DD contra el 7 i el 4

Un relat de: Espiadimonis

- Carrega-te'l! –crida en 4.
- Què? –s'estranyà en 7.
- Suprimeix-lo!
- Què?
- Fum-li un tret al cap, home.
- Vols que el mati? –pregunta en 7 mentre sosté la pistola automàtica calibre 42 apuntant el pobre botiguer que no paga els deutes.
- Sí, cony, mata'l d'una vegada! –crida en 4.
- Vols que el mati? –repeteix en 7.
- Que si, hòstia! Pela'l d'una vegada.
- El mato, eh? –adverteix en 7.
- Vols fer el favor de disparar?!
En 7 acosta la seva arma a la víctima i desvia la mirada tot tancant els ulls.
- Compto fins a tres i el mato, d'acord?
- Fes-ho com vulguis, però mata'l.
- Sí, sí. Un... dos... i...
Deixa de comptar.
- Què collons et passa ara? – s'intriga en 4.
- És que m'he descomptat, home. Ara torno a començar: un... dos... i... Vols matar-lo tu?
- No, mata'l tu d'un de cop, vols?
- El mato d'un cop o d'un tret?
- Que em prens el pèl, o què? –s’empipa en 4.
- Em pensava que igual et feia il•lusió matar-lo tu.
- Carrega-te'l i calla!
- D'acord –diu en 7, tornant a desviar la vista i tancant els ulls–. A la d’una, a la de dues i a la de... –es detura i mira al seu col•lega–. I si ens hem equivocat de tipus i matem a un innocent?
En 4 aparta en 7 d'una empenta i apunta al cap del botiguer, però just quan va a disparar, una ombra apareix per l'aparador i l’interromp:
- Jo de tu no ho faria –diu l'ombra.
En 4 es queda mirant aquell tipus estrany i li diu:
- Fot el camp si no vols que et matem a tu també, pallasso.
- No deixaré que ho facis! –crida l'ombra.
- Es pot saber qui cony ets, tu?
- Soc el Defensor del pobres i els Dèbils. Soc el vigilant de la justícia, el qui custodia la bondat i premia els nobles, el que castiga els malfactors i atemoreix els delinqüents, el que...
- Vols callar d'una vegada –li adverteix en 4, l'apunta i dispara tres trets.
- Ha, ha, ha. Que et penses que em feriràs. Soc molt fort jo i les teves bales no em fan res.
- 7, pela'l –mana en 4 al seu company.
- Sí –respon en 7 i descarrega tota la seva arma contra l'ombra, que es doblega, sense caure al terra.
- Ara t'has passat –avisa l'ombra.
De sobte, l'ombra avança cap a ells dos i esdevé un home alt amb un vestit enganxat de color lila, una capa, unes ulleres d'anar a esquiar i amb dues D al pit.
- És el Destructor dels Dolents! –crida el botiguer–. Ara sí que estic perdut.
- No es preocupi avi, jo el salvaré! –s'acosta a en 7 i li agafa la mà on té l'arma. Per darrera en 4 li pega un cop amb el cul de la pistola.
- Ai! –fa en DD.
Amb aquesta estratègia de distracció en 7 pot donar-li un cop de puny i el súper–heroi cau enrera.
- Destructor dels Dolents, això sí que té gràcia! –insulta en 4.
- Ningú es burla del Salvador del Poble –adverteix en DD aixecant-se–. Ara sabreu el que és bo.
En DD es mou amb rapidesa fins arribar on és en 4 i intenta de pegar-li, sense gaire èxit, doncs és en 4 qui va més ràpid i el seu puny s'estavella contra l’estómac d’en DD. Però el vestit està fet d'una matèria especial i gràcies a això el dolor que sent és mínim. En 4 pot veure com totes les bales que abans li han disparat estan enganxades a aquell vestit lila.
- Té! –cridà en DD donant un cop de colze al cap del seu adversari, que xocà contra la paret.
En 7 agafa una cadira de la botiga i amb totes les seves forces la pica al crani del súper–heroi. Però en DD s'ho ha vist a venir i es protegeix amb el braç, deixant la cadira de fusta destrossada. Aleshores és en 7 qui rep un cop de puny al mentó i cau, estabornit, al terra.
En 7 està fora de joc, de moment, però no en 4, que veient que el nou vingut és millor que ell intenta un atac sorpresa. En DD es girà a temps per esquivar-lo i li agafa el braç per torçar-li fins tenir-lo presoner.
- Digues a qui t'enviï que aquest és el meu territori i que no permetré que ningú destorbi la pau dels carrers i de les persones honrades que hi viuen. Digues-li també que si torneu per aquí haureu d'enfrontar-vos amb mi i aleshores no tindré pietat. Perquè el mal no podrà mai enderrocar l'heroi dels pobres i els dèbils, el salvador dels indefensos...
En 4 li pega un cop de taló a l'espinada i en DD quedà coix de dolor durant una estona, de manera que en 4 inicia el contraatac, li pega un cop de puny a la galta dreta, fent-lo caure i, quan ja és a terra, agafa de nou la seva pistola i li apunta el cap.
- El defensor de què, imbècil? No tens capacitat per defensar-te a tu mateix i vols ajudar als demés?
Just quan va a disparar sent les sirenes de la policia, decideix estabornir al nostre súper–heroi amb la culata de l'arma en comptes d'eliminar-lo, desperta en 7 i tots dos surten per la porta del darrera, amenaçant al propietari de la botiga de que tornaran ben aviat i que esperen que aleshores tingui els diners que els deu.
Un cop han marxat, el botiguer s'acostà a l'heroi desmitificat i se'l mirà amb cara de pena. En arribar la policia els diu que aquell tipus disfressat que jeu al terra l'ha intentat atracar i, d'aquesta manera, es desfà del pitjor mal dels molts que pateix i deslliura els veïns d'aquell barri del ridícul heroi per una bona temporada.

Comentaris

  • Tiquis[Ofensiu]
    Jofre | 22-03-2006

    Així que algú diu: Sóc. el Salvador del Poble?
    El qui ajuda els altres. i diu. que el propietari de la botiga tornarà aviat.
    Tot plegat molt estrany, però s'adiu amb la biografia.
    Sort!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Espiadimonis

Espiadimonis

13 Relats

43 Comentaris

27718 Lectures

Valoració de l'autor: 9.05

Biografia:
Només néixer ma mare m'entaforà dins el calaix de la tauleta de nit per tal que mon pare no em veiés. Fins als cinc anys vaig viure dins l'armari de l'habitació de convidats fins que me'n van treure per anar a l'escola.
De camí al meu primer dia escolar em vaig perdre i vaig anar a parar a un edifici en runes, on em vaig quedar ja que em feia por creuar la porta de sortida, convençut que acabaria en una altra dimensió. Vaig sobreviure matant gats i rates. Als dotze em vaig graduar de primària, o això pensava fins que a un institut em van dir que no acceptaven un paper de propaganda per no pagar multes com a matricula. Enfurismat amb la incomprensió del sistema vaig calar foc a l'edifici i per amagar-me em vaig tapar amb la lona d'una façana que remodelaven, on vaig quedar entortolligat i em trobaren tres mesos després, a dos-cents quilòmetres quan anaven a fer un nou revestiment a un magatzem del port. Allà vaig conèixer el meu millor amic, un peixell. Quan aquest es va enamorar del tatuatge d'un mariner en estat de descomposició que surava a l'oceà, vaig decidir tornar-me presbiterià.
Actualment resideixo sota una taula de despatx en una oficina de funcionaris (retorn a la infància, espais tancats) i com que no sé llegir ni escriure deixo que l'estatua de fusta d'una cacatua ho faci per mi mentre li dicto les històries que em passen pel cap.