David

Un relat de: Eric Martinez
-On anem Jonas?
-A passejar Tom... A passejar...

Recordo que era petit... Era el meu petit... Recordo que caminava al meu costat amb un somriure de confiança i amor... taral·lejant una cançó... Com si el món no parés de girar, com si tot continués igual... Li encantava taral·lejar... Li encantava llegir... Li encantava jo...
Vam arribar a la bora del precipici...

-Està molt alt Jonas...

Va dir el meu Tom... El meu amic... El meu germà petit... Vaig posar la meva mà sobre el seu cap, acariciant aquella suau cabellera... Com els indis a punt d'acabar amb l'enemic... Un enemic... Petit... El meu petit...

El vaig abraçar, i tot seguit el vaig llençar... Mentre queia, la seva mirada es va clavar al meu cervell, era una mirada desapiadada, d'aliat traït, buscant venjança...
L'impacte contra l'aigua el va destrossar, no obstant això, abans que s'enfonsés, un somriure es va dibuixar al seu rostre.

Van passar els anys, i la mentida i la inconsciència, van esborrar el rastre del meu crim, de la societat i de la meva realitat.
Havia crescut... M'havia enamorat, i esperava un fill... Un nen que s'hi avançava a la data del seu naixement.

Una vegada va néixer, el vaig sostenir als meus braços. Era pare... Havia arribat a la culminació de la meva vida, i m'havia tornat l'home més feliç del món... Però la felicitat és un concepte massa ampli, i la tristesa sempre s'interposa... Ella havia mort al part.

Els anys van passar, i el meu fill va créixer... Al cap de vuit anys ja era un noiet increïblement intel·ligent... Li encantava escriure, i li encantava dibuixar...

-¿Amb qui aniràs a demanar llaminadures David?
-Amb el Sawyer pare.
-¿Com és que encara no conec a aquest amic teu?
-És que és molt tímid...

I amb la disfressa d'esquelet, va marxar...
Vaig aprofitar la tarda per endreçar la seva habitació, però vaig parar de fer 'ho, en el mateix moment en què vaig obrir el calaix dels seus mitjons.
Un sobre de paper, contenia tot un conjunt de fotografies... Fotografies de gent morta, de gent cremada, de gent empalada, de gent ofegada...
Vaig dirigir-me a buscar el meu fill, però no va fer falta.
El vaig trobar assegut al porxo de casa... Parlant sol...

-Que dius Sawyer? ¿Que vols anar de viatge? ¿A on? ¿A la fi del món? M'encantaria Sawyer! Però no sé si el meu pare em deixarà... ¿Tu que creus?
-David!

Em va mirar... Amb uns ulls diferents... Uns ulls que coneixia...

L'endemà vaig conduir amb el David en direcció a la ciutat... La doctora Evelin era una psicòloga especialitzada... La coneixia de... No ho recordo... La qüestió és que sempre havia estat vinculada a la família...

- És que ja no recordes de què la coneixes Jonas? Perquè jo sí que ho recordo...

En David va obrir la porta del cotxe en marxa, i el meu reflex no va impedir que el cotxe accidentés.

En David va córrer entre els cotxes, fins a arribar a la muntanya que quedava al costat de l'autopista...

Vaig perseguir-lo com, ferit i commocionat, fins que vaig arribar... A un lloc que em resultava familiar.

- No ho recordes?

Va dir el meu fill darrere meu.

- Estàs boig?! Ens podríem haver matat!
- No... Tu et podries haver matat...

El somriure del meu fill em va gelar la sang.
Era ell... El meu petit... El meu fill... El meu germà...

- He estat esperant el moment adequat... I finalment, l'he trobat...

El David em va empènyer, i mentre queia, podia veure el seu somriure diabòlic...

El meu cos es va estavellar contra la duresa de l'aigua, i en el meu últim sospir, vaig veure la cara de tristesa i por del nen... Del meu petit... Del meu fill... Del meu David...

Vaig dibuixar al meu rostre un somriure de gratitud cap al meu germà petit... Que m'agafa de les cames sota l'aigua conduint-me cap al fons...

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: