Cercador
De Barcelona a l’Havana, gener de 1893
Un relat de: Joaquim Soler- Compartir:
Gener de 1893
Aquest Nadal no ha estat especialment fred a Blanes i això s’agraeix quan, després de tan de temps vivint a l’Havana, un s’habitua a temperatures càlides tot l’any i recela del que es pot trobar quan decideix retornar a casa, encara que només sigui per un temps limitat. El retrobament amb la família sempre aporta prou escalfor per suportar l’hivern suau de la costa i si és amb l’ajuda d’una bona llar de foc, encara millor.
Porto des dels quinze anys a Cuba amb el meu germà, i entre els dos hem aixecat un negoci que, gràcies a Déu, ens està anant força bé i ens permet de tant en tant fer aquests viatges llargs i feixucs que queden compensats per l’alegria de veure aquells que més estimem, i en especial la mare que, amb tants anys complits, demostra constantment amb abraçades i petons la seva alegria, potser pensant que és l’últim cop que ens amanyaga.
Des que estem a L’Havana mai hem vingut els dos germans junts per no deixar les gestions comercials en mans de tercers. Aquesta vegada era el meu torn i he aprofitat els dies visitant tothom, família i amics, tant a Blanes com a Barcelona. Avui és el dia assenyalat per emprendre el viatge de tornada cap a les Antilles, en un vapor anomenat Conde Wifredo, inaugurat fa tan sols 4 anys. Té una potencia de més de 3000 cv amb 6 calderes i en condicions normals, sense imprevistos, farem la travessia en un mes i escaig, tot i comptant les escales previstes.
Amb quasi 23 anys serà ja el meu quart viatge transatlàntic, però m’he proposat explicar-lo com si fos el primer i per aquest motiu m’he proveït d’unes petites llibretes i amb l’ajut del llapis de fer números, que sempre porto a sobre, anotaré tot el que vagi succeint a bord i a terra, com un diari de viatge, que a l’arribada al destí em permetrà explicar al meu germà, fil per randa, totes les incidències del viatge sense oblidar-me de res i qui sap qui el pot llegir en el futur.
Barcelona, 4 de la tarda del dia 8 de gener de 1893.
Amb cel clar i un sol esplèndid, a les 4 de la tarda del diumenge 8 de gener els mariners varen començar a aixecar àncores i a les 5 sortíem ja per la bocana del port de Barcelona. En un extrem de l’escullera del port encara parlaven la meva mare amb tota la família, el meu oncle Josep, tots els meus cosins, totes les meves ties i uns catorze amics que em van prodigar el seu afecte des d’allà agitant mocadors i barrets. Agraeixo tan solemníssim comiat després d’haver estat tots, excepte la meva mare i les ties, a bord per donar-me l’ultima abraçada o encaixada de mans. Tanta demostració d’afecte em fan partir animat i agradablement impressionat. A tots els sóc deutor d’etern agraïment.
El meu cosí Balaguer m’acompanya fins a Mallorca, que és el primer port on ens dirigim. Insisteixo amb totes les meves forces perquè segueixi fins a l’Havana, però em temo que no ho aconseguiré. Vaig pensar per un moment, abans d’embarcar, que potser ho aconseguiria però ara ja desconfio. No ho puc aprovar ja que, al meu entendre, hauria de seguir fins a l’Havana on encara està ple d’oportunitats.
Comencem el viatge amb el mar tranquil•líssim i una marxa regular, suposo que a unes 10 milles per hora. Hi ha poc passatge i entre ells uns joves amb els que crec no ho passaré malament. Un d’ells, Juan Camino, que ha estudiat lleis i diu que és doctor de la facultat de dret, té un caràcter extravertit, amb una conversa una mica atrevida però amena. Ve a l’Havana. Un altre, Joan Coll, està malalt i per consell del metge dóna un viatge circular de manera que no deixarà el vapor fins al seu retorn a Barcelona. És prudent i simpàtic. Desitjo amb l’ànima li provi el viatge. Jacint Cunill és un altre que també va a l’Havana reincorporat a la secció X d’ultramar, d’on va sortir fa tres mesos per malaltia i ha estat recuperant-se a la península. D’aquest no vull avançar judici, tot i que em sembla un bon noi. Hi ha també un redactor del Diario del Comercio de Barcelona que em sembla bastant tibat. Crec que serà prudent estar previngut. Va a Màlaga així que només serà company per uns dies.
Són les sis i ja ens criden a sopar, després d’haver intimat una estona amb els joves esmentats. El menjar no és dolent però queden encara molts dies per poder-lo jutjar millor. Balaguer s’entusiasma davant del bellíssim temps que fa, tot és calma i ni ens adonem que estem navegant. Estic segur que ell es quedarà a Palma i em sap greu no m’acompanyi. Anem a dormir a les 10 seguint el temps en completa bonança.
Dia 9 de gener, dilluns
A la vista de Palma de Mallorca comença a clarejar el dia. L’entrada de la badia és preciosa i d’una amplitud extensíssima. A les 8 ens dóna entrada la sanitat i baixem a terra al costat dels joves ja citats.
L’aspecte de la ciutat és sorprenent; a l’esquerra ens assenyalen un castell que anomenen "Bendinat", segons expliquen per un dinar que va fer allà D. Jaume I abans d’entrar a la ciutat quan la conquesta en temps dels moros. En aquesta mateixa part es veu el Castell de Bellver que té un seriós aspecte i el seu estil recorda els àrabs. Vorejant la muntanya que serveix de base al castell s’aixequen immensitat de cases, torres que són habitades només a l’estiu. Sembla que ha de ser sà viure aquí. Per la banda dreta es veuen multitud de molins de vent assentats sobre un terreny pla. Tenen un aspecte molt antic i original arrenglerats gairebé un al costat de l’altre. A aquest lloc li diuen "El Molinar".
El centre de Palma em produeix molt bon efecte. Per tot arreu es troben cases senyorials, com palaus antics habitats encara per descendents dels nobles que les van construir. El seu estil és sever i molt similar en totes elles. Puc citar com a notables les del Comte de Montenegro i del Comte d’Espanya. Ens han fet elogis de la casa de l’Arxiduc d’Àustria però no podem veure-la. Així mateix desitjàvem veure la Seu o Catedral, segons sembla la façana val molt la pena però està tancada. La casa de l’Ajuntament és també molt típica i de mèrit.
En les dones encara no he tingut temps de fixar-me. Es distingeixen pel seu aspecte polit. Aquí es treballen els moneders de plata i les mantes però poca cosa més. El comerç està ben representat. Luís Fábregas, un amic de Palma que m’ha recomanat Manel, es porta molt bé i ens acompanya arreu; li estic molt agraït per demostrar tanta amabilitat
A les 4 tornem a bord. Com pensava no m’ha estat possible convèncer Balaguer; definitivament es queda a Palma per agafar el vapor que va a Maó. Déu li doni un bon camí i trobi la fortuna que mereix.
Mengem bé, com ahir. El menjador de 1ª classe es ampli i confortable Avui hi ha convidats de la casa consignatària. Viatgen fins a Cadis una filla i un fill del senyor Pinillos i per aquest motiu no sortim fins a les 7 en direcció a València. La nit es presenta amb el cel una mica tapat. Me’n vaig a dormir quan són les 12 i plou una mica, no crec que sigui res d’importància. Continua una agraïda bonança.
Dia 10 de gener, dimarts
El xiulet sorollós del vaixell em desperta a les 7 del matí assenyalant que València queda ja a la vista. Hi ha una boirina bastant espessa que priva de distingir res i cau una pluja suau que de moment ens impedeix baixar a terra. Dinarem a bord i veurem si després la força del sol s’imposa a la boira i podem baixar a la ciutat.
Un detall que vaig oblidar sobre Palma: està molt ben emmurallada i sobresurt el palau de l’Almudaina, que va ser del rei moro i es troba avui convertit en Capitania General. A la part alta de la ciutat es troba la cèlebre porta "Báb al-Kahl" o Santa Margarita, per on va fer la seva entrada triomfal, de tornada a Palma, el rei Jaume I el Conqueridor. Al portal que té forma d’arc hi ha una guia per la qual feien baixar els moros una guillotina i decapitaven o partien a quants cristians s’atrevien a passar. Varem visitar també el pont i la campana de l’Almudaina.
El port de València és petit però el moll té molt de trànsit i hi ha bastants vapors i vaixells ancorats. Comencem a dinar quan la pluja es referma però aclarint-se bastant l’horitzó de boirina. El menjar que se serveix segueix sent bastant bo. Acabem les postres i afortunadament ha parat de ploure. Ens posem d’acord amb en Camino i en Coll per saltar a terra i visitar la ciutat.
Malgrat no ploure el dia gris i fosc no ens permet jutjar bé aquesta ciutat, però em sembla que el Grao on es troba el port es distingeix per la seva brutícia. No el recorrem però em sembla que ve a ser semblant, almenys jo així ho comparo, al barri de la Barceloneta a Barcelona. Sí que hem visitat València i recorregut els seus carrers principals em sembla una ciutat amb força moviment comercial. El panorama dels seus voltants és encantador, tot hortes en una plana sense límit. És reconeguda la fertilitat del seu terreny i les seves principals produccions agrícoles.
Són belles l’Alameda i la Glorieta com també les noies valencianes que són realment maques. M’agradaria passar la nit a la ciutat però a les quatre tornem a bord, perquè sortirem tan bon punt hagin carregat el vaixell. Camino ens entreté bé amb el seu caràcter extravertit, sovint és força original encara que té les seves coses, però és enginyós i un bon company. En el seu afany de fer-se veure, parlar i donar-se d’entenedor en tot, de tant en tant deixa anar alguna mentida, però les enfila amb gràcia. Coll segueix prudent i poc xerraire lo que el fa un personatge interessant. Déu vulgui que millori la seva salut gràcies a aquesta travessia.
Mengem tots a bord i esperem l’hora de sortida que crec s’endarrerirà ja que no han començat a carregar fins a molt tard a causa de la pluja. En segona viatgen algunes dones d’aspecte dubtós de les quals millor serà allunyar-se per no caure en temptacions. A la nit passem l’estona jugant a la quina i a altres jocs de taula. Anem a dormir entre deu i onze. A aquesta hora es lleven àncores i partim en direcció a Torrevieja per carregar sal. Aquí hem carregat, sobretot, arròs i vi.
Hem baixat a la sala de màquines quan el vapor ja estava en marxa i el seu mecanisme imposa de veritat: amb 6 calderes i 18 forns rendeix una força de 3400 cavalls efectius. Em fico al llit amb el cel completament serè i contínua regnant una bonança immillorable.
Día 11 de gener, dimecres
S’aixeca el dia amb temps esplèndid. Anem vorejant la costa i a les 9 del matí ja estem davant de Torrevieja, on fondegem cap a les 10. Com que no hi ha port, llencen l’àncora a força distància de la platja.
Després de dinar embarquem en una de les barcasses que porten la sal que s’ha de carregar i ens dirigim a conèixer la població. Aquesta és d’escassa importància. Les seves cases són totes d’un sol pis i moltes només de planta baixa. Estan ben cuidades i netes. No hi ha cap edifici que destaqui particularment. Les salines es troben a un quart d’hora del poble però com comença a ploure lleugerament i no podem anar a visitar-les. Em sap greu, ja que tenen una curiosa forma de carregar la sal sobre les barcasses des del seu propi moll que m’agradaria veure de prop.
Vinc de fer una visita a la família Cáceres ja que Jovita, la seva simpàtica filla, va estar un any i mig a Blanes amb la seva germana Glòria, casada amb un vista de duanes. M’han atès molt bé, no em puc queixar de la seva acollida. En tornar a bord la retrobo, ha vingut amb diverses amigues per visitar el vapor. Cantem i fem broma amb totes elles i en el seu entusiasme, ens ofereix als oficials i al nostre grup un ball de nit en terra ferma, ja que la càrrega de sal no ha de concloure fins l’endemà.
A les dos quarts de 9 del vespre ve el bot que ens ha de conduir allà; hi anem el primer i el tercer oficial, el fill del Sr. Pinillos, Camino, Cunill i el que es diu periodista, càrrec pel qual li començo a reconèixer certes aptituds. Som molt ben obsequiats per les simpàtiques torreviejenses entre les quals es troba Jovita, que m’ha fet passar una nit molt agradable. Hem discernit sobre els seus amors amb en Juanito i recordat una mica la nostra estimada vila de Blanes. Hi ha hagut ball i cant, en suma una reunió de caràcter íntim en la que ens hem sentit molt a gust.
A les tres de la matinada hem tornat a bord i escric això rendit i mort de son, faig punt final al dia i me’n vaig a dormir.
Dia 12 de gener, dijous
Tot el matí ha estat plovent i ha dificultat molt l’embarcament de la sal, però no paren de carregar ja que té el capità desitjos de sortir quan més aviat millor perquè tem que entri el llevant i no poder aguantar el vaixell ancorat a mar obert com ens trobem aquí.
Per fi, encara sota la persistent pluja i apuntant ja el temut vent, es conclou la feina de carregar a dos quarts de 3 de la tarda i a aquesta hora aixequem àncora sortint en direcció a Màlaga amb un vent de llevant que ens proporciona un cert balanceig. Després ens dona per la popa i disminueix el moviment però a les 10 de la nit torna a incomodar bastant. Continua plovent. No anem més que a 10 o 11 milles per hora.
Com que hi ha poc passatge costa de passar el temps, es fa una mica avorrit i monòton, encara que es succeeixen algunes estones agradables per la constant companyia de Camino. Amb el Sr. Mas i els altres maquinistes passo també bones estones visitant i comentant les entranyes del vaixell. Es juga entre alguns passatgers a les 7 ½ però no hi ha cap aposta forta, així que poc mal es faran.
Dia 13 de gener, divendres
Clarejava ja quan encara bufava amb força el vent de llevant. Tota la nit ens ha molestat bastant. Anem resseguint la costa i a les 12 estem ja a la vista de Màlaga. Hem fondejat en el port a les 2 de la tarda.
El panorama de la població des de bord no té particularitat alguna, excepte la vista d’un castell del qual ningú ha sabut donar-me cap referència i de la catedral imponent situada al fons del port, regnant per sobre de qualsevol altre edifici. El port està en fase de construcció i pel que ara es pot jutjar sembla que donarà bastant abric i serà molt espaiós. Igual que el de Barcelona, unes esculleres formaran un avantport. El tros de port antic devia ser insuficient pel trànsit d’aquesta ciutat on acudeixen bastants vaixells estrangers.
A les 2 hem saltat a terra amb els companys Cunill, Coll, Villalba, un crioll que ja va ser company de viatge en el meu retorn de Casablanca l’any avantpassat i un viatjant italià que ve des de Gènova. És molt bon company i prudent, sembla a més, que no li escassegen els fons. Ha desembarcat també, per quedar-se ja a Màlaga, el periodista que em semblava bastant sospitós i que creia prudent estar previngut, però amb tot no he pogut salvar-me d’una clatellada. Ho anoto, no per la importància del qué m’ha demanat, sinó per assenyalar que realment hi ha gent que no es digna de llàstima, ni d’alternar amb persones decents. Va ser ahir sense anar més lluny, rebentant a les 7 ½ unes 18 o 20 pessetes que portava, sense pensar que si perdia es trobaria en el apurat extrem de no tenir prou per dormir a Màlaga. Escàs així de diners com anava, per què es va passar de 2 ª a 1 ª pagant 20 pessetes d’excés?. No mereixia compassió però no he sabut negar-li allò que m’ha demanat. El compadeixo, pobre jove que en majors compromisos s’ha de veure si no sap dominar-se. Crec, a més, que això de ser periodista ha estat una farsa ja que no crec que hagi vingut a Màlaga en qualitat de reporter.
Camino s’ha donat el lustre d’anar amb un corresponsal, diu, de la casa que habita a Màlaga. Des de Barcelona que el venia anomenant i avui ningú podia posar-se al seu costat. Llàstima que sigui tan pretensiós ja que no li falta enginy i espontaneïtat per agradar, però només el fa servir per raspallar-se a si mateix.
Màlaga m’ha agradat molt, és neta i té bastant comerç, en particular el carrer Marquès de Larios té botigues de primer ordre. En aquest concepte mereix posar-se al costat del nostre carrer Ferran, i en edificis i amplitud del carrer, el supera en molt. És en suma un carrer de primer ordre que ell sol fa bona tota Màlaga. La catedral és de gran importància i d’un severíssim gust. Té Màlaga, com València, una Alameda, un passeig amplíssim i ben cèntric. La Caleta és un lloc bellíssim als afores de la ciutat on hi ha edificats uns quants hotels, entre ells el del germà de D. Antonio Cánovas del Castillo. A l’estiu deu estar molt concorregut i en tot temps es fan allà grans festes i la gent va a menjar els riquíssims boquerones i la saborosa pescailla. Totes dues coses ens han estat superbament servides al Café Inglés, restaurant on hem menjat. Ha estat un dinar de categoria. Tot riquíssim. Ve a ser una espècie de Café Suizo de Barcelona.
També hi ha una bona plaça de toros i una bella estació de ferrocarril. Les malaguenyes que son maques, ho son molt i totes tenen molta gràcia. La gent en general és molt tractable. Em sembla que hi ha força estrangers. Tornem satisfets a bord, com de cap altre punt on hem fet escala i a les 7 ja estan concloent la càrrega per sortir de seguida. El vent ha calmat i encara cau una mica de plugim quan alcem àncores a les 11 de la nit. Tenia interès en veure l’entrada de l’Estret, però com no l’embocarem fins a les 3 o les 4 de la matinada me’n vaig a dormir i intentaré aixecar-me ben d’hora, a veure si encara soc a temps de veure Trafalgar i la desembocadura.
Dia 14 de gener, dissabte
En llevar-me a les 7 ja estem davant de Tarifa, el bell panorama es veu molt clar perquè passem a frec de la costa, a l’inrevés succeeix en la part d’Àfrica, on no s’albira ni la silueta de les muntanyes per haver en aquella part una espessa boirina. Més tard desemboquem l’estret i ho hem fet amb facilitat ja que el mar estava força tranquil. A la desembocadura per la part d’Àfrica queda el cap Espartel on van a recalar ara molts vaixells en comptes de verificar l’entrada a l’estret pel Cap de San Vicente.
A les 9 del matí ens hem posat a la vista de Cadis i a les 12 estàvem ja esperant el pràctic. Quan aquest arriba ens internem a la badia per anar a fondejar davant Puntales, a un extrem de la badia. Hem atracat al pontó de la casa Pinillos, on podem proveir-nos de carbó per el llarg viatge.
A dos quarts de 3 hem agafat un bot amb Villalda, l’italià que es diu Guido, Coll, Cirera, que es queda a Cadis per sortir dilluns cap a Àfrica a fer compres de suro, i Camino que es va fent cada vegada més antipàtic. He intentat marxar sense que ens veiés però ha estat impossible; ell s’ha enganxat a nosaltres. Faltant a les més rudimentàries regles d’educació ha incorregut en una informalitat enmig de la badia. L’haurem de perdonar. El vent que picava fort per la proa ens ha tingut hora i mitja a la barca sense aconseguir arribar al moll fins a les quatre.
Hem passat la tarda força bé a Cadis i a la nit hem anat al teatre Cómico on actuava una companyia força dolenta. Cadis ja és la tercera vegada que la visito, de manera que encara trobant-la sempre molt bella, la il•lusió, per descomptat, no és com la del primer dia. Com sempre, m’ha entusiasmat la neteja que distingeix aquesta ciutat. Els seus edificis encanten, totes les seves façanes semblen acabades de pintar i sempre amb colors de tons clars que donen una prova evident de la neteja que regna i del bon gust dels seus habitants. Aquests, molt amables, encara que alguns molt espavilats, en particular el gremi de boters amb els quals s’ha d’anar molt en compte. Les gaditanes totes amb moltíssim salero, tant les guapes com les lletges. Hem visitat el Casino Mercantil que és superb, el seu vestíbul és d’un aspecte grandiós. Al primer pis hi ha instal•lada una ruleta, joc que sembla tolera el governador, tot i estar prohibit.
La Catedral és també notabilíssima. Villaldo em sembla passa per una crisi terrible. La seva situació havia estat molt bona però certs revessos soferts últimament li han rebentat alguna cosa. Està molt delicat. Pateix de palpitacions al cor, debilitat general i està també molt malament de l’estómac. Crec que el seu estat moral contribueix molt a les seves malalties, ja que sempre està agitat i nerviós. Coll sembla que millora. Menja molt bé i diu que li sembla sentir-se millor.
Dia 15 de gener, diumenge
Com que el vapor no surt fins demà, hem passat tot el dia visitant la ciutat i recorregut les seves avingudes principals. Avui era diumenge i feia un dia esplèndid, circumstàncies que ens han afavorit per conèixer la plana major de les gaditanes, que valen molt i es fan mirar.
A la nit ha debutat la companyia Calderón amb Mauro com actor còmic al teatre Principal on han fet un Demi-Monde molt ben aconseguit que ha estat un èxit. Camino fa esforços per sincerar-se i apropar-se a mi, però jo no m’he pogut estar de donar-li una lliçó. Si tingués vergonya mai em diria res més.
Dia 16 de gener, dilluns
A les 9 del matí tornem a bord, aquest cop amb el vent de popa que no impedeix, tot i portar una bona barca, haguem emprat prop d’una hora en el trajecte. Els boters de Cadis abusen molt. Ens ha costat 10 pessetes la tornada a bord. Arribem just a l’hora de dinar i fins a les quatre de la tarda no deixem la badia en direcció a les Canàries.
És bastant pesat emprar tant de temps en les escales, ja que si segueix aquest ritme, comptant amb les que encara ens resten, aquest viatge es farà etern. El temps és esplèndid i naveguem a unes 14 milles per hora amb quatre calderes enceses. M’ha cridat l’atenció que no s’hagi embarcat correspondència, doncs diuen que aquests vapors sempre ho fan. Me’n vaig a dormir estant el cel molt serè i bastant cansat de les fatigues d’aquests dies.
Dia 17 de gener, dimarts
Navegant a una mitjana de 12 milles per hora, hem passat el dia amb un temps immillorable. Encara que no som molt lluny d’Àfrica, passem força apartats, de manera que ja no tenim per horitzó més que la circumferència del cel.
Dia 18 de gener, dimecres
Com ahir, el dia s’ha passat amb un temps preciós i notem que la temperatura canvia a mesura que avancem. Més aviat fa calor que fred i la mar, afortunadament, segueix en calma sense símptomes de rebel•lió. Demà al matí, si no hi ha cap novetat, arribarem a Santa Cruz de Tenerife.
He d’apuntar que Camino avui m’ha demanat diners, indirectament, i he fugit d’estudi. L’han rebentat jugant a les 7 1/2. M’ha demanat si demà puc posar un telegrama des de Canàries al seu germà perquè l’autoritzi a treure diners a Puerto Rico. Em sembla que el seu desig no era altre que jo li oferís. És un pobre noi. Avui hem fet un promig de 11 milles per hora.
Dia 19 de gener, dijous
Clarejava ja a la vista de les Illes Canàries i fem proa cap a la dreta, cap a Santa Cruz de Tenerife. A la llunyania s’albira ja el pic de Teide. El tercer volcà més alt de l’univers amb una elevació de 13343 peus. El seu pic es veu quallat de neu. Per tota la costa de Tenerife es poden apreciar belles valls. El seu terreny és fèrtil i muntanyenc. La perspectiva general és esplèndida. A les 10h ancorem al port, que es troba en construcció i és bastant petit.
Tenim només dues hores, però les hem aprofitar per conèixer Santa Cruz. És una ciutat petita amb els carrers nets però on es nota poc moviment. No hi ha cap edifici que mereixi una particular atenció. Hem dinat molt bé a l’hotel Benigno Ramos.
Componen les Illes Canàries: La Palma, Tenerife, Fuerteventura, Lanzarote, Las Palmas de Gran Canària, Hierro i Gomera. Las Palmas i Tenerife són les illes més grans. Santa Cruz de Tenerife és la capital de les Illes Canàries. Aquí les dones porten posats uns barrets petits que els hi queden lletgíssims. Els seus edificis són tots d’un sol pis i de pobre aspecte. La ciutat és petita. Cal destacar com notable la plaza del Príncipe. Els cellers i els estancs tenen un aspecte similar a l’Havana.
Tornem a bord i a la 1h aixequem àncores en direcció a Las Palmas. A les 4h ja albirem a distància les muntanyes de l’illa i gairebé dos hores més tard ens hem posat a la vista del port. Està fent-se fosc i no es pot apreciar be tota la seva perspectiva. A l’esquerra del Puerto de la Luz es distingeix la ciutat de Las Palmas de Gran Canària. A les 6h ja hem ancorat i encara que és de nit baixem a terra amb Villaldo i Guido, l’italià que, repeteixo, és una bellíssima persona.
La carretera que condueix del Puerto de la Luz a Las Palmas va seguint la vora del mar i segur que amb llum de dia ha d’oferir una vista preciosa. Hi ha una mitja hora amb cotxe. S’hi troben dos hotels abans d’arribar a la ciutat, un d’ells, el Santa Catalina, sumptuós en excés, es freqüentat per un gran nombre d’anglesos que vénen a centenars en temporada hivernal, segurament fugint del fred que domina el seu país.
La ciutat és d’un aspecte gris. Potser té alguna similitud amb les ciutats de Cuba, però aquesta és més lletja i pobre. Els seus edificis, com allà, són només d’un pis, alguns de dos i la majoria de planta baixa. El comerç sense tan sols una botiga que el representi dignament. Els queviures són barats i també ho és el tabac havà que entra sense pagar drets. Els seus habitants vénen a ser semblants als criolls, en particular les dones que presenten un cert aspecte de deixadesa.
A les 11h hem tornat a bord juntament amb el majordom que també havia vingut amb nosaltres. A les 2h de la matinada, ja del dia 20, aixequem àncora directes a Puerto Rico.
Dia 20 de gener, divendres
Em llevo sense que es vegi cap ombra de terra. El temps acompanya, fa molt bo. A les 4 de la tarda passem davant de l’illa de Hierro, última de les Canàries. Només distingim al fons la silueta de les seves muntanyes. El dia contínua esplèndid amb una temperatura més que agradable. Crec que no naveguem gaire ràpid, veuré més tard si puc precisar les milles consultant els maquinistes.
Dia 21 de gener, dissabte
Despunta el dia amb molt bon temps i així es manté tota la jornada. Hem navegat a un promig de 11 milles per hora. Envoltats de mar pels quatre vents, dedico preferentment el temps al descans i la lectura.
Dia 22 de gener, diumenge
Avui ha estat un altre dia magnífic semblant al d’ahir, mantenint una velocitat de 10 ½ per hora. Demà és Sant Ildefons i celebra els seus dies el capità que, dit sigui ara que ve al cas, és tot un cavaller bastant il•lustrat, molt coneixedor de la seva carrera i d’un caràcter simpàtic i molt agradable.
A Cadis va embarcar una quadrilla composta de deu dones i dos homes, tocadors tots de bandúrria i guitarra, que per cert ho fan bastant malament. Elles sembla han estat captades en algun bordell de Madrid, o al menys això es podria dir de la seva manera de parlar i del seu comportament, amb diversos escàndols que s’han produït entre elles i també amb algun passatger. Sincerament, no hi ha cap que es faci desitjable. Viatja amb elles el que sembla el director, la seva senyora i el seu fill. Són els únics als quals se’ls pot escoltar una mica quan arpegen la bandúrria. Està també el promotor o contractista que és una persona força antipàtica. Faran campanya a l’Havana per anar després a Chicago quan tingui lloc l’exposició universal. Em sembla que poc èxit tindran si no hi ha millora abans del primer concert, o això és el que cal esperar del poc tacte del contractista. Han fet aquesta nit una serenata al capità i amb aquest motiu hem passat una agradable vetllada adornada a més per alguna ridiculesa d’en Camino i algun oportuníssim acudit del capità, qui després ha obsequiat als presents amb dolços i xerès.
Dia 23 de gener, dilluns
Avui és el sant del capità. Bon esmorzar i millor menjar. Hi ha hagut gresca a la nit, no tan ben organitzada com podia haver estat, però al final hem passar bé l’estona. No cal dir que el temps continua esplèndid. Avancem de mitjana unes 10 i ½ milles per hora, mantenint el mateix ritmes dels darrers dies.
Dia 24 de gener, dimarts
No he d’anotar res de particular. Seguim amb un temps esplèndid al mig de l’oceà i és d’agrair quan l’aigua t’envolta pels quatre vents i fins a l’infinit. Passo la major part de les hores del dia llegint. Encara que jo no soc donat al joc, hi ha alguns que segueixen apostant amb les 7 i ½. A Camino l’han tornat a rebentar de les poques pessetes que li quedaven. Ara està dòcil com un xaiet i ha perdut les ínfules que tan antipàtic li feien i em simpatitza una mica més. Avui hem recorregut 253 milles.
Dia 25 de gener, dimecres
Amb el vent bufant per la popa i un temps bellíssim, per variar, aquest dimecres hem avançat 290 milles. Potser alguna cosa haurà fet desviar lleugerament el rumb ja que la distància en línia recta a Puerto Rico seria de 260 milles. La temperatura està pujant i comença a ser una mica sufocant.
Dia 26 de gener, dijous
Es segueixen succeint els dies a quin millor. Excepte per algun lleuger plugim aïllat, podria dir-se que és un viatge de perles. El menjar segueix estant força bé i puc assegurar que el trobo millor que en els correus. Confessaré, tanmateix, que com a comoditat no reuneixen aquests vapors cap condició destacable. La neteja i el bon ordre dels correus es troba aquí molt a faltar.
Dia 27 de gener, divendres
De nou un altra dia esplèndid i sense novetats remarcables. Recorregudes 260 milles es calcula l’arribada a Puerto Rico per al proper dimarts.
Dia 28 de gener, dissabte
Segueix el temps immillorable i la mar abonançada, encara que avui només hem avançat 243 milles. Decididament crec que s’arribarà dimarts a Puerto Rico i la gran majoria ja tenim ganes de tornar a veure terra ferma.
Dia 29 de gener, diumenge
Ha trencat la monotonia d’aquests últims dies un exabrupte comès pel capità aquesta tarda quan ha sorprès als jugadors de les 7 i ½ en plena partida i confiscant unes 7 o 8 pessetes que hi havia sobre la taula, les ha fet ingressar a la capella de l’asil naval. No constava cap prohibició de jugar, així que, per molts motius que argumenti, no aprovo la seva conducta i m’ha sorprès la seva manera de procedir donada la formalitat que per tots li és reconeguda, com també la seva bona educació i en veritat el seu acte està renyit amb aquestes bones condicions.
Una altra mesura de força que ha pres avui si que l’aprovo, encara que fins a cert punt. Les noies que componen la estudiantina saben poc d’amagar la baixa condició a què pertanyen i donen algun espectacle ben poc edificant sigui amb el promotor o amb algun passatger. Com resposta exemplar el capità ha tancat al seu camarot a dues d’elles. És veritat que la conducta de les noies justifica la mesura, però és una llàstima que paguin només aquestes dues el mal humor del capità, havent dues companyes més que s’ho mereixien igual que elles.
Ha anat de poc que no em destrossi la mà abans d’anar a dormir; de forma sobtada se m’ha tancat la cadira en què estava assegut i m’ha quedat la mà atrapada entre el respatller i les potes de la cadira. Afortunadament no ha passat d’una lleu contusió.
Amb els maquinistes i el majordom hem fet un frugal sopar a les dotze de la nit a la llum de la lluna, estant la nit encantadora. Em fico al llit a les dues de la matinada, després de gaudir del que es diria una velada romàntica sense companyia femenina.
Dia 30 de gener, dilluns
A l’igual que en jornades anteriors, el dia d’avui ha estat esplèndid. Hem navegat 259 milles, per la qual cosa se suposa que demà a les deu ja entrarem a Puerto Rico. Es nota en tot el passatge l’alegria pròpia d’estar a la vigília de veure terra.
Dia 31 de gener, dimarts
Despertava el dia i al fer-se clar ja es dibuixava el perfil de la costa a certa distància. El dia es presenta sense canvis respecte a anteriors jornades, llueix el sol però la temperatura no és tan calorosa com l'altra vegada que vaig estar. Corre una brisa molt agradable tot i que si et quedes parat al sol, aquest pica que crema. A les 9 estem ja a la vista de San Juan i a les 10 demanem pràctic però no és fins les 11 que ancorem a la badia. Baixem a terra cap a dos quarts de dotze.
És la segona vegada que visito aquesta ciutat. El seu aspecte és lleig i brut, igual que els seus habitants que no presenten millor color. La ciutat és petita i cal distingir alguns comerços, tots de peninsulars. Hi ha algunes cases angleses. Els edificis recorden els de l'Havana.
Dia 1 de febrer, dimecres
Hem fet nit a San Juan allotjats a l’hotel Universo on per cert ens han tractat de forma pèssima. Les habitacions, encara sort, estan bastant ventilades. Al matí hem anat amb guagua fins a Cangrejos, un passeig llarg cap als afores de la ciutat, amb cases de fusta a banda i banda, totes envoltades de cuidats jardins. Vint-i-quatre hores a San Juan avorreixen a qualsevol. No es pot comprar res, tot costa uns preus exorbitants i tothom abusa que dona gust amb la conya que hi ha amb la moneda. Aquí corre generalment la moneda mexicana.
A dos quarts de 5 hem tornat a bord i salpem a dos quarts de 6 en direcció a Mayagüez, el nostre pròxim destí, gaudint encara d’un temps immillorable.
Dia 2 de febrer, dijous
Despertem ja a la vista de Mayagüez on entrem a les 8 del matí. Hem aguantat tota la nit navegant a mitja màquina per no arribar de matinada. La població queda una hora lluny de la platja. Des d’aquest lloc s’aprecia una bella perspectiva. Es puja a Mayagüez per una elegant avinguda millorada als dos costats per cases aïllades del millor gust i envoltades de jardins amb frondosos arbres. La vista dels camps que s’albira durant el camí és encantadora.
Condueixen a la ciutat uns cotxets, dels que hi ha força abundància, amb un cost de 1 peso per seient. L’entrada, en general, predisposa molt favorablement al visitant, sobretot amb la mala impressió, encara recent, que hom porta de la capital.
Les meves cosines Pepita i Isabel Tió ocupen una de les millors cases de Mayagüez. La seva posició sembla també de les millors. Ocupen un lloc destacat en la bona societat Mayagüezana. La primera està casada actualment amb el senyor Guillermo Santos, que és cosí del seu primer marit amb el que varen tenir dues filles, de color, que viuen amb ells i deuen tenir de dotze a quinze anys.
Dóna la casualitat que avui és La Candelaria, patrona de la ciutat i per aquest motiu estan de grans celebracions. Així doncs el vapor no descarregarà avui, cosa que em permetrà visitar demà la ciutat de San Germán i conèixer la resta de la família que allà resideix. Han telegrafiat a Bonosi Gelpí que viu allà i després de dinar, que es fa a les dotze, s’ha presentat amb la seva senyora Anita i la seva sogra Tecla, casada amb Salvador, germà de Bonosi.
Estan passant les festes amb Pepita dos bessons, fills de l’oncle Salvador, anomenats Joan Àngel un i Badó l’altre. Són molt simpàtics i en general sóc per tots molt obsequiat. També passen aquests dies de festa a casa de Pepita dues germanes de Ponce que es diuen Celia i María, que amb l’amabilitat pròpia de la gent d’aquí, em proporcionen estones delicioses. Celia és una moreneta que si bé no és molt maca, ho compensa amb una gran simpatia. Després de dinar hem ballat mentre tocava el piano Isabel, que malgrat ser ja d’edat avançada, el toca amb molt bon gust. Pepita té tres fills: dos nens de set i vuit anys i una nena de quatre. A la tarda amb Bonosi i els bessons hem passejat per la població que està animadíssima. L’aspecte general de Mayagüez és elegant, amb amples carrers i una bona plaça enjardinada.
El comerç al detall està ben representat per botigues de certa importància i el comerç a l’engròs per grans magatzems de cafè i mercaderies de la península que estan per la zona de la platja. Es recull també molt de sucre, però la seva riquesa principal és el cafè que està a molt bon preu (27 la lliura). A les 7 ja es l’hora de sopar, i la taula de casa dels meus cosins es diria que és com la dels grans senyors.
Abans, tocades les 5, ha sortit una processó que ha resultat discreta i senzilla, però ben disposada. La verge de la Candelaria era portada a coll, precedida pel cos de bombers voluntaris amb la seva banda de música, les filles de Maria i totes les autoritats oficials. L’he pogut veure des del terrat en companyia de les amables ponceñas que es porten molt atentes. A la nit hi ha ball d’etiqueta al centre. Les dones llueixen rics vestits portats amb molt de gust. Els cavallers tots amb peça llarga, el que em priva de atrevir-me a ballar. Ho lamento perquè em prometia una deliciosa nit amb Celia, que balla admirablement i també amb la seva germana. Ambdues llueixen elegants vestits que les embelleixen molt. Els balls són per l’estil de la península, danses que vénen a ser adaptacions americanes de les nostres. Tot i que només duc americana, no he pogut resistir la temptació i he sol•licitat unes puntes a Celia i a María que, molt amables, m’han concedit. En diuen aquí punta a cedir part del ball a un altre que ho sol•licita.
El meu estimat Villoldo ha passat el dia amb mal de panxa i per això he de lamentar no veure’l assegut a la taula de casa dels meus cosins. No obstant això, més reposat, a la nit sí que ha vingut al ball. Es preveia diversió i tampoc ell ha sabut resistir la temptació de les noies i el ball. Crec que, com jo mateix, s’ha distret "agradablement".
En resum he de assenyalar aquest dia com el millor de tot el viatge, degut, en primer lloc, per estar amb la família, contribuint també, i molt, les simpàtiques ponceñas i, en segon lloc, al donar la casualitat de ser el que a la península anomenem festa major. Bonosi i les senyores han tornat a San Germán a les 10 de la nit, on anirem demà amb Villoldo, si no hi ha novetat amb la seva salut.
Dia 3 de febrer, divendres
A un quart de 9, havent esmorzat amb riquíssima llet i cafè, hem sortit en cotxe cap a San Germán amb un amic, Joan Àngel, i Guillermo, un altre amic, que s’ha quedat en una hisenda que es troba a mig camí, on pastura gran quantitat de bestiar boví. Allà esperarà la nostra tornada. Hi ha de Mayagüez a San Germán dues hores en cotxe. La carretera no és dolenta però molt poc conservada.
Els camps són en molts punts encisadors, es veuen un bon nombre de ingenios, les sucreres més antigues i tan sols una central, les noves que ja funcionen amb màquines de vapor. També destaquen molts camps de canya que, val a dir-ho, presenta un aspecte raquític. El cafè es troba en les zones altes. A mig camí trobem un santuari anomenat Hormigueros on sembla estiuegen algunes famílies.
San Germán és un poble de l’interior bastant primitiu. El nombre d’habitants de la seva jurisdicció és, no obstant això, com el de Mayagüez, crec que al voltant d’uns 17.000. A San Germán es pot dir que és on resideix el tronc principal de la branca genealògica de la família Tió.
La senyora Angelita, vídua de l’oncle Salvador, és ja velleta i viu en una bona casa amb els seus dos bessons i amb una altra filla casada amb Màrius, fill també de Blanes. Tenen un nen de 12 anys i una nena de 6. Sembla que s’arreglen bé amb el poc que va deixar l’oncle. Els seus bessons, joves de 19 o 20 anys, són molt simpàtics. Bonosi està establert a la plaça del poble com comerciant en teixits. És la botiga on van començar tots a treballar. Va pertànyer a l’oncle Bonosi i allà van néixer la tia Pepita i els seus germans.
Salvador Gelpí es dedica a concedir préstecs, a interessos del 15 al 18%. El capital sembla provenir en gran part de la tia, o del seu primer marit de qui tenen a casa també dues filles i un fill naturals. Amb en Salvador tenen un fill que tindrà uns 15 anys. Varem dinar a casa seva acompanyats de tots ells, servint-nos un riquíssim dinar i moltes atencions. Tots viuen tranquils sense ambició de tornar per acabar els seus dies a la península. Ja s’han integrat i s’identifiquen amb aquest país on es troben tan a gust.
A les 2 tornem a Mayagüez on arribem vora les 4. Com teníem el temps comptat per a tornar a bord, ens hem aturat poca estona a casa de Guillermo. He sentit molt no disposar de més temps perquè Maria, que té mans d’or per fer pastissos, ens tenia preparat, junt amb les seves cosines, un lunch que no ens va ser possible acceptar.
He marxat amb molts de sentiment ja que s’han fet estimar i m’han tractat com no es podia esperar menys de la seva galanteria. Celia m’ha deixat un especial record. És molt simpàtica i desperta. Baixem per fi a la platja i pugem a bord cap a dos quarts de 6, hora en què el capità ha manat aixecar l’àncora i sortim en direcció a Ponce. El dia d’avui ha estat per a mi com el d’ahir, molt agradable. Hi ha també a casa de la tia Pepita un cosí d’en Guillermo anomenat Fidel.
A l’Havana encara viu un altre germà també anomenat Bonosi que aniré a visitar. El vull conèixer ja que està casat amb Lola Rodríguez, poetessa compromesa expulsada de Puerto Rico. Tenen una filla llicenciada en filosofia i lletres anomenada Pàtria i tenien un altra que, malauradament, va morir als tres anys.
Dia 4 de febrer, dissabte
A les 7 entrem a Ponce. Hem navegat tota la nit a no més de set milles per hora per arribar a una bona hora d’entrada. La rada d’aquí ve a ser com la de Mayagüez, d’una vista preciosa. Els vapors no poden ancorar massa prop de terra perquè hi ha molts freus. Ponce dista uns quatre quilòmetres de la platja. La carretera que condueix a la ciutat és realment bonica.
Em ve a rebre a bord el senyor Narcís Vilaró, ric fabricant d’aquesta ciutat, per a qui jo portava un paquet d’en Campà i ell em va lliurar dues cartes d’en Prats que viu a Guayama i per a qui porto també un encàrrec de Blanes. S’excusa de no poder venir a Ponce ni ell ni la Quimeta. És una pena perquè m’hagués agradat veure’ls. Hi ha de Ponce a allà unes cinc hores en cotxe.
Segons dades del Sr Vilaró sembla que viuen amb alguna estretor i per no fer més despesa s’han privat de baixar a Ponce. Tenen una nena anomenada Paquita. El Sr Vilaró ens ha tractat molt amablement, hem esmorzat a casa seva i no ens ha deixat ni un moment durant la nostra estada. Ponce és potser la ciutat més bonica de l’illa. Hi ha molt bons magatzems de cafè i es fa també molt de sucre.
A les 4 baixem a la platja amb el faetó del Sr Vilaró al que estic especialment agraït. Tornem a bord puntuals però no hem sortit fins les 11 de la nit, ja que es carrega i descarrega amb molta dificultat. Es fan servir uns artefactes que funcionen com una palanca, sistema molt primitiu que consisteix en uns pals molt llargs que fan servir com si fossin rems.
A Guayama hi ha encara la hisenda de sucre dels Massó de Blanes. Diuen que està força tronada. Corre, com en tota l’illa, només moneda mexicana i tot costa molt car.
La estudiantina que va embarcar a Cadis va donar dos concerts a San Juan i un a Ponce. En ambdós ports va ser fortament xiulada. És el que mereixen i a Ponce de poc no els apedreguen. La crítica dels diaris ha estat aferrissada i els ha deixat per terra. No crec que s’atreveixin a tocar a l’Havana ni anar a Chicago.
Dia 5 de febrer, diumenge
Des del matí hem anat vorejant la costa de Santo Domingo. En tot el dia no la deixem de veure, present sempre per la banda dreta, en direcció a Santiago de Cuba, on arribarem demà passat, dimarts, al matí. El temps continua sent molt bo.
Dia 6 de febrer, dilluns
Seguim navegant prop de la costa de Santo Domingo i Haití amb bon temps.
Em vaig oblidar d’apuntar sobre Puerto Rico que es troba en explotació el ferrocarril que arriba de la capital a Yauco, de Mayagüez a Aguadilla, i a Ponce hi ha també un altre ramal. Manca empalmar-lo a la línia general, però per poder fer-ho han d’obrir-se més túnels i la cosa sembla va per llarg.
A les 4 deixem a popa la costa d’Haití i en mitja hora apareix per la proa la de Cuba, A les cinc ja distingim la Punta Maisi. La resta del dia i durant la nit no ens allunyem de la costa que veiem de ben a prop. A les 5 hem moderat la velocitat per arribar a Santiago de Cuba de matinada.
Dia 7 de febrer, dimarts
A las 6 esperem davant del castell del Morro situat a l’entrada de la badia de Santiago de Cuba. A les 7 arriba el pràctic i iniciem la marxa de nou. És tracta d’una entrada singular i exquisida ja que és molt estreta però amb molta extensió i fins no haver fet una bona i experta maniobra no es comença a veure la badia. Per arribar-hi cal encara navegar una bona estona a través del que es podria comparar a un passadís d’aigua.
Santiago de Cuba és una ciutat que presenta un aspecte pobríssim, si bé en comerç sembla està a un bon nivell. Hi ha força comerços i grans magatzems, la majoria, per no dir tots, de catalans, perquè cal remarcar que són els espanyols els qui més abunden aquí a Cuba.
Com ja va sent costum he baixat aquí amb el meu inseparable Villoldo que coneix molt bé la ciutat on té grans amistats. Hem visitat les millors famílies i esmorzat al restaurant de l’hotel La Venus, al costat mateix de la Catedral, on ens han servit de primera. A la tarda ha plogut lleugerament però ha estat suficient per deixar els carrers fets un fàstic. No hi ha cap d’empedrat i es pot flairar arreu una pudor que costa t’abandoni.
Un amic de Villoldo, Andrés Duany, és qui ens ha obsequiat amb el dinar a La Venus que ha estat suculent. És un jove molt simpàtic i de molta posició a la ciutat. Al vespre hem passat junts la vetllada a La Filarmònica, cercle distingit on el director, la seva senyora i un fill d’ells, han donat un petit concert que ha estat molt aplaudit. Han tocat un repertori variat, de forma precisa i amb molt de gust. Per cert, si demà no sortim, es veu que hi ha interès perquè la estudiantina que viatja amb nosaltres doni un concert demà al teatre. Si es confirma em sabrà greu pel públic, no imaginen la que els hi caurà a sobre.
Anem a dormir a les dotze, allotjats a casa dels rics comerciants Vidal, Serra i companyia, que han tingut l’amabilitat de convidar-nos com si fóssim de la família.
Dia 8 de febrer, dimecres
Avui fa exactament un mes que ens varem embarcar. Desitjo ja arribar aviat a l’Havana. Definitivament avui no surt el vapor i sembla que la estudiantina donarà el concert previst per aquesta nit al teatre.
El dia d’avui l’he dedicat a visitar una mica més aquesta ciutat i reconec hi ha força comerç i que encara genera molta activitat, si bé no s’aprecia la fortuna d’anys enrere.
Dia 9 de febrer, dijous
A les 10 pugem a bord pensant que sortiríem entre 2 i 4 de la tarda, però no és fins les 5 que aixequem àncores i abandonem la bonica badia mentre ens continua acompanyant el bon temps. Naveguem prop de la costa fins passar la Punta Maisi, a l’extrem oriental de l’illa.
Dia 10 de febrer, divendres
Tota la nit ha bufat un fort vent per la part de proa que no feia, però, el menor moviment al vaixell. A l’alba ens escomet de babord a estribord, fent-nos donar algun balanceig que fa marejar a mig passatge. Malgrat el vent seguim gaudint d’un sol esplèndid mentre ja naveguem més allunyats de la costa. El proper diumenge dia 12, si no hi ha novetat, ja arribarem a l’Havana.
A la tarda hem passat per Punta Lucrecia, distingint clarament el seu far, malgrat la distància, i ja de nit, cap a les 10, hem superat el far de Maternillos i poc temps després, des de popa divisàvem, a la banda d’estribord, el de Cayo Lobos. De matinada hem passat davant els fars de Paredón Chico i Paredón Grande, així com el de Badia de Cadis i alguns altres, ja que la costa es troba ben farcida d’aquestes torres protectores de navegants. Vull recordar que el Far de Maternillos es troba a la població de Nuevitas.
Dia 11 de febrer, dissabte
Avui es compleixen 34 dies que estem embarcats. Demà en complir els 35 arribarem al port de destí. Llarg és el viatge i això és, principalment, a causa de les moltes escales verificades, ja que és tracta d’un vapor de molt bones condicions marineres que amb les 6 calderes enceses navegaria a un promig de 14 o 15 milles l’hora. Durant tot el viatge han portat enceses només 4, avançant a una mitjana de 10 milles, que es tradueix en unes 240 diàries.
Reconec que hem gaudit d’un excel•lent viatge. El menjar ha estat sempre a molt bon nivell i força variat, fet que és d’agrair quan n’has de dependre durant tants de dies seguits, i vull destacar, com realment mereix, al capità que és tot un mariner.
A les 9 del matí ens hem creuat amb el correu Catalunya que va sortir ahir de l’Havana en direcció a Puerto Rico i Cadis, constatant el fet amb sonors tocs de sirena.
A les 4 hem passat davant del cayo Cruz del Padre i poc després ens trobem ja davant Cárdenas. Postals conegudes d’altres viatges que recorden la proximitat del destí final del viatge.
Dia 12 de febrer, diumenge
De matinada ens trobem ja a la vista de l’Havana i esperem fins que claregi per verificar l’entrada, que realitzem a les 7 del matí. El vapor no ha atracat com acostuma als molls de San José sinó davant mateix de la badia, sense entrar al port.
El meu germà no ha trigat en pujar a bord per donar-me la benvinguda i ho ha fet acompanyat d’en Francis Puig, Maria i el seu fill, i d’altres amics que em complau retrobar després d’uns mesos separats per tanta distància, tanta aigua salada que ha calgut més d’un mes per recórrer-la.
____________________________________________________________
Nota de l’autor: Aquest document es un treball basat en les notes trobades sobre un viatge realitzat pel meu avi que reescrites en format de diari i en primera persona crec prenen un caire personal que el fa més proper al possible lector. Tots els noms que apareixen són reals, ja que no crec que passats gairebé 120 anys algú pugui sentir-se perjudicat.
Aquest Nadal no ha estat especialment fred a Blanes i això s’agraeix quan, després de tan de temps vivint a l’Havana, un s’habitua a temperatures càlides tot l’any i recela del que es pot trobar quan decideix retornar a casa, encara que només sigui per un temps limitat. El retrobament amb la família sempre aporta prou escalfor per suportar l’hivern suau de la costa i si és amb l’ajuda d’una bona llar de foc, encara millor.
Porto des dels quinze anys a Cuba amb el meu germà, i entre els dos hem aixecat un negoci que, gràcies a Déu, ens està anant força bé i ens permet de tant en tant fer aquests viatges llargs i feixucs que queden compensats per l’alegria de veure aquells que més estimem, i en especial la mare que, amb tants anys complits, demostra constantment amb abraçades i petons la seva alegria, potser pensant que és l’últim cop que ens amanyaga.
Des que estem a L’Havana mai hem vingut els dos germans junts per no deixar les gestions comercials en mans de tercers. Aquesta vegada era el meu torn i he aprofitat els dies visitant tothom, família i amics, tant a Blanes com a Barcelona. Avui és el dia assenyalat per emprendre el viatge de tornada cap a les Antilles, en un vapor anomenat Conde Wifredo, inaugurat fa tan sols 4 anys. Té una potencia de més de 3000 cv amb 6 calderes i en condicions normals, sense imprevistos, farem la travessia en un mes i escaig, tot i comptant les escales previstes.
Amb quasi 23 anys serà ja el meu quart viatge transatlàntic, però m’he proposat explicar-lo com si fos el primer i per aquest motiu m’he proveït d’unes petites llibretes i amb l’ajut del llapis de fer números, que sempre porto a sobre, anotaré tot el que vagi succeint a bord i a terra, com un diari de viatge, que a l’arribada al destí em permetrà explicar al meu germà, fil per randa, totes les incidències del viatge sense oblidar-me de res i qui sap qui el pot llegir en el futur.
Barcelona, 4 de la tarda del dia 8 de gener de 1893.
Amb cel clar i un sol esplèndid, a les 4 de la tarda del diumenge 8 de gener els mariners varen començar a aixecar àncores i a les 5 sortíem ja per la bocana del port de Barcelona. En un extrem de l’escullera del port encara parlaven la meva mare amb tota la família, el meu oncle Josep, tots els meus cosins, totes les meves ties i uns catorze amics que em van prodigar el seu afecte des d’allà agitant mocadors i barrets. Agraeixo tan solemníssim comiat després d’haver estat tots, excepte la meva mare i les ties, a bord per donar-me l’ultima abraçada o encaixada de mans. Tanta demostració d’afecte em fan partir animat i agradablement impressionat. A tots els sóc deutor d’etern agraïment.
El meu cosí Balaguer m’acompanya fins a Mallorca, que és el primer port on ens dirigim. Insisteixo amb totes les meves forces perquè segueixi fins a l’Havana, però em temo que no ho aconseguiré. Vaig pensar per un moment, abans d’embarcar, que potser ho aconseguiria però ara ja desconfio. No ho puc aprovar ja que, al meu entendre, hauria de seguir fins a l’Havana on encara està ple d’oportunitats.
Comencem el viatge amb el mar tranquil•líssim i una marxa regular, suposo que a unes 10 milles per hora. Hi ha poc passatge i entre ells uns joves amb els que crec no ho passaré malament. Un d’ells, Juan Camino, que ha estudiat lleis i diu que és doctor de la facultat de dret, té un caràcter extravertit, amb una conversa una mica atrevida però amena. Ve a l’Havana. Un altre, Joan Coll, està malalt i per consell del metge dóna un viatge circular de manera que no deixarà el vapor fins al seu retorn a Barcelona. És prudent i simpàtic. Desitjo amb l’ànima li provi el viatge. Jacint Cunill és un altre que també va a l’Havana reincorporat a la secció X d’ultramar, d’on va sortir fa tres mesos per malaltia i ha estat recuperant-se a la península. D’aquest no vull avançar judici, tot i que em sembla un bon noi. Hi ha també un redactor del Diario del Comercio de Barcelona que em sembla bastant tibat. Crec que serà prudent estar previngut. Va a Màlaga així que només serà company per uns dies.
Són les sis i ja ens criden a sopar, després d’haver intimat una estona amb els joves esmentats. El menjar no és dolent però queden encara molts dies per poder-lo jutjar millor. Balaguer s’entusiasma davant del bellíssim temps que fa, tot és calma i ni ens adonem que estem navegant. Estic segur que ell es quedarà a Palma i em sap greu no m’acompanyi. Anem a dormir a les 10 seguint el temps en completa bonança.
Dia 9 de gener, dilluns
A la vista de Palma de Mallorca comença a clarejar el dia. L’entrada de la badia és preciosa i d’una amplitud extensíssima. A les 8 ens dóna entrada la sanitat i baixem a terra al costat dels joves ja citats.
L’aspecte de la ciutat és sorprenent; a l’esquerra ens assenyalen un castell que anomenen "Bendinat", segons expliquen per un dinar que va fer allà D. Jaume I abans d’entrar a la ciutat quan la conquesta en temps dels moros. En aquesta mateixa part es veu el Castell de Bellver que té un seriós aspecte i el seu estil recorda els àrabs. Vorejant la muntanya que serveix de base al castell s’aixequen immensitat de cases, torres que són habitades només a l’estiu. Sembla que ha de ser sà viure aquí. Per la banda dreta es veuen multitud de molins de vent assentats sobre un terreny pla. Tenen un aspecte molt antic i original arrenglerats gairebé un al costat de l’altre. A aquest lloc li diuen "El Molinar".
El centre de Palma em produeix molt bon efecte. Per tot arreu es troben cases senyorials, com palaus antics habitats encara per descendents dels nobles que les van construir. El seu estil és sever i molt similar en totes elles. Puc citar com a notables les del Comte de Montenegro i del Comte d’Espanya. Ens han fet elogis de la casa de l’Arxiduc d’Àustria però no podem veure-la. Així mateix desitjàvem veure la Seu o Catedral, segons sembla la façana val molt la pena però està tancada. La casa de l’Ajuntament és també molt típica i de mèrit.
En les dones encara no he tingut temps de fixar-me. Es distingeixen pel seu aspecte polit. Aquí es treballen els moneders de plata i les mantes però poca cosa més. El comerç està ben representat. Luís Fábregas, un amic de Palma que m’ha recomanat Manel, es porta molt bé i ens acompanya arreu; li estic molt agraït per demostrar tanta amabilitat
A les 4 tornem a bord. Com pensava no m’ha estat possible convèncer Balaguer; definitivament es queda a Palma per agafar el vapor que va a Maó. Déu li doni un bon camí i trobi la fortuna que mereix.
Mengem bé, com ahir. El menjador de 1ª classe es ampli i confortable Avui hi ha convidats de la casa consignatària. Viatgen fins a Cadis una filla i un fill del senyor Pinillos i per aquest motiu no sortim fins a les 7 en direcció a València. La nit es presenta amb el cel una mica tapat. Me’n vaig a dormir quan són les 12 i plou una mica, no crec que sigui res d’importància. Continua una agraïda bonança.
Dia 10 de gener, dimarts
El xiulet sorollós del vaixell em desperta a les 7 del matí assenyalant que València queda ja a la vista. Hi ha una boirina bastant espessa que priva de distingir res i cau una pluja suau que de moment ens impedeix baixar a terra. Dinarem a bord i veurem si després la força del sol s’imposa a la boira i podem baixar a la ciutat.
Un detall que vaig oblidar sobre Palma: està molt ben emmurallada i sobresurt el palau de l’Almudaina, que va ser del rei moro i es troba avui convertit en Capitania General. A la part alta de la ciutat es troba la cèlebre porta "Báb al-Kahl" o Santa Margarita, per on va fer la seva entrada triomfal, de tornada a Palma, el rei Jaume I el Conqueridor. Al portal que té forma d’arc hi ha una guia per la qual feien baixar els moros una guillotina i decapitaven o partien a quants cristians s’atrevien a passar. Varem visitar també el pont i la campana de l’Almudaina.
El port de València és petit però el moll té molt de trànsit i hi ha bastants vapors i vaixells ancorats. Comencem a dinar quan la pluja es referma però aclarint-se bastant l’horitzó de boirina. El menjar que se serveix segueix sent bastant bo. Acabem les postres i afortunadament ha parat de ploure. Ens posem d’acord amb en Camino i en Coll per saltar a terra i visitar la ciutat.
Malgrat no ploure el dia gris i fosc no ens permet jutjar bé aquesta ciutat, però em sembla que el Grao on es troba el port es distingeix per la seva brutícia. No el recorrem però em sembla que ve a ser semblant, almenys jo així ho comparo, al barri de la Barceloneta a Barcelona. Sí que hem visitat València i recorregut els seus carrers principals em sembla una ciutat amb força moviment comercial. El panorama dels seus voltants és encantador, tot hortes en una plana sense límit. És reconeguda la fertilitat del seu terreny i les seves principals produccions agrícoles.
Són belles l’Alameda i la Glorieta com també les noies valencianes que són realment maques. M’agradaria passar la nit a la ciutat però a les quatre tornem a bord, perquè sortirem tan bon punt hagin carregat el vaixell. Camino ens entreté bé amb el seu caràcter extravertit, sovint és força original encara que té les seves coses, però és enginyós i un bon company. En el seu afany de fer-se veure, parlar i donar-se d’entenedor en tot, de tant en tant deixa anar alguna mentida, però les enfila amb gràcia. Coll segueix prudent i poc xerraire lo que el fa un personatge interessant. Déu vulgui que millori la seva salut gràcies a aquesta travessia.
Mengem tots a bord i esperem l’hora de sortida que crec s’endarrerirà ja que no han començat a carregar fins a molt tard a causa de la pluja. En segona viatgen algunes dones d’aspecte dubtós de les quals millor serà allunyar-se per no caure en temptacions. A la nit passem l’estona jugant a la quina i a altres jocs de taula. Anem a dormir entre deu i onze. A aquesta hora es lleven àncores i partim en direcció a Torrevieja per carregar sal. Aquí hem carregat, sobretot, arròs i vi.
Hem baixat a la sala de màquines quan el vapor ja estava en marxa i el seu mecanisme imposa de veritat: amb 6 calderes i 18 forns rendeix una força de 3400 cavalls efectius. Em fico al llit amb el cel completament serè i contínua regnant una bonança immillorable.
Día 11 de gener, dimecres
S’aixeca el dia amb temps esplèndid. Anem vorejant la costa i a les 9 del matí ja estem davant de Torrevieja, on fondegem cap a les 10. Com que no hi ha port, llencen l’àncora a força distància de la platja.
Després de dinar embarquem en una de les barcasses que porten la sal que s’ha de carregar i ens dirigim a conèixer la població. Aquesta és d’escassa importància. Les seves cases són totes d’un sol pis i moltes només de planta baixa. Estan ben cuidades i netes. No hi ha cap edifici que destaqui particularment. Les salines es troben a un quart d’hora del poble però com comença a ploure lleugerament i no podem anar a visitar-les. Em sap greu, ja que tenen una curiosa forma de carregar la sal sobre les barcasses des del seu propi moll que m’agradaria veure de prop.
Vinc de fer una visita a la família Cáceres ja que Jovita, la seva simpàtica filla, va estar un any i mig a Blanes amb la seva germana Glòria, casada amb un vista de duanes. M’han atès molt bé, no em puc queixar de la seva acollida. En tornar a bord la retrobo, ha vingut amb diverses amigues per visitar el vapor. Cantem i fem broma amb totes elles i en el seu entusiasme, ens ofereix als oficials i al nostre grup un ball de nit en terra ferma, ja que la càrrega de sal no ha de concloure fins l’endemà.
A les dos quarts de 9 del vespre ve el bot que ens ha de conduir allà; hi anem el primer i el tercer oficial, el fill del Sr. Pinillos, Camino, Cunill i el que es diu periodista, càrrec pel qual li començo a reconèixer certes aptituds. Som molt ben obsequiats per les simpàtiques torreviejenses entre les quals es troba Jovita, que m’ha fet passar una nit molt agradable. Hem discernit sobre els seus amors amb en Juanito i recordat una mica la nostra estimada vila de Blanes. Hi ha hagut ball i cant, en suma una reunió de caràcter íntim en la que ens hem sentit molt a gust.
A les tres de la matinada hem tornat a bord i escric això rendit i mort de son, faig punt final al dia i me’n vaig a dormir.
Dia 12 de gener, dijous
Tot el matí ha estat plovent i ha dificultat molt l’embarcament de la sal, però no paren de carregar ja que té el capità desitjos de sortir quan més aviat millor perquè tem que entri el llevant i no poder aguantar el vaixell ancorat a mar obert com ens trobem aquí.
Per fi, encara sota la persistent pluja i apuntant ja el temut vent, es conclou la feina de carregar a dos quarts de 3 de la tarda i a aquesta hora aixequem àncora sortint en direcció a Màlaga amb un vent de llevant que ens proporciona un cert balanceig. Després ens dona per la popa i disminueix el moviment però a les 10 de la nit torna a incomodar bastant. Continua plovent. No anem més que a 10 o 11 milles per hora.
Com que hi ha poc passatge costa de passar el temps, es fa una mica avorrit i monòton, encara que es succeeixen algunes estones agradables per la constant companyia de Camino. Amb el Sr. Mas i els altres maquinistes passo també bones estones visitant i comentant les entranyes del vaixell. Es juga entre alguns passatgers a les 7 ½ però no hi ha cap aposta forta, així que poc mal es faran.
Dia 13 de gener, divendres
Clarejava ja quan encara bufava amb força el vent de llevant. Tota la nit ens ha molestat bastant. Anem resseguint la costa i a les 12 estem ja a la vista de Màlaga. Hem fondejat en el port a les 2 de la tarda.
El panorama de la població des de bord no té particularitat alguna, excepte la vista d’un castell del qual ningú ha sabut donar-me cap referència i de la catedral imponent situada al fons del port, regnant per sobre de qualsevol altre edifici. El port està en fase de construcció i pel que ara es pot jutjar sembla que donarà bastant abric i serà molt espaiós. Igual que el de Barcelona, unes esculleres formaran un avantport. El tros de port antic devia ser insuficient pel trànsit d’aquesta ciutat on acudeixen bastants vaixells estrangers.
A les 2 hem saltat a terra amb els companys Cunill, Coll, Villalba, un crioll que ja va ser company de viatge en el meu retorn de Casablanca l’any avantpassat i un viatjant italià que ve des de Gènova. És molt bon company i prudent, sembla a més, que no li escassegen els fons. Ha desembarcat també, per quedar-se ja a Màlaga, el periodista que em semblava bastant sospitós i que creia prudent estar previngut, però amb tot no he pogut salvar-me d’una clatellada. Ho anoto, no per la importància del qué m’ha demanat, sinó per assenyalar que realment hi ha gent que no es digna de llàstima, ni d’alternar amb persones decents. Va ser ahir sense anar més lluny, rebentant a les 7 ½ unes 18 o 20 pessetes que portava, sense pensar que si perdia es trobaria en el apurat extrem de no tenir prou per dormir a Màlaga. Escàs així de diners com anava, per què es va passar de 2 ª a 1 ª pagant 20 pessetes d’excés?. No mereixia compassió però no he sabut negar-li allò que m’ha demanat. El compadeixo, pobre jove que en majors compromisos s’ha de veure si no sap dominar-se. Crec, a més, que això de ser periodista ha estat una farsa ja que no crec que hagi vingut a Màlaga en qualitat de reporter.
Camino s’ha donat el lustre d’anar amb un corresponsal, diu, de la casa que habita a Màlaga. Des de Barcelona que el venia anomenant i avui ningú podia posar-se al seu costat. Llàstima que sigui tan pretensiós ja que no li falta enginy i espontaneïtat per agradar, però només el fa servir per raspallar-se a si mateix.
Màlaga m’ha agradat molt, és neta i té bastant comerç, en particular el carrer Marquès de Larios té botigues de primer ordre. En aquest concepte mereix posar-se al costat del nostre carrer Ferran, i en edificis i amplitud del carrer, el supera en molt. És en suma un carrer de primer ordre que ell sol fa bona tota Màlaga. La catedral és de gran importància i d’un severíssim gust. Té Màlaga, com València, una Alameda, un passeig amplíssim i ben cèntric. La Caleta és un lloc bellíssim als afores de la ciutat on hi ha edificats uns quants hotels, entre ells el del germà de D. Antonio Cánovas del Castillo. A l’estiu deu estar molt concorregut i en tot temps es fan allà grans festes i la gent va a menjar els riquíssims boquerones i la saborosa pescailla. Totes dues coses ens han estat superbament servides al Café Inglés, restaurant on hem menjat. Ha estat un dinar de categoria. Tot riquíssim. Ve a ser una espècie de Café Suizo de Barcelona.
També hi ha una bona plaça de toros i una bella estació de ferrocarril. Les malaguenyes que son maques, ho son molt i totes tenen molta gràcia. La gent en general és molt tractable. Em sembla que hi ha força estrangers. Tornem satisfets a bord, com de cap altre punt on hem fet escala i a les 7 ja estan concloent la càrrega per sortir de seguida. El vent ha calmat i encara cau una mica de plugim quan alcem àncores a les 11 de la nit. Tenia interès en veure l’entrada de l’Estret, però com no l’embocarem fins a les 3 o les 4 de la matinada me’n vaig a dormir i intentaré aixecar-me ben d’hora, a veure si encara soc a temps de veure Trafalgar i la desembocadura.
Dia 14 de gener, dissabte
En llevar-me a les 7 ja estem davant de Tarifa, el bell panorama es veu molt clar perquè passem a frec de la costa, a l’inrevés succeeix en la part d’Àfrica, on no s’albira ni la silueta de les muntanyes per haver en aquella part una espessa boirina. Més tard desemboquem l’estret i ho hem fet amb facilitat ja que el mar estava força tranquil. A la desembocadura per la part d’Àfrica queda el cap Espartel on van a recalar ara molts vaixells en comptes de verificar l’entrada a l’estret pel Cap de San Vicente.
A les 9 del matí ens hem posat a la vista de Cadis i a les 12 estàvem ja esperant el pràctic. Quan aquest arriba ens internem a la badia per anar a fondejar davant Puntales, a un extrem de la badia. Hem atracat al pontó de la casa Pinillos, on podem proveir-nos de carbó per el llarg viatge.
A dos quarts de 3 hem agafat un bot amb Villalda, l’italià que es diu Guido, Coll, Cirera, que es queda a Cadis per sortir dilluns cap a Àfrica a fer compres de suro, i Camino que es va fent cada vegada més antipàtic. He intentat marxar sense que ens veiés però ha estat impossible; ell s’ha enganxat a nosaltres. Faltant a les més rudimentàries regles d’educació ha incorregut en una informalitat enmig de la badia. L’haurem de perdonar. El vent que picava fort per la proa ens ha tingut hora i mitja a la barca sense aconseguir arribar al moll fins a les quatre.
Hem passat la tarda força bé a Cadis i a la nit hem anat al teatre Cómico on actuava una companyia força dolenta. Cadis ja és la tercera vegada que la visito, de manera que encara trobant-la sempre molt bella, la il•lusió, per descomptat, no és com la del primer dia. Com sempre, m’ha entusiasmat la neteja que distingeix aquesta ciutat. Els seus edificis encanten, totes les seves façanes semblen acabades de pintar i sempre amb colors de tons clars que donen una prova evident de la neteja que regna i del bon gust dels seus habitants. Aquests, molt amables, encara que alguns molt espavilats, en particular el gremi de boters amb els quals s’ha d’anar molt en compte. Les gaditanes totes amb moltíssim salero, tant les guapes com les lletges. Hem visitat el Casino Mercantil que és superb, el seu vestíbul és d’un aspecte grandiós. Al primer pis hi ha instal•lada una ruleta, joc que sembla tolera el governador, tot i estar prohibit.
La Catedral és també notabilíssima. Villaldo em sembla passa per una crisi terrible. La seva situació havia estat molt bona però certs revessos soferts últimament li han rebentat alguna cosa. Està molt delicat. Pateix de palpitacions al cor, debilitat general i està també molt malament de l’estómac. Crec que el seu estat moral contribueix molt a les seves malalties, ja que sempre està agitat i nerviós. Coll sembla que millora. Menja molt bé i diu que li sembla sentir-se millor.
Dia 15 de gener, diumenge
Com que el vapor no surt fins demà, hem passat tot el dia visitant la ciutat i recorregut les seves avingudes principals. Avui era diumenge i feia un dia esplèndid, circumstàncies que ens han afavorit per conèixer la plana major de les gaditanes, que valen molt i es fan mirar.
A la nit ha debutat la companyia Calderón amb Mauro com actor còmic al teatre Principal on han fet un Demi-Monde molt ben aconseguit que ha estat un èxit. Camino fa esforços per sincerar-se i apropar-se a mi, però jo no m’he pogut estar de donar-li una lliçó. Si tingués vergonya mai em diria res més.
Dia 16 de gener, dilluns
A les 9 del matí tornem a bord, aquest cop amb el vent de popa que no impedeix, tot i portar una bona barca, haguem emprat prop d’una hora en el trajecte. Els boters de Cadis abusen molt. Ens ha costat 10 pessetes la tornada a bord. Arribem just a l’hora de dinar i fins a les quatre de la tarda no deixem la badia en direcció a les Canàries.
És bastant pesat emprar tant de temps en les escales, ja que si segueix aquest ritme, comptant amb les que encara ens resten, aquest viatge es farà etern. El temps és esplèndid i naveguem a unes 14 milles per hora amb quatre calderes enceses. M’ha cridat l’atenció que no s’hagi embarcat correspondència, doncs diuen que aquests vapors sempre ho fan. Me’n vaig a dormir estant el cel molt serè i bastant cansat de les fatigues d’aquests dies.
Dia 17 de gener, dimarts
Navegant a una mitjana de 12 milles per hora, hem passat el dia amb un temps immillorable. Encara que no som molt lluny d’Àfrica, passem força apartats, de manera que ja no tenim per horitzó més que la circumferència del cel.
Dia 18 de gener, dimecres
Com ahir, el dia s’ha passat amb un temps preciós i notem que la temperatura canvia a mesura que avancem. Més aviat fa calor que fred i la mar, afortunadament, segueix en calma sense símptomes de rebel•lió. Demà al matí, si no hi ha cap novetat, arribarem a Santa Cruz de Tenerife.
He d’apuntar que Camino avui m’ha demanat diners, indirectament, i he fugit d’estudi. L’han rebentat jugant a les 7 1/2. M’ha demanat si demà puc posar un telegrama des de Canàries al seu germà perquè l’autoritzi a treure diners a Puerto Rico. Em sembla que el seu desig no era altre que jo li oferís. És un pobre noi. Avui hem fet un promig de 11 milles per hora.
Dia 19 de gener, dijous
Clarejava ja a la vista de les Illes Canàries i fem proa cap a la dreta, cap a Santa Cruz de Tenerife. A la llunyania s’albira ja el pic de Teide. El tercer volcà més alt de l’univers amb una elevació de 13343 peus. El seu pic es veu quallat de neu. Per tota la costa de Tenerife es poden apreciar belles valls. El seu terreny és fèrtil i muntanyenc. La perspectiva general és esplèndida. A les 10h ancorem al port, que es troba en construcció i és bastant petit.
Tenim només dues hores, però les hem aprofitar per conèixer Santa Cruz. És una ciutat petita amb els carrers nets però on es nota poc moviment. No hi ha cap edifici que mereixi una particular atenció. Hem dinat molt bé a l’hotel Benigno Ramos.
Componen les Illes Canàries: La Palma, Tenerife, Fuerteventura, Lanzarote, Las Palmas de Gran Canària, Hierro i Gomera. Las Palmas i Tenerife són les illes més grans. Santa Cruz de Tenerife és la capital de les Illes Canàries. Aquí les dones porten posats uns barrets petits que els hi queden lletgíssims. Els seus edificis són tots d’un sol pis i de pobre aspecte. La ciutat és petita. Cal destacar com notable la plaza del Príncipe. Els cellers i els estancs tenen un aspecte similar a l’Havana.
Tornem a bord i a la 1h aixequem àncores en direcció a Las Palmas. A les 4h ja albirem a distància les muntanyes de l’illa i gairebé dos hores més tard ens hem posat a la vista del port. Està fent-se fosc i no es pot apreciar be tota la seva perspectiva. A l’esquerra del Puerto de la Luz es distingeix la ciutat de Las Palmas de Gran Canària. A les 6h ja hem ancorat i encara que és de nit baixem a terra amb Villaldo i Guido, l’italià que, repeteixo, és una bellíssima persona.
La carretera que condueix del Puerto de la Luz a Las Palmas va seguint la vora del mar i segur que amb llum de dia ha d’oferir una vista preciosa. Hi ha una mitja hora amb cotxe. S’hi troben dos hotels abans d’arribar a la ciutat, un d’ells, el Santa Catalina, sumptuós en excés, es freqüentat per un gran nombre d’anglesos que vénen a centenars en temporada hivernal, segurament fugint del fred que domina el seu país.
La ciutat és d’un aspecte gris. Potser té alguna similitud amb les ciutats de Cuba, però aquesta és més lletja i pobre. Els seus edificis, com allà, són només d’un pis, alguns de dos i la majoria de planta baixa. El comerç sense tan sols una botiga que el representi dignament. Els queviures són barats i també ho és el tabac havà que entra sense pagar drets. Els seus habitants vénen a ser semblants als criolls, en particular les dones que presenten un cert aspecte de deixadesa.
A les 11h hem tornat a bord juntament amb el majordom que també havia vingut amb nosaltres. A les 2h de la matinada, ja del dia 20, aixequem àncora directes a Puerto Rico.
Dia 20 de gener, divendres
Em llevo sense que es vegi cap ombra de terra. El temps acompanya, fa molt bo. A les 4 de la tarda passem davant de l’illa de Hierro, última de les Canàries. Només distingim al fons la silueta de les seves muntanyes. El dia contínua esplèndid amb una temperatura més que agradable. Crec que no naveguem gaire ràpid, veuré més tard si puc precisar les milles consultant els maquinistes.
Dia 21 de gener, dissabte
Despunta el dia amb molt bon temps i així es manté tota la jornada. Hem navegat a un promig de 11 milles per hora. Envoltats de mar pels quatre vents, dedico preferentment el temps al descans i la lectura.
Dia 22 de gener, diumenge
Avui ha estat un altre dia magnífic semblant al d’ahir, mantenint una velocitat de 10 ½ per hora. Demà és Sant Ildefons i celebra els seus dies el capità que, dit sigui ara que ve al cas, és tot un cavaller bastant il•lustrat, molt coneixedor de la seva carrera i d’un caràcter simpàtic i molt agradable.
A Cadis va embarcar una quadrilla composta de deu dones i dos homes, tocadors tots de bandúrria i guitarra, que per cert ho fan bastant malament. Elles sembla han estat captades en algun bordell de Madrid, o al menys això es podria dir de la seva manera de parlar i del seu comportament, amb diversos escàndols que s’han produït entre elles i també amb algun passatger. Sincerament, no hi ha cap que es faci desitjable. Viatja amb elles el que sembla el director, la seva senyora i el seu fill. Són els únics als quals se’ls pot escoltar una mica quan arpegen la bandúrria. Està també el promotor o contractista que és una persona força antipàtica. Faran campanya a l’Havana per anar després a Chicago quan tingui lloc l’exposició universal. Em sembla que poc èxit tindran si no hi ha millora abans del primer concert, o això és el que cal esperar del poc tacte del contractista. Han fet aquesta nit una serenata al capità i amb aquest motiu hem passat una agradable vetllada adornada a més per alguna ridiculesa d’en Camino i algun oportuníssim acudit del capità, qui després ha obsequiat als presents amb dolços i xerès.
Dia 23 de gener, dilluns
Avui és el sant del capità. Bon esmorzar i millor menjar. Hi ha hagut gresca a la nit, no tan ben organitzada com podia haver estat, però al final hem passar bé l’estona. No cal dir que el temps continua esplèndid. Avancem de mitjana unes 10 i ½ milles per hora, mantenint el mateix ritmes dels darrers dies.
Dia 24 de gener, dimarts
No he d’anotar res de particular. Seguim amb un temps esplèndid al mig de l’oceà i és d’agrair quan l’aigua t’envolta pels quatre vents i fins a l’infinit. Passo la major part de les hores del dia llegint. Encara que jo no soc donat al joc, hi ha alguns que segueixen apostant amb les 7 i ½. A Camino l’han tornat a rebentar de les poques pessetes que li quedaven. Ara està dòcil com un xaiet i ha perdut les ínfules que tan antipàtic li feien i em simpatitza una mica més. Avui hem recorregut 253 milles.
Dia 25 de gener, dimecres
Amb el vent bufant per la popa i un temps bellíssim, per variar, aquest dimecres hem avançat 290 milles. Potser alguna cosa haurà fet desviar lleugerament el rumb ja que la distància en línia recta a Puerto Rico seria de 260 milles. La temperatura està pujant i comença a ser una mica sufocant.
Dia 26 de gener, dijous
Es segueixen succeint els dies a quin millor. Excepte per algun lleuger plugim aïllat, podria dir-se que és un viatge de perles. El menjar segueix estant força bé i puc assegurar que el trobo millor que en els correus. Confessaré, tanmateix, que com a comoditat no reuneixen aquests vapors cap condició destacable. La neteja i el bon ordre dels correus es troba aquí molt a faltar.
Dia 27 de gener, divendres
De nou un altra dia esplèndid i sense novetats remarcables. Recorregudes 260 milles es calcula l’arribada a Puerto Rico per al proper dimarts.
Dia 28 de gener, dissabte
Segueix el temps immillorable i la mar abonançada, encara que avui només hem avançat 243 milles. Decididament crec que s’arribarà dimarts a Puerto Rico i la gran majoria ja tenim ganes de tornar a veure terra ferma.
Dia 29 de gener, diumenge
Ha trencat la monotonia d’aquests últims dies un exabrupte comès pel capità aquesta tarda quan ha sorprès als jugadors de les 7 i ½ en plena partida i confiscant unes 7 o 8 pessetes que hi havia sobre la taula, les ha fet ingressar a la capella de l’asil naval. No constava cap prohibició de jugar, així que, per molts motius que argumenti, no aprovo la seva conducta i m’ha sorprès la seva manera de procedir donada la formalitat que per tots li és reconeguda, com també la seva bona educació i en veritat el seu acte està renyit amb aquestes bones condicions.
Una altra mesura de força que ha pres avui si que l’aprovo, encara que fins a cert punt. Les noies que componen la estudiantina saben poc d’amagar la baixa condició a què pertanyen i donen algun espectacle ben poc edificant sigui amb el promotor o amb algun passatger. Com resposta exemplar el capità ha tancat al seu camarot a dues d’elles. És veritat que la conducta de les noies justifica la mesura, però és una llàstima que paguin només aquestes dues el mal humor del capità, havent dues companyes més que s’ho mereixien igual que elles.
Ha anat de poc que no em destrossi la mà abans d’anar a dormir; de forma sobtada se m’ha tancat la cadira en què estava assegut i m’ha quedat la mà atrapada entre el respatller i les potes de la cadira. Afortunadament no ha passat d’una lleu contusió.
Amb els maquinistes i el majordom hem fet un frugal sopar a les dotze de la nit a la llum de la lluna, estant la nit encantadora. Em fico al llit a les dues de la matinada, després de gaudir del que es diria una velada romàntica sense companyia femenina.
Dia 30 de gener, dilluns
A l’igual que en jornades anteriors, el dia d’avui ha estat esplèndid. Hem navegat 259 milles, per la qual cosa se suposa que demà a les deu ja entrarem a Puerto Rico. Es nota en tot el passatge l’alegria pròpia d’estar a la vigília de veure terra.
Dia 31 de gener, dimarts
Despertava el dia i al fer-se clar ja es dibuixava el perfil de la costa a certa distància. El dia es presenta sense canvis respecte a anteriors jornades, llueix el sol però la temperatura no és tan calorosa com l'altra vegada que vaig estar. Corre una brisa molt agradable tot i que si et quedes parat al sol, aquest pica que crema. A les 9 estem ja a la vista de San Juan i a les 10 demanem pràctic però no és fins les 11 que ancorem a la badia. Baixem a terra cap a dos quarts de dotze.
És la segona vegada que visito aquesta ciutat. El seu aspecte és lleig i brut, igual que els seus habitants que no presenten millor color. La ciutat és petita i cal distingir alguns comerços, tots de peninsulars. Hi ha algunes cases angleses. Els edificis recorden els de l'Havana.
Dia 1 de febrer, dimecres
Hem fet nit a San Juan allotjats a l’hotel Universo on per cert ens han tractat de forma pèssima. Les habitacions, encara sort, estan bastant ventilades. Al matí hem anat amb guagua fins a Cangrejos, un passeig llarg cap als afores de la ciutat, amb cases de fusta a banda i banda, totes envoltades de cuidats jardins. Vint-i-quatre hores a San Juan avorreixen a qualsevol. No es pot comprar res, tot costa uns preus exorbitants i tothom abusa que dona gust amb la conya que hi ha amb la moneda. Aquí corre generalment la moneda mexicana.
A dos quarts de 5 hem tornat a bord i salpem a dos quarts de 6 en direcció a Mayagüez, el nostre pròxim destí, gaudint encara d’un temps immillorable.
Dia 2 de febrer, dijous
Despertem ja a la vista de Mayagüez on entrem a les 8 del matí. Hem aguantat tota la nit navegant a mitja màquina per no arribar de matinada. La població queda una hora lluny de la platja. Des d’aquest lloc s’aprecia una bella perspectiva. Es puja a Mayagüez per una elegant avinguda millorada als dos costats per cases aïllades del millor gust i envoltades de jardins amb frondosos arbres. La vista dels camps que s’albira durant el camí és encantadora.
Condueixen a la ciutat uns cotxets, dels que hi ha força abundància, amb un cost de 1 peso per seient. L’entrada, en general, predisposa molt favorablement al visitant, sobretot amb la mala impressió, encara recent, que hom porta de la capital.
Les meves cosines Pepita i Isabel Tió ocupen una de les millors cases de Mayagüez. La seva posició sembla també de les millors. Ocupen un lloc destacat en la bona societat Mayagüezana. La primera està casada actualment amb el senyor Guillermo Santos, que és cosí del seu primer marit amb el que varen tenir dues filles, de color, que viuen amb ells i deuen tenir de dotze a quinze anys.
Dóna la casualitat que avui és La Candelaria, patrona de la ciutat i per aquest motiu estan de grans celebracions. Així doncs el vapor no descarregarà avui, cosa que em permetrà visitar demà la ciutat de San Germán i conèixer la resta de la família que allà resideix. Han telegrafiat a Bonosi Gelpí que viu allà i després de dinar, que es fa a les dotze, s’ha presentat amb la seva senyora Anita i la seva sogra Tecla, casada amb Salvador, germà de Bonosi.
Estan passant les festes amb Pepita dos bessons, fills de l’oncle Salvador, anomenats Joan Àngel un i Badó l’altre. Són molt simpàtics i en general sóc per tots molt obsequiat. També passen aquests dies de festa a casa de Pepita dues germanes de Ponce que es diuen Celia i María, que amb l’amabilitat pròpia de la gent d’aquí, em proporcionen estones delicioses. Celia és una moreneta que si bé no és molt maca, ho compensa amb una gran simpatia. Després de dinar hem ballat mentre tocava el piano Isabel, que malgrat ser ja d’edat avançada, el toca amb molt bon gust. Pepita té tres fills: dos nens de set i vuit anys i una nena de quatre. A la tarda amb Bonosi i els bessons hem passejat per la població que està animadíssima. L’aspecte general de Mayagüez és elegant, amb amples carrers i una bona plaça enjardinada.
El comerç al detall està ben representat per botigues de certa importància i el comerç a l’engròs per grans magatzems de cafè i mercaderies de la península que estan per la zona de la platja. Es recull també molt de sucre, però la seva riquesa principal és el cafè que està a molt bon preu (27 la lliura). A les 7 ja es l’hora de sopar, i la taula de casa dels meus cosins es diria que és com la dels grans senyors.
Abans, tocades les 5, ha sortit una processó que ha resultat discreta i senzilla, però ben disposada. La verge de la Candelaria era portada a coll, precedida pel cos de bombers voluntaris amb la seva banda de música, les filles de Maria i totes les autoritats oficials. L’he pogut veure des del terrat en companyia de les amables ponceñas que es porten molt atentes. A la nit hi ha ball d’etiqueta al centre. Les dones llueixen rics vestits portats amb molt de gust. Els cavallers tots amb peça llarga, el que em priva de atrevir-me a ballar. Ho lamento perquè em prometia una deliciosa nit amb Celia, que balla admirablement i també amb la seva germana. Ambdues llueixen elegants vestits que les embelleixen molt. Els balls són per l’estil de la península, danses que vénen a ser adaptacions americanes de les nostres. Tot i que només duc americana, no he pogut resistir la temptació i he sol•licitat unes puntes a Celia i a María que, molt amables, m’han concedit. En diuen aquí punta a cedir part del ball a un altre que ho sol•licita.
El meu estimat Villoldo ha passat el dia amb mal de panxa i per això he de lamentar no veure’l assegut a la taula de casa dels meus cosins. No obstant això, més reposat, a la nit sí que ha vingut al ball. Es preveia diversió i tampoc ell ha sabut resistir la temptació de les noies i el ball. Crec que, com jo mateix, s’ha distret "agradablement".
En resum he de assenyalar aquest dia com el millor de tot el viatge, degut, en primer lloc, per estar amb la família, contribuint també, i molt, les simpàtiques ponceñas i, en segon lloc, al donar la casualitat de ser el que a la península anomenem festa major. Bonosi i les senyores han tornat a San Germán a les 10 de la nit, on anirem demà amb Villoldo, si no hi ha novetat amb la seva salut.
Dia 3 de febrer, divendres
A un quart de 9, havent esmorzat amb riquíssima llet i cafè, hem sortit en cotxe cap a San Germán amb un amic, Joan Àngel, i Guillermo, un altre amic, que s’ha quedat en una hisenda que es troba a mig camí, on pastura gran quantitat de bestiar boví. Allà esperarà la nostra tornada. Hi ha de Mayagüez a San Germán dues hores en cotxe. La carretera no és dolenta però molt poc conservada.
Els camps són en molts punts encisadors, es veuen un bon nombre de ingenios, les sucreres més antigues i tan sols una central, les noves que ja funcionen amb màquines de vapor. També destaquen molts camps de canya que, val a dir-ho, presenta un aspecte raquític. El cafè es troba en les zones altes. A mig camí trobem un santuari anomenat Hormigueros on sembla estiuegen algunes famílies.
San Germán és un poble de l’interior bastant primitiu. El nombre d’habitants de la seva jurisdicció és, no obstant això, com el de Mayagüez, crec que al voltant d’uns 17.000. A San Germán es pot dir que és on resideix el tronc principal de la branca genealògica de la família Tió.
La senyora Angelita, vídua de l’oncle Salvador, és ja velleta i viu en una bona casa amb els seus dos bessons i amb una altra filla casada amb Màrius, fill també de Blanes. Tenen un nen de 12 anys i una nena de 6. Sembla que s’arreglen bé amb el poc que va deixar l’oncle. Els seus bessons, joves de 19 o 20 anys, són molt simpàtics. Bonosi està establert a la plaça del poble com comerciant en teixits. És la botiga on van començar tots a treballar. Va pertànyer a l’oncle Bonosi i allà van néixer la tia Pepita i els seus germans.
Salvador Gelpí es dedica a concedir préstecs, a interessos del 15 al 18%. El capital sembla provenir en gran part de la tia, o del seu primer marit de qui tenen a casa també dues filles i un fill naturals. Amb en Salvador tenen un fill que tindrà uns 15 anys. Varem dinar a casa seva acompanyats de tots ells, servint-nos un riquíssim dinar i moltes atencions. Tots viuen tranquils sense ambició de tornar per acabar els seus dies a la península. Ja s’han integrat i s’identifiquen amb aquest país on es troben tan a gust.
A les 2 tornem a Mayagüez on arribem vora les 4. Com teníem el temps comptat per a tornar a bord, ens hem aturat poca estona a casa de Guillermo. He sentit molt no disposar de més temps perquè Maria, que té mans d’or per fer pastissos, ens tenia preparat, junt amb les seves cosines, un lunch que no ens va ser possible acceptar.
He marxat amb molts de sentiment ja que s’han fet estimar i m’han tractat com no es podia esperar menys de la seva galanteria. Celia m’ha deixat un especial record. És molt simpàtica i desperta. Baixem per fi a la platja i pugem a bord cap a dos quarts de 6, hora en què el capità ha manat aixecar l’àncora i sortim en direcció a Ponce. El dia d’avui ha estat per a mi com el d’ahir, molt agradable. Hi ha també a casa de la tia Pepita un cosí d’en Guillermo anomenat Fidel.
A l’Havana encara viu un altre germà també anomenat Bonosi que aniré a visitar. El vull conèixer ja que està casat amb Lola Rodríguez, poetessa compromesa expulsada de Puerto Rico. Tenen una filla llicenciada en filosofia i lletres anomenada Pàtria i tenien un altra que, malauradament, va morir als tres anys.
Dia 4 de febrer, dissabte
A les 7 entrem a Ponce. Hem navegat tota la nit a no més de set milles per hora per arribar a una bona hora d’entrada. La rada d’aquí ve a ser com la de Mayagüez, d’una vista preciosa. Els vapors no poden ancorar massa prop de terra perquè hi ha molts freus. Ponce dista uns quatre quilòmetres de la platja. La carretera que condueix a la ciutat és realment bonica.
Em ve a rebre a bord el senyor Narcís Vilaró, ric fabricant d’aquesta ciutat, per a qui jo portava un paquet d’en Campà i ell em va lliurar dues cartes d’en Prats que viu a Guayama i per a qui porto també un encàrrec de Blanes. S’excusa de no poder venir a Ponce ni ell ni la Quimeta. És una pena perquè m’hagués agradat veure’ls. Hi ha de Ponce a allà unes cinc hores en cotxe.
Segons dades del Sr Vilaró sembla que viuen amb alguna estretor i per no fer més despesa s’han privat de baixar a Ponce. Tenen una nena anomenada Paquita. El Sr Vilaró ens ha tractat molt amablement, hem esmorzat a casa seva i no ens ha deixat ni un moment durant la nostra estada. Ponce és potser la ciutat més bonica de l’illa. Hi ha molt bons magatzems de cafè i es fa també molt de sucre.
A les 4 baixem a la platja amb el faetó del Sr Vilaró al que estic especialment agraït. Tornem a bord puntuals però no hem sortit fins les 11 de la nit, ja que es carrega i descarrega amb molta dificultat. Es fan servir uns artefactes que funcionen com una palanca, sistema molt primitiu que consisteix en uns pals molt llargs que fan servir com si fossin rems.
A Guayama hi ha encara la hisenda de sucre dels Massó de Blanes. Diuen que està força tronada. Corre, com en tota l’illa, només moneda mexicana i tot costa molt car.
La estudiantina que va embarcar a Cadis va donar dos concerts a San Juan i un a Ponce. En ambdós ports va ser fortament xiulada. És el que mereixen i a Ponce de poc no els apedreguen. La crítica dels diaris ha estat aferrissada i els ha deixat per terra. No crec que s’atreveixin a tocar a l’Havana ni anar a Chicago.
Dia 5 de febrer, diumenge
Des del matí hem anat vorejant la costa de Santo Domingo. En tot el dia no la deixem de veure, present sempre per la banda dreta, en direcció a Santiago de Cuba, on arribarem demà passat, dimarts, al matí. El temps continua sent molt bo.
Dia 6 de febrer, dilluns
Seguim navegant prop de la costa de Santo Domingo i Haití amb bon temps.
Em vaig oblidar d’apuntar sobre Puerto Rico que es troba en explotació el ferrocarril que arriba de la capital a Yauco, de Mayagüez a Aguadilla, i a Ponce hi ha també un altre ramal. Manca empalmar-lo a la línia general, però per poder fer-ho han d’obrir-se més túnels i la cosa sembla va per llarg.
A les 4 deixem a popa la costa d’Haití i en mitja hora apareix per la proa la de Cuba, A les cinc ja distingim la Punta Maisi. La resta del dia i durant la nit no ens allunyem de la costa que veiem de ben a prop. A les 5 hem moderat la velocitat per arribar a Santiago de Cuba de matinada.
Dia 7 de febrer, dimarts
A las 6 esperem davant del castell del Morro situat a l’entrada de la badia de Santiago de Cuba. A les 7 arriba el pràctic i iniciem la marxa de nou. És tracta d’una entrada singular i exquisida ja que és molt estreta però amb molta extensió i fins no haver fet una bona i experta maniobra no es comença a veure la badia. Per arribar-hi cal encara navegar una bona estona a través del que es podria comparar a un passadís d’aigua.
Santiago de Cuba és una ciutat que presenta un aspecte pobríssim, si bé en comerç sembla està a un bon nivell. Hi ha força comerços i grans magatzems, la majoria, per no dir tots, de catalans, perquè cal remarcar que són els espanyols els qui més abunden aquí a Cuba.
Com ja va sent costum he baixat aquí amb el meu inseparable Villoldo que coneix molt bé la ciutat on té grans amistats. Hem visitat les millors famílies i esmorzat al restaurant de l’hotel La Venus, al costat mateix de la Catedral, on ens han servit de primera. A la tarda ha plogut lleugerament però ha estat suficient per deixar els carrers fets un fàstic. No hi ha cap d’empedrat i es pot flairar arreu una pudor que costa t’abandoni.
Un amic de Villoldo, Andrés Duany, és qui ens ha obsequiat amb el dinar a La Venus que ha estat suculent. És un jove molt simpàtic i de molta posició a la ciutat. Al vespre hem passat junts la vetllada a La Filarmònica, cercle distingit on el director, la seva senyora i un fill d’ells, han donat un petit concert que ha estat molt aplaudit. Han tocat un repertori variat, de forma precisa i amb molt de gust. Per cert, si demà no sortim, es veu que hi ha interès perquè la estudiantina que viatja amb nosaltres doni un concert demà al teatre. Si es confirma em sabrà greu pel públic, no imaginen la que els hi caurà a sobre.
Anem a dormir a les dotze, allotjats a casa dels rics comerciants Vidal, Serra i companyia, que han tingut l’amabilitat de convidar-nos com si fóssim de la família.
Dia 8 de febrer, dimecres
Avui fa exactament un mes que ens varem embarcar. Desitjo ja arribar aviat a l’Havana. Definitivament avui no surt el vapor i sembla que la estudiantina donarà el concert previst per aquesta nit al teatre.
El dia d’avui l’he dedicat a visitar una mica més aquesta ciutat i reconec hi ha força comerç i que encara genera molta activitat, si bé no s’aprecia la fortuna d’anys enrere.
Dia 9 de febrer, dijous
A les 10 pugem a bord pensant que sortiríem entre 2 i 4 de la tarda, però no és fins les 5 que aixequem àncores i abandonem la bonica badia mentre ens continua acompanyant el bon temps. Naveguem prop de la costa fins passar la Punta Maisi, a l’extrem oriental de l’illa.
Dia 10 de febrer, divendres
Tota la nit ha bufat un fort vent per la part de proa que no feia, però, el menor moviment al vaixell. A l’alba ens escomet de babord a estribord, fent-nos donar algun balanceig que fa marejar a mig passatge. Malgrat el vent seguim gaudint d’un sol esplèndid mentre ja naveguem més allunyats de la costa. El proper diumenge dia 12, si no hi ha novetat, ja arribarem a l’Havana.
A la tarda hem passat per Punta Lucrecia, distingint clarament el seu far, malgrat la distància, i ja de nit, cap a les 10, hem superat el far de Maternillos i poc temps després, des de popa divisàvem, a la banda d’estribord, el de Cayo Lobos. De matinada hem passat davant els fars de Paredón Chico i Paredón Grande, així com el de Badia de Cadis i alguns altres, ja que la costa es troba ben farcida d’aquestes torres protectores de navegants. Vull recordar que el Far de Maternillos es troba a la població de Nuevitas.
Dia 11 de febrer, dissabte
Avui es compleixen 34 dies que estem embarcats. Demà en complir els 35 arribarem al port de destí. Llarg és el viatge i això és, principalment, a causa de les moltes escales verificades, ja que és tracta d’un vapor de molt bones condicions marineres que amb les 6 calderes enceses navegaria a un promig de 14 o 15 milles l’hora. Durant tot el viatge han portat enceses només 4, avançant a una mitjana de 10 milles, que es tradueix en unes 240 diàries.
Reconec que hem gaudit d’un excel•lent viatge. El menjar ha estat sempre a molt bon nivell i força variat, fet que és d’agrair quan n’has de dependre durant tants de dies seguits, i vull destacar, com realment mereix, al capità que és tot un mariner.
A les 9 del matí ens hem creuat amb el correu Catalunya que va sortir ahir de l’Havana en direcció a Puerto Rico i Cadis, constatant el fet amb sonors tocs de sirena.
A les 4 hem passat davant del cayo Cruz del Padre i poc després ens trobem ja davant Cárdenas. Postals conegudes d’altres viatges que recorden la proximitat del destí final del viatge.
Dia 12 de febrer, diumenge
De matinada ens trobem ja a la vista de l’Havana i esperem fins que claregi per verificar l’entrada, que realitzem a les 7 del matí. El vapor no ha atracat com acostuma als molls de San José sinó davant mateix de la badia, sense entrar al port.
El meu germà no ha trigat en pujar a bord per donar-me la benvinguda i ho ha fet acompanyat d’en Francis Puig, Maria i el seu fill, i d’altres amics que em complau retrobar després d’uns mesos separats per tanta distància, tanta aigua salada que ha calgut més d’un mes per recórrer-la.
____________________________________________________________
Nota de l’autor: Aquest document es un treball basat en les notes trobades sobre un viatge realitzat pel meu avi que reescrites en format de diari i en primera persona crec prenen un caire personal que el fa més proper al possible lector. Tots els noms que apareixen són reals, ja que no crec que passats gairebé 120 anys algú pugui sentir-se perjudicat.
