de no fer-me cas van passar a no deixar-me escriure durant la nit.
-Laura, apaga l'ordinador que són dos quarts d'onze i demà t'has de llevar d'hora...!
-Però tia... que estic escrivint...
-Et dic que apaguis l'ordinador... I no em treguis de polleguera...!

I les nits se'm van enfosquir.
Fins en el moment d'aquella prohibició, l'arribada dels estels havia representat el silenci i la llibertat dins d'aquell pis del cor de Barcelona. La ment se m'enlairava per damunt dels carrers i dels terrats. I per sota del meu cos els gats miolaven. I jo m'alçava cap a la lluna i veia el món, tan gran i tan petit. I quan era ben amunt, mirava al nord i m'arribava l'alè de l'Empordà i de la mar, i m'era fàcil d'escriure el que sentia:
"Si estàs nerviosa, pensa en la mar, que és blava, i a cops es guarneix de blanc, esgarrapada pel vent. A la tarda, quan el sol cau, s'enfosqueix; i la profunditat verdosa de les aigües transparents sembla no tenir fi, i és càlida i salabrosa. El vent hi bufa arran; i la flaire salvatge s'escampa arreu. El dia es mor, groc, ataronjat, vermell encès.
Si estàs trista, palpa la sorra fina de setí, fredosa al capvespre. Ajeu la teva galta amb la galta de la platja, com si volguessis escoltar el cor de la Terra. Sentiràs el tremolor de les corredisses dels infants nus que juguen vora l'estesa blava.
Si estàs apagada, fuig del brogit de la civilització. Oblida el plàstic, el formigó, l'asfalt, i totes les coses que es tenen. Dirigeix-te a la immensitat de l'oceà. Envolta't de tots els verds i del castany terrós de les roques."
Com que no em van deixar fer servir l'ordinador a la millor hora del dia, vaig començar a escriure en una llibreta; i aquesta llibreta em va arribar a semblar sagrada, com una bíblia. Em vaig adonar que podia expressar-me tan bé com a l'ordinador, tal vegada millor.
I no podien evitar que escrivís, perquè ho feia a dins del llit, amb un lot, al dessota dels llençols. I si sentia les passes de la tia, que venia a comprovar si ja dormia, apagava el lot i respirava profundament. Quan el perill passava, tornava a il·luminar el niu on naixien els somnis i es feien manuscrit. Al matí els rellegia i em sentia enlairada fins a un món molt millor que aquell que m'oferia la vida. Jo sabia que hi era, aquest món, perquè cada nit me n'hi anava. I la vida em semblava més bella, perquè estava segura que algun dia aquest món imaginat no seria només un somni, que ja m'hi estava dirigint i que jo mateixa el construïa amb cada maó que apilonava per aixecar l'edifici de la llibertat.
Recordo un capvespre d'agost, al balcó. El cel flagrant, rosat, roig, viu, onejant amb boires de tons indescriptibles. I era tot el cel, el quadre irrepetible; no tan sols el trosset de ponent. Era tot el firmament el que es vestia de nit, el que se n'anava de festa. Em mancava la respiració, de tant goig. Des del cor fins a l'estómac, m'omplia un pessigolleig com de mística.
Vaig entrar en una corredissa cap a dins, necessitava compartir aquell moment amb algú, freturava regalar aquella felicitat.
-Tia, tia... surt al balcó... ràpid... surt al balcó...
-Què passa... què has fet...? ¿Que t'ha caigut res al carrer...?
-No tia... Surt... ja veuràs...
I la tia va sortir amb expressió d'atabalament. Va mirar cap avall, va mirar cap amunt. A l'últim em mirà amb estranyesa, i em digué:
-Què haig de veure...?
-Que no veus el cel...? És impressionant...
-I per això m'has fet sortir...! Ai nena...! Jo cada dia t'entenc menys...

I em vaig quedar sola amb el meu cel. I als balcons, ningú més mirava enlaire. A cops sortia gent a estendre la roba, i aquell cel era allà, i no el veien. Al carrer, com formigues, les persones es movien en fileres, amunt i avall, avall i amunt. I cotxes, i l'autobús; i el cel a poc a poc s'apagava i anava encenent les espelmetes de les estrelles. Ja mai més no hi hauria un cel com aquell. N'hi hauria d'altres, però aquella obra mestra es perdria per a sempre en la inconsciència de l'infinit. Jo el tenia a dins. Jo me l'havia begut, i m'alimentava. No s'havia perdut del tot.
I molts dissabtes a la tarda em feien anar a comprar amb ells. Els oncles, els nens i jo: passeig de Gràcia amunt, passeig de Gràcia avall. I botigues, i emprovadors, i badalls de la Laura que s'avorria, que es floria.
-Avui no vindré de compres... -els deia, algun dissabte al matí.
-I tant si hi vindràs, que t'haig de comprar un vestit per a la primavera...

I no podia dir que no, almenys no sempre. I comprar i emprovar-me modelets se'm feia tediós i lent. I els meus gustos no coincidien amb els dels oncles. A la fi, per cansament, em vestia com jo no era ni sentia; amb roba que, a l'últim, em posava només quan ells me la feien posar, en els seus dinars o sopars de compromís.
I no entràvem a menys de catorze o quinze botigues de roba. I als grans magatzems. I no valia a distreure's.
Un dissabte, hi va haver la fira del llibre, al passeig de Gràcia, i jo m'encantava fullejant tota mena de literatures. La tia s'esgargamellava, fent-me córrer, perquè hi havia moltes botigues de roba per veure i no podíem perdre temps. Ella perdia tot el temps que volia als aparadors de les joieries, o a les botigues de figuretes de Lladró; per això sí que es podia perdre temps; per a llegir Narcís Oller, o Màrius Torres, o Pedrolo... per això... no pagava la pena de gastar ni un instant. La seva dèria era una mena d'odi inconscient a la intel·lectualitat, a la cultura, a l'art.
La tia, quan em veia llegir, sovint em renyava:
-Més val que estudiïs... Tant de llegir! Tant de llegir! Et tornaràs ximple! Vés a caminar amb alguna amiga, o fes la feina de l'escola!

Mai no vaig entendre l'ofuscació que l'encegava en contra de tot allò que per a ella no era útil o que no donava diners. En el fons, la tia sabia que jo era diferent, que estava feta d'una altra pasta, que m'havien educat d'una altra manera. Jo m'adonava com detestava tota aquella llum que m'havia ensenyat el pare; i tot perquè ella no la veia. ¿Quina mena d'ulls devia haver-hi en mi, que aquella dona no tenia, per veure tantes coses com jo veia, allà on ella no guipava res més que futilesa?
I aquests ulls que jo tenia me'ls havia estat ensinistrant el pare des que vaig néixer. Podien copsar els detalls senzills de la natura, plens de bellesa i de vida. I no eren els ulls habituals que tothom té, sinó uns altres ulls invisibles, que són a dins i que no es veuen; i que si no es treballen, mai no arriben a desenvolupar-se.
¡I quines converses als dinars, als sopars, amb els veïns o els parents...! Quan jo hi havia de ser, em tornava a marcir amb una son enganxosa i pesant: comprar, triar, mesurar, vendre, tenir, consumir, comparar, lluir, netejar, guanyar, perdre... Converses insulses, sense esperit, d'aquelles que, quan hom es mor, ningú no recorda. Mai no parlaven del blanc de la neu, el més brillant, el més clar; ni dels ocells, ni de la mar, ni del misteri de ser. Mai no parlaven de la diversitat d'estils de vida, ni de les diferents opinions de la humanitat, ni d'art, ni de ciència, ni de llibertat, ni de Déu, ni de filosofia. Mai no parlaven dels cantants de moda, ni de cinema, ni de llibres, ni explicaven contes, ni se'ls inventaven. Tota la vida els girava a l'entorn del que era útil, del que donava diners, del que servia per exhibir la casa, la roba, els mobles, els cotxes, les motos, els rentaplats, els microones, les notes dels fills. Tot s'acabava a la matèria, a la possessió, al control de la superv
ivència, a la projecció social d'una vida rutinària sense fons ni màgia. Jo no volia allò per a mi, i m'espantava la possibilitat que créixer volgués dir convertir-me en un escarràs, preocupada només per sobreviure, per la neteja, la compra, el pas buit dels dies...
Llavors vaig tornar a mirar el món que corria pels carrers, i el vaig veure moix, nerviós, atabalat... Em vaig adonar que aquest món en comptades ocasions aixecava els ulls cap al cel; i que no alenava gaire sovint l'aire càlid del matí. Les persones érem com escuts sota els quals s'ocultaven éssers abassegats per la preocupació, pel desig de diners, per l'angoixa de subsistir, per la incertesa del futur...
"I jo haig de créixer cap aquesta direcció?" Vaig pensar... "¿He de passar-me mitja joventut estudiant, per lligar-me, a l'últim, a una feina que consideraré la meva gran conquesta, però que en realitat serà una angoixant presó daurada? I si no vaig cap aquesta direcció... cap on haig de tirar? ¿Me n'he d'anar a Eivissa... entaforar-me dins d'una cova, nua i amb la pell colrada, pobra i alliberada de tota possessió...? Llavors vindran els especuladors turístics i convertiran Eivissa en una altra "Manga del Mar menor", i em denunciaran per escàndol públic. Ja no tindré on refugiar-me... I a la Polinèsia...? En una d'aquelles illes on gairebé ningú no hi viu... amb el mar maragda, blau, glauc; sola o amb algú que m'entengui... potser l'Ivan... M'atreviré a marxar? ¿Em deixaran, les circumstàncies, aconseguir-ho...?"

No coneixia la resposta, però veient el sofriment inconscient de les persones de la gran ciutat, em vaig jurar a mi mateixa que no acabaria com elles. La vida és massa valuosa com per a llençar-la a les escombraries, per regalar-la a una societat de consum que només valora el que és productiu, allò que és útil, o que aporta beneficis... ¿Qui em podia impedir d'ésser lliure? Només jo mateixa.
I, com ja he explicat, a la casa dels oncles, de primeres, no se'm valorava l'escriure. No hi tenia un lloc per a fer-ho. Quan va morir el pare, i vaig haver d'anar a viure amb ells, em va costar molt que m'hi deixessin portar l'ordinador.
-Però si no t'hi cap! -deia la tia. -si et tornaràs boja amb això de les computadores... Jo conec uns quants nois que s'han posat malalts de tant jugar i jugar amb l'ordinador...
-No el vull per jugar, tieta, és per escriure...
-Per escriure...? Filla... doncs compra't un bolígraf i un paper...
-No és el mateix...
-Estàs carregada d'orgues...! Ja em diràs què hi has d'escriure, tu, en un ordinador...! Mira-la!, la periodista...!

A l'últim, més per llàstima que per convicció, em deixaren portar l'ordinador de Cadaqués; però la taula on el vaig poder instal·lar era petita, perquè la seva missió era més aviat decorativa, no estava pensada per a treballar-hi. En realitat, tota la casa estava organitzada per a fer bonic; però era un bonic artificiós, massa daurat; era un bonic que incomodava; no hi havia bon gust en aquell bonic. I aquell bonic no deixava lloc a l'estudi o a la reflexió. No hi havia espais per llegir, per pensar.
Els quadres de les parets eren impressions de llaminadura rosa i confitada, sense història, mancats de missatge; abillaments per lluir i prou. Als mobles, hi tenien llibres; però eren "best-sellers", triats per l'enquadernació més que pel contingut. Els oncles no havien llegit mai cap dels llibres que tenien; els triaven per l'aspecte, per la coloració del llom, i els col·locaven als prestatges, prohibint-nos expressament que els toquéssim perquè s'embrutarien. Els llibres eren per als grans, deien, però els grans no els utilitzaven.
I passats pocs mesos, ja em consideraven excèntrica; ja m'anomenaven rara; ja comentaven, angoixats, als amics íntims, (en aquells sopars en què les parelles es confessen els neguits, els drames dels fills, i els problemes conjugals) que no sabien què fer-ne, de mi.

-No es pot aguantar, és una cabra boja...! -va dir la tia.
Me'ls escoltava des de l'habitació; es pensaven que dormia.
-Són coses de l'edat, dona. -va fer en Ferran, el marit de la Isabel, la millor amiga de la tia.
-Ai no ho sé pas, Ferran...! Mira que els meus fills són més joves que ella, però no em puc creure que algun dia m'arribin a actuar així... Jo penso que el seu pare, que en pau descansi, la consentia, o la malcriava, o li inflava el cap de pardals, o què sé jo...!
-Pensa que ha sofert molt, la Laura, i en una edat molt difícil. - va fer la Isabel.
-Això ja ho sabem -ara era la veu de l'oncle -, però ens treu de polleguera. Està sempre de morros. Escriu i escriu i no para d'escriure... Embogirà de tant escriure...!
-Doncs que escrigui! -exclamà en Ferran. -. Ja voldria jo que els meus fills escrivissin. A mi se'm passen el dia escoltant Heavy Metal... Quin mal hi pot haver, en escriure...?
-És més complex del que us penseu -va fer la tia -. Heu de saber que no hi ha manera que se'ns vesteixi com una noia de bé. Sempre va amb texans estripats, o mig caiguts. De vegades porta una mena de pantalons que semblen un pijama, les sabates a retaló, la veta de les calces fora dels pantalons. Ah!, i hi ha una altra cosa: el seu pare, Déu l'hagi perdonat, era nudista... Em fa vergonya i tot de dir-ho...! Aquesta nena ha mamat el nudisme des que va néixer...! Tal com ho sentiu...! Jo ja estic tremolant...! Què passarà quan arribi l'estiu...? Si m'assabento que l'han vista nua en alguna platja...! Déu meu...! Em moriré...!
-Deixa-la estar! -digué en Ferran. -. Si vol ensenyar el tres, que ensenyi el tres...! és un problema d'ella i prou... Tu no la podràs controlar les vint-i-quatre hores del dia... dona... Se t'acabarà la salut...!
-No... si com més bé els vols fer, pitjor t'ho paguen. Ja ho diuen ja...! per la caritat entra la pesta...! -exclamà l'Isabel.
-És que sempre està rebotada: que si no li agrada la societat que li ha tocat de viure... que si no l'escoltem... que si no li llegim els poemes... perquè és poeta... sabeu...?
-Ja t'ho dic, jo, dona... -insistí en Ferran. -pel que m'expliques, està immersa en la plenitud de l'adolescència.

I en escoltar tota aquella exposició d'opinions sobre la meva persona, em sentia com una mena de monstre estrany, lleig i fastigós, que a tothom molestava i que ningú no suportava al costat. I no podia esplaiar-me, ni parlar, ni desfogar-me. Les confidències requereixen un grau d'amistat que jo no tenia encara amb ningú; si més no, amb ningú que estigués a prop. A cops, de nit, arraulida entre els llençols, parlava amb el pare i semblava que em responia. No m'era difícil de recordar el timbre de la seva veu i cercar-lo entre els sons silenciosos de l'habitació. I ell em deia tot allò que jo necessitava sentir, i ho escrivia. Un cop ho havia escrit, ho rellegia; i em sentia més forta, amb més ganes de viure i de combatre. Esdevenia una mena de soldat de pau que lluitava amb l'arma de l'amor. I cantava les cançons d'en John Lennon, d'en Lluís Llach i d'en Pete Seegar; amb tres o quatre acords que vaig aprendre tota sola a la guitarra. I somniava en un món de persones lliures que tinguessin ulls. I desitjava que aquests ulls estiguessin sans i oberts, i que no tinguessin por de mirar ni de veure.

I els meus cantants filòsofs em donaven la força que cal per viure, l'energia necessària per aguantar els embats de la realitat quan la tia em volia convertir en una senyoreta.

-No hi ha vergonya més gran, per a una dona, que no saber fer les feines de casa. Diguin el que diguin, la primera obligació de tota nena és aprendre de cuinar, de cosir, de planxar. I ja ho hauries de fer tu... Em sents, Laura...? Ja hauries de fer, cada dia, tot això que t'estic dient...
-D'acord... però si fos un "tio" també ho hauria de fer... És feina de tothom, no només de les dones...
-Tot el que dius sona mol bé... segueix la moda... però la realitat és que quan una dona no funciona... la llar no funciona... Au...! vine que t'ensenyaré a cosir...
-Un altre dia. Haig d'estudiar.
-Estudiar... estudiar... És clar que has d'estudiar, però et repeteixo que per a una nena el que és primer és primer... Quan hagis fet les teves obligacions de nena, llavors podràs estudiar...!
-Això que dius em fa venir ganes de vomitar...!
-Mira que ets ordinària!
-I si fos un nen què...? Oi que no m'ho diries, tot això...?
-Però ets una nena!
-Sóc una noia... Sóc una dona jove de setze anys...! I ara em posaré a estudiar...!

En un principi, però, havia cedit. La revolta no va arribar de seguida. Les primeres setmanes que vaig passar a casa de la tieta, consumia les hores feinejant, com intentant agrair que s'haguessin fet càrrec de mi. I cosia, i fregava, i cuinava, i netejava els vidres de totes les finestres, i les figures de porcellana, i les vitrines. Aviat em vaig començar a adonar, amb angoixa, que només em restava mitja hora cada dia per estudiar. I vaig descobrir, també, que el meu cosí no ajudava gens a casa, ni l'oncle; i que la meva cosina de dotze anys, la germana de la Marieta, anava tan atrafegada com jo mateixa amb les tasques domèstiques. Em va semblar injust i em vaig rebel·lar. Jo tenia un cervell, i un esperit, igual que els homes. I sentia a dins l'anhel de créixer, de progressar, d'enfrontar-me a la vida amb tota la ciència i l'embranzida que l'escola em podia donar.
Em vaig queixar a la tia i em va dir que era una exagerada, que n'estava fent un gra massa, que tampoc no em donaven tanta feina a l'escola com per no tenir-ne suficient amb mitja hora cada dia. La dona no tenia ni la més lleugera idea del que representava un primer de batxillerat; i si la tenia es feia la desmenjada, com si jo, pel fet de ser dona, ja en tingués prou amb les necessitats de la llar.
Marxar de la casa del pare, i de la seva companyia, fou per a mi com sortir d'un univers de llibertat per anar a espetegar a un món on se'm considerava menys que un noi. I quan m'exclamava, despertava ironia i rialletes, i tot un seguit de comentaris masclistes que prenien a bro
ma el que no era res més que una tragèdia. La tragèdia dels que eren a dalt i les que ens trobàvem a baix; l'èpica dels destinats a perseguir un estel, i el drama de les que ens agenollàvem, humiliant totes les capacitats, per servir-los a ells.
A la paret de l'habitació, hi tenia una fotografia vella, de principis de segle, enquadrada enmig d'un marc negre que ressaltava les formes dels cossos. Me l'havia regalada el pare quan vaig fer els dotze anys. Formava part d'un estudi sobre el naturisme que mostrava l'evolució del moviment a Catalunya. En ella es podia observar un grup de persones nues a la neu, al cim d'una muntanya. Eren figures borroses damunt d'un paper esgrogueït; mostraven la serenitat dels rostres, els somriures, l'actitud lliure d'uns éssers que ja devien ser morts. S'hi veien uns quants homes, una nena, alguna dona gran i d'altres de més joves. Sobtava la neu i la nuesa. La bellesa es traspuava del paper. L'havia tinguda penjada a Cadaqués i ara lluïa a Barcelona. Me l'estimava. Era conscient que no estava bé d'estimar una cosa, i que aquell quadre era només una cosa; però no ho podia evitar. Quan estava arraulida entre els llençols, me la mirava, i em semblava que jo era la nena que es fregava el muscle amb un grapat de neu a la mà; i que el pare era un d'aquells homes que trepitjaven descalços la neu, i que somreien tan vius. I les dones, una d'elles amb barret, espurnejaven belles enmig del blanc, grosses i felices. Fins i tot hi sentia els xiscles de goig i hi percebia l'alegria de la Terra. Per uns instants retrocedia en el temps i me n'hi anava. Sentia la gelor del glaç sota la planta dels peus, i ja no estava sola, ja tenia amics que m'entenien.
Un dia, però, en arribar de l'escola, el quadre ja no hi era. La tia me l'havia llençat perquè no volia, em va dir ella, que a casa seva es pengés pornografia a les parets.
I em revoltava la manca d'elegància. No pas de l'elegància del vestir, sinó de l'elegància del viure. Als oncles, no els importava fer mal si no s'arribava a saber que ells n'eren els autors. No eren grans crims; petits, punyents, i nombrosos mals, que en conjunt feien que el món fos més brut, més insegur i deshonest.
-Vinga nens...! recolliu els papers del terra, que això més que un cotxe sembla una cort de porcs...! -ens deia l'oncle quan ens trobàvem aturats dins l'automòbil en alguna carretera de muntanya.

I recollíem els papers, i els ficàvem en una bossa de plàstic, i l'oncle ens manava que llencéssim la bossa a la carretera. Jo m'esverava i li deia que això no estava bé. Ell es limitava a somriure amb cara de perdonavides.
-Però si ningú no ens veu...

I un dia van deixar anar el lloro que tenien a casa i que havia mossegat la meva cosina petita: li havia clavat el bec a l'orella fent-la sagnar. El van alliberar al bell mig de la ciutat; de nit, perquè no els veiessin.
-I si mossega a algú? -els vaig fer veure.
-No sabran pas de qui era. -respongué la tia.
-Però es morirà de fam... no està acostumat a cercar l'aliment...
-No pateixis... s'espavilarà... de segur!

I el lloro va volar, lliure.
Me'l vaig mirar amb melangia.
Ell ho tenia fàcil, això de fugir; fins i tot, si es moria, hauria assaborit per uns instants el regust d'ésser lliure.
Quan trucaven per telèfon, demanant per la tia, ella em cridava des de la cuina o des del bany:
-Digues que no hi sóc!
I jo no podia fer-ho, no em sortia. Envermellia, sense tenir-hi res a veure, i la cridava per tal que agafés l'auricular, sense fer cas del seu prec.
-Sembles ximple, nena...!

I em quedava pansida, pensant que la humanitat pesava molt. Em semblava que el món em queia al damunt com una llosa que jo no sabia com aguantar per evitar que m'esclafés.
La més grossa la vaig fer, però, a l'entrada de l'estiu. L'escalforeta del sol i el cel tan blau s'hi van prestar.
A Sant Cugat, aquell primer curs de batxillerat, vaig conèixer la Núria; una noia que treballava amb els ocupes. La Núria era cosina de la Rosa, que anava a la meva classe i que alguna vegada es quedava xerrant amb mi en sortir de l'escola.
Un migdia, al carrer, mentre parlava amb la Rosa, la Núria se'ns va acostar i la Rosa la saludà.
-Ep cosineta...! Com va...?
Portava el cap rasurat, un piercing al nas, pantalons amples, samarreta lila, penjolls amb tota mena de símbols. Desprenia noblesa. Em va semblar una noia molt bella, amb l'esperit a flor de pell.
La Rosa me la va presentar. La Núria m'explicà les activitats que estaven duent a terme els ocupes a la masia de Torreblanca. Aquesta masia havia romàs molts anys enrunada, oblidada de tothom. Els ocupes s'havien lliurat a restaurar-la.
-I ara ens volen fotre fora... saps? Tota la puta vida ha estat "pringada" de teranyines i cagades de gat... i ara que hi som nosaltres i que l'hem convertida en un habitatge alternatiu, artístic, social, cultural, ens volen fastiguejar... Hi ha milers de cases buides a Catalunya, i milers de persones que viuen sense llar o embotornades dins d'una habitació... i els mal parits s'han de fixar primer en nosaltres que en els especuladors que ja no saben ni què fer amb les cases...

Mai, fins aquell moment, no havia conegut una ocupa; les paraules que deia em varen semblar encertades. Hi vaig anar, amb la Núria, diversos cops al llarg d'aquell curs, a la masia de Torreblanca. Vaig quedar colpida per la feina que hi feien i per la manera que tenien, tan diferent, de plantejar-se l'existència. Alguns d'ells fins i tot estaven estudiant una carrera a l'Autònoma. A poc a poc, els vaig anar agafant confiança. Hi vaig fer amics; i, malgrat que no tenia gaire temps per compartir, els vaig poder ajudar a netejar el jardí i a pintar una bona part de l'habitatge.
A casa dels oncles ni tan sols sospitaven que em relacionava amb els ocupes. Si ho haguessin sabut, haurien mogut mar i muntanyes per impedir-ho.
Pel juliol, la policia va intentar de desallotjar la masia. Jo era allà, per casualitat, i així vaig poder ajudar-los a resistir; més com una intrusa que no pas com una combatent per la causa; si més no, jo només m'hi acostava de tant en tant.
Ens trobàvem encerclats per un munt agents uniformats, quan de sobte algú va proposar de despullar-nos i pujar al sostre. De primeres em va fer angúnia; Sant Cugat no era la platja, i jo hi coneixia molta gent, però m'hi vaig llançar. Sense rumiar-m'ho gaire, em vaig treure tota la roba; i tots plegats vam pujar al sostre.
La sensació de restar nua enmig d'un nucli urbà em va semblar intensa i impressionant; potser per la novetat o pel risc. Els sentiments que em sortiren del cor van fer que no em penedís ni un sol instant d'haver pres aquella decisió: llibertat, revolució, provocació, pobresa absoluta enfront el món adelerat que ens envoltava, humilitat, gresca... Tot això es barrejava a les ments i als ulls d'aquells joves que estàvem tal com Déu ens havia portat al món, sota d'un sol aclaparador, a la vista de periodistes, policies i curiosos. Un de nosaltres demanà crema als policies, perquè el raigs picaven fort; se sentí una rialla general. Vam ballar, vam cantar, i, a l'últim, ens agafàrem de les mans en senyal de solidaritat. No ens van poder fer fora.
A l'endemà sortia la meva foto a la premsa, nua i d'esquena; amb les meves mans agafant les de la Núria, per un cantó, i les d'un xicot barbut, que es deia Gerard, per l'altre. No se m'identificava, perquè només se'm veia la cabellera caient-me rinxolada per l'esquena i tot el meu darrere nu.
Al dia següent, a casa, mentre esmorzava, el cor em va fer un salt en reconèixer-me en la fotografia de la portada del diari que sostenia l'oncle a les mans. La tia li va agafar d'una estrebada, i assenyalant la foto digué:
-Fixat en aquest jovent... estant ben sonats...! Jo m'hauria mort si m'haguessin fet una foto així... Alça...! Tot el cul a l'aire... -i assenyalà el meu cul mentre se m'escapava el riure.
-No riguis... no... que fa pena aquesta noieta... Oh...! Mira...! Em fa vergonya i no m'hi va res...! Pobres pares...! Déu nos en guard...!

Al llarg dels mesos següents vaig veure la meva imatge a diversos mitjans de comunicació. Sempre que es parlava dels ocupes apareixia jo, despullada enmig del món; i me'n sentia secretament orgullosa.
Un dissabte en què estàvem sopant a la masia de Torreblanca, em vaig atrevir a llegir-los un poema que havia escrit per a ells:
"Els teus ulls tenen l'encant de la innocència i la noblesa de la lluita per un ideal.
El teu cos nu és el símbol de la bellesa de no tenir res més que ànima, amor i pau.
Els fulards de colors bigarrats i anàrquics, els teus braços bruns i la teva mirada segura i sincera, són el crit de goig de qui proclama que tots els éssers humans hem de tenir els mateixos drets i les mateixes oportunitats.
Mai no se t'apagarà la infantesa, car és de la infantesa d'on neix la força per mantenir l'esperit més absolut de llibertat durant la vida adulta.
El teu rebuig a la violència, en qualsevol de les seves manifestacions, garanteix que tu tens raó i que els altres no la tenen.
La teva protesta coratjosa, car no hi ha coratge més gran que el de qui s'oposa a la majoria i és proscrit quan té raó, em fa sentir orgullosa de pertànyer al gènere humà. La teva rebequeria em dóna suficients motius per viure, enmig de qualsevol dificultat que em pugui trobar. La teva desobediència dóna sentit a tota una existència humana, que adquireix plenament el significat d'aquesta paraula: humana."

Però les visites als ocupes eren moments molt breus dins l'existència monòtona que jo portava i que per a mi representava com un exili. En el fons esperava tornar a Cadaqués, em sentia com si tot fos provisional, qüestió de setmanes. Mantenia la confiança que tot tornaria a rutllar com mesos abans. Però el temps passava lent, i realment, sense saber-ho, anava deixant enrere per a sempre una etapa de la vida que ja mai més no tornaria a ser igual.
I, com en altres ocasions a la meva existència, em refugiava en els lli
bres, en la història, en l'art. Em commovien les cròniques dels reis catalans de l'edat mitjana; la llegenda de la senyera: Guifré el Pilós al llit mortuori, mullant els quatre dits a la sang de la ferida i estampant-los damunt l'escut d'or per a l'eternitat. I quan ho explicava no em feien cas. Ho assaboria des de la solitud; bo i esperant que en algun lloc, algun dia, algú pogués arribar a sentir-ho amb mi. I seguia pensant en Rafael de Casanovas, i en el Rei en Jaume... i en Pere el Cerimoniós, i en Ramon Llull, endavant i endarrere, present i passat; saltava per la història com si la veiés encara present a la fesomia de la gent dels carrers. I a la televisió tot sonava estranger: els serials nord-americans, la música afro-americana, els valors, els costums, el ritme.
-Sóc mediterrània...! -exclamava, a cops, des de la taula del menjador quan al televisor apareixia alguna moda estrangera. Els oncles em feien callar. Jo me'n reia mentre els recordava que ells també n'eren, de mediterranis.

Els oncles no xerraven amb la quitxalla. M'adonava, inquieta, com els meus cosins gairebé no conversaven amb els seus pares. Els oncles els alimentaven, els vestien, els portaven a escola, però no els parlaven. Semblava com si els consideressin una mena de gossets domèstics, un xic més dignes, amb un pèl més de drets, però incapaços de raonar o de conversar. Em venien a la ment les llargues xerrades amb el pare, i fins i tot amb la mare. Ells mai no es van arribar a preguntar si jo seria capaç de comprendre allò que em deien, senzillament tractaven que m'arribés al cor. Si no n'haguessin fet l'intent, segur que m'hauria costat més de créixer.
I així, els meus cosins eren uns nens que xisclaven molt, massa infantils per a l'edat que tenien, nerviosos, moguts, neguitosos. Tractaven de cridar l'atenció sempre que podien.
Els oncles els feien callar:
-Nens...! ja n'hi ha prou...! Calleu...! Quan els grans parlen... els nens callen...!
I callaven; fins al cap d'una estona en què tornaven a cridar com micos. I els nens callaven i els adults parlaven. I els rics parlaven i els pobres callaven. I els que manaven parlaven i els que no manaven havien de callar. Aquesta era la filosofia dels oncles; ells n'estaven convençuts i vivien amb l'ànima sotmesa a aquesta llei. I l'única escapatòria que trobaven era la façana de propietats que els permetia d'aparentar davant les amistats i sentir-se membres de la societat. Les possessions que tenien, el poder que mostraven, els valors que restaven fora d'ells mateixos i que depenien dels diners; tot això esdevenia, dins del seu cor, el fonament de l'existència.
-Aquest estiu tocaré la guitarra en un càmping... -els vaig dir aquell mateix mes de juliol.
-Què dius?
-He trobat feina a Llançà, d'animadora en el restaurant d'un càmping. Tocaré la guitarra, mentre la gent sopa, i de passada podré canviar d'aires i restar prop del mar...
-Però si aquí, a Barcelona, ja n' hi ha, de mar...
-Tia... que no és el mateix...
-Tu no hi aniràs... Ja t'ho pots treure del cap...!
-Però per què..?
-No és propi de la teva categoria dedicar-te a tocar la guitarreta en un càmping, això ho fa la gent de poc braç...
-Ho dius de debò...?
-Ho dic molt seriosament... Algun dia seràs metgessa o advocada, i això seria una nafra... Que no ho entens...? Ves què diria la gent... Ni parlar-ne...! No insisteixis...

I no hi va haver res a fer... El càmping de Llançà es va quedar sense la meva cançó protesta, i jo òrfena d'un estiu a prop de la Costa Brava.
El temps passava, i l'estiu, i els ideals; però dins del cor m'hi seguia cremant la flama de l'esperança. Algun dia trobaria algú que pogués parlar amb mi, que fos capaç de sentir el mateix que jo sentia.
I és que durant aquell primer curs que vaig passar tot sencer a Barcelona, em vaig adonar del que volia dir restar lluny de la natura i ésser l'única persona que se n'adonava. A cops, quan plovia i anava dins de l'auto dels oncles, obria la finestra; i la tia me la feia tancar, tot rondinant.
-Que entrarà aigua al cotxe...!
Però al llarg dels escadussers segons en què les llagrimetes del cel m'humitejaven la cara, em semblava rebre, altre cop, el petó de la Terra que tant enyorava. A Barcelona tot era ciment, maons, fum i soroll. Els arbres sobrevivien engabiats dins d'una mena de quadrats de terra enmig d'un mar d'asfalt o d'enrajolat. Eren arbres malalts, fumats, esgarrapats, escardalencs.
I el mar urbà era un mar brut, envoltat d'indústria i de grans monstres d'acer que transportaven mercaderies a l'altra banda del món. Mancava el silenci sonor de la terra, aquell símbol que per dins em deia que tot anava bé, que tot tirava endavant.
I, un dissabte, els oncles em van alegrar el cor.
-Demà anirem a la muntanya, a passar el dia...
Però la seva muntanya era una muntanya atapeïda d'una multitud que cercava un bon foc per fer una paella i gaudir d'un bon cava. Els arbres es veien, però eren lluny, darrere d'uns cordills punxeguts de filferro. No vaig poder trepitjar el bosc, perquè el bosc tenia amo, i aquest amo l'havia tancat. L'indret es trobava a tocar de Barcelona. S'hi arribava en tren i no calia caminar més de dos-cents metres per accedir-hi. La natura dels oncles era diferent a la natura de la Terra. Em vaig adonar que hauria de rumiar la manera de recuperar els llaços amb la vida, perquè aquests llaços se me n'anaven de les mans.
Aviat vaig aconseguir de convèncer la Raquel i l'Anna per tal que m'acompanyessin a La Mola, el cim del massís de Sant Llorenç on jo havia estat de petita. Aquestes fugides tingueren lloc, però, molt de tant en tant. Tant elles com jo sofríem el jou dels adults que ens manaven; la llibertat s'havia de treballar amb desfici.
El temps passava i m'anava enfrontant amb una nova vida. Mica en mica recuperava les llums de l'ahir i m'adonava que seguien ben al meu endins. La vida continuava.
I darrere l'ordinador el món d'internet m'acostava a l'Ivan i al meu poble. A poc a poc rebia missatges que freturava dies sencers. I sabia d'ell i dels seus obrint-se pas en un món nou i insegur.
I em retornaven els records dels dies viscuts amb l'Ivan i la seva família a Cadaqués. La Ivanka, la seva mare, tapada de cap a peus com a bona filla de l'Islam. L'Alexeiv, el germà petit de sis anyets, escanyolit com un fideu, sempre feliç, aliè a les urpes salvatges de la violència que bullia a la terra que l'havia vist néixer. La Vicka, la seva germaneta d'onze anys, que va ser violada per un soldat serbi quan anava a comprar el pa; i que, en despertar-se de l'esvaïment que li provocà el drama, tal vegada per sort no es recordava de res. En Faisal, el pare, que va tenir el coratge de posar-se a caminar cap a occident sense una destinació clara, lluitant per l'única política en què creia: la vida.
I és que és com si es tingués un cuc a la boca del cor, com si sortís un crit silenciós dels llavis, quan hom se'n va de la seva terra, deixant lluny la gent estimada, cap a un món estrany on la potència dels diners espanta i fa sentir com no-res l'ésser sencer. És com portar-ho tot al damunt, i, fora del que es vesteix o es carrega, no tenir res més.
I portar la família a coll... I fugir d'una guerra, cap a un país de parla estranya, sota una pluja de mirades desconfiades...
L'Ivan ho sentia a les entranyes. I, tot i que era de caràcter obert, a cops callava com un enze i els ulls se li negaven perduts en els records.
-M'irriten els estrangers, no ho puc evitar... Sembla que ja no estigui al meu país... Déu meu...! si cada dia n'hi ha més... Fan por... On anirem a parar!
La cantarella de sempre ara em sonava diferent. Ara que l'estranger tenia un rostre conegut i que el timbre de la seva veu m'encenia el cor. Ara que li sabia una manera única de somriure... Ara, era diferent. Ara m'ensopien amb regust de mort els comentaris de tants "patriotes" que s'ofenien per la presència de persones d'altres cultures. Ara que entenia el sofriment de lluitar pels germans petits, l'angoixa de veure plorar el pare d'impotència i de terror, la vergonya de descobrir com algú mira amb menyspreu la mare i mastega un renec:
-Tants immigrants ens "fotran" fora als d'aquí...!
I al carrer fa fred, i les llums són fredes. Un crit reverbera entre les façanes de les llars, tan càlides a l'endins. I em pregunto per quina mena de llei estranya el lloc on es neix, o la llengua que es parla, o la raça que ens afaiçona, han de determinar qui és digne i qui no ho és, qui és el germà i qui és l'enemic. ¿Per què no triem el fet de portar barret, o d'ésser calbs, o de tartamudejar...? ¿Per què la llunyania dels individus ens deslliga la indiferència?
I allà, a Cadaqués, l'Ivan i jo vam arribar a ser íntims amics. I vaig veure com la seva família treballava unida per tirar endavant, tal com ho fan les famílies d'aquí. I els vaig conèixer enmig de les rialles, a voltes de les llàgrimes, i en altres ocasions en els serens sobretaules de diumenge mentre la Vicka s'adormia ajaguda damunt del seu pare. Els vaig descobrir bona gent, ni perfectes ni perversos. Els vaig trobar desperts, atrafegats, contents, neguitosos... humans; i em van semblar ben bé iguals que qualsevol família de Barcelona, de Lleida, d'Arbeca o de Ciudad Real. Volien viure.