DAVANT DE LA PISSARRA

Un relat de: aurora marco arbonés

Què en farem d'aquest jovent?
La senyo somriu i calla.
Soterrada la llavor
en terra fèrtil i rica,
amb fortes mans conreada,
germinarà la sement
amb la pluja, fecundada.
I el fruit trigarà algun temps
en eixir de la florada.

Comentaris

  • Temps al temps[Ofensiu]
    Unaquimera | 28-03-2009 | Valoració: 10

    Conec una mestra molt veterana que davant les típiques exclamacions de "Com pugen les criatures!" i la pregunta "Què en farem d'aquesta canalla?" sempre respon:
    "Farem tot el que podrem com millor sabem, si l'administració ens deixa treballar i els pares ens ho permeten!"
    Un dia li vaig demanar que m'ampliés una mica la seva observació, i em va dir, somrient:
    "Hi ha dies que no em dona temps a fer-los llegir a tots, perquè cal glopejar fluor, col.laborar en la decoració de l'entrada, anar a informàtica, conversar sobre la Pau quan és la Setmana Pacífica, introduir l'Educació Vial, etc, etc, etc,... També hi ha vegades que els pares em diuen que els seus fills no han pogut llegir a casa perquè tenien "coses importants a fer"... Però jo sé que si em deixen una mica de temps, els meus alumnes llegiran a final de curs, i si em deixen una mica més, fins i tot estimaran els llibres i gaudiran dels mots que trobaran escrits en ells".
    Per això, entre altres coses, estic d'acord amb tu que si la llavor és sana, l'entorn no la destrueix i les mans que la conreen saben cuidar-la, amb el temps florirà i donarà fruit: tu ho has explicat de forma breu i bella!

    T'envio una abraçada primaveral i florida,
    Unaquimera

  • Alberich | 31-01-2009 | Valoració: 10

    però suficient per descobrir tot l'amor per la docència i aquells valors que el conreu de la ment per madurar comporten.
    Salutacions.
    Ramon

  • Alguns mestres[Ofensiu]
    franz appa | 28-01-2009

    Perfecte i rodó. I un missatge interioritzat que, per meritar tanta experiència, pren encara més valor. Totes les generacions humanes s'han obert pas a la terra -han florit i fructificat, per seguir la teva metàfora- davant l'escèptica mirada ("Què en farem d'aquest jovent?") de les que les havien precedit.
    I totes han anat creixent en un món que ha anat variant a cops de l'impuls de cada nova generació.
    En efecte, no podem garantir que deixaran un món com nosaltres voldríem: ens cal confiar, haver sembrat, regat... i després deixar pas.
    Alguns mestres en són conscients, d'això. Com tu.
    Una abraçada, per això i per la poesia que saps filar tan (aparentment) fresca i fàcil.
    franz

  • Estic amb tu[Ofensiu]
    ESTEL | 27-01-2009 | Valoració: 10

    totalment, sempre he pensat que és així, o això és el que he volgut pensar per tranquil.litat meva com a mare que sóc, i no perquè el meu fill em faci dubtar ara, si no per la por del que veus fora i de món que ens envolta. És de agrair que els mestres, en el meu cas les mestre del meu fill, tinguin la sensibilitat que tu demostres, és molt d´agrair i hem tingut molta sort.

    Gràcies "profe" i una forta abraçada

  • No soc d'ensenyament[Ofensiu]
    entortilligat | 27-01-2009 | Valoració: 10

    Sempre m'han ensenyat i he procurat fer-los anar de cul als mestres. No sabia que s'ho prenien amb tanta estimaciò.
    Quan torni a neixer, si soc mestre, sabré del que va la cosa.

    M'ha encantat el poema number one!

    petons

  • És cert[Ofensiu]
    nuriagau | 26-01-2009 | Valoració: 10

    És cert el que expliques a la introducció i el que expresses en aquest poema: les personers desitgem veure els resultats d'una forma ràpida, en la docència, també.
    I el desig d'obtenir fruits s'està accelerant
    i cada vegada més. La generació del zàping ha perdut la capacitat d'espera.

    Preciós aquest poema, caldria que els mestres l'anéssim rellegint cada cop que sortim de l'aula pensant amb angoixa: "què en farem d'aquest jovent?"

    Núria Gausachs i Cucala

Valoració mitja: 10

l´Autor

Foto de perfil de aurora marco arbonés

aurora marco arbonés

215 Relats

1941 Comentaris

251696 Lectures

Valoració de l'autor: 9.91

Biografia:
Diuen que tinc sentit de l'humor. No cal que m'ho diguin, ho sé. I no és pas una qüestió de genètica, ans al contrari, ja de bon principi vaig mamar l'unamunià sentiment tràgic de la vida. Però vaig desenvolupar el sentit de l'humor com a mecanisme de defensa. És el meu as guardat dins de la màniga. He passat la major part de la meva vida en les aules bregant amb adolescents, i no he pogut practicar massa aquesta qualitat, tot i que n'he practicat d'altres, tant o més importants.
Un mal dia vaig caure a l'infern i m'hi vaig passar una temporadeta però no em va agradar gens ni mica i no penso tornar-hi ni de visita.
Les meves millors amigues són les paraules, elles i jo ens ho passem força bé, riem, deixem caure unes llagrimetes si cal i ens sentim agermanades per un interès comú: explicar històries, en prosa o en vers.