darrere d'una mirada

I això què diuen... que qui no té res és qui al final té més i sap valorar més la vida!

quan he llegit el teu relat tan real i commovedor. Dius les paraules justes i clavades del que sent una mestra davant la vida difícil de l'Anna, la seva alumna que només troba consol a l'escola.
Si et ve de gust he escrit un relat sobre un tema molt i molt semblant al teu. Es titula "L'entrevista".
M'ha agradat molt llegir-te. Escriuràs més, Fiona?
Trobo que tens grans habilitats literàries com per seguir fent-ho.
T'envio una forta abraçada, de "senyu" a "senyu".
Mercè

Ara que els alumnes ja són a casa i que molts mestres encara no hem plegat, descobreixo el teu relat i em recordes que sempre hem de lluitar de manera silenciosa contra moltes injustícies. Hi ha moltes Annes anònimes a les aules que vivint o sense viure en barracons tenen una vida difícil que sovint només els mestres copsem.

Ei, Fiona, m'he quedat meravellada amb el teu relat. De debò. Pensava en la meua escola, en la meua infància..I, em fique en la pell d'un mestre i s'ha de sentir feliç per veure que encara hi ha gent que li agrada aprendré, que li meravella tant allò que li expliques..que disfruta aprenent!!!! Però, alhora, no només és això.. et quedes preocupada perquè t'adones que, a banda d'allò, comparant amb la resta de nens que estan desitjant acabar l'escola per tal d'anar a sa casa i jugar a la play, a l'ordinador...l'Anna no. Te quedes pensant com ha de viure, què li passarà perquè actue així, perquè es quede plorant cada volta que pensa que a de tornar a sa casa....

Espere que no vinguen més dies de fred, que l'Anna torne a escola, i que la misèria en que viu, ella i moltíssima altra gent, siga cada cop menys gran...

BESETS!