Darrere aquest somriure

Un relat de: Nefertitis
Em diuen que em veuen bé, feliç. Que sembla que d’alguna manera ja he après “la lliçó”, que he canviat... I jo per dintre ric irònicament i m’empasso les llàgrimes amargues de la soledat.
Una vegada em varen dir la importància d’afrontar la vida amb una somriure d’un costat a l’altre de la galta malgrat tot; la por, la tristesa, la soledat... I jo com sempre, com a bona alumna he decidit dibuixar aquest somriure. No vull paraules de contemplació, no permetré fer patir aquells a qui més estimo... Però, no és que no sigui una teoria vàlida, però em fa pensar en autoengany i no sé fins a quin punt és recomanable seguir aquest camí. L’alternativa? No la tinc.
Des de que obro els ulls pel matí fins que els tanco al vespre intento pensar en totes les coses positives que m’envolten, em recordo com d’afortunada sóc de tenir un lloc per viure, una feina... Però no ho puc evitar, em sento trista i sola.
Les meves relacions en parella no han sortit bé. M’he donat al cent per cent, ho he jugat tot a una carta creient que valia la pena... I no he fet escala, ni jòquer, he perdut la partida, m’han trencat el cor i m’han recordat totes les coses negatives que tinc. Potser els hauria de donar les gràcies? Però, amb el temps que han estat amb mi no han estat capaços d’adonar-se que per jutjar-me i autocriticar-me ja ho sé fer molt bé sola?
Hi penso i potser el problema sóc jo. Busco algú amb qui compartir la meva vida, estimar-lo i que m’estimi, entendre’l i que m’entengui, respectar-lo i que em respecti, que valori la sinceritat, la honestedat i que no marxi corrents quan li parli d’una relació estable. Potser demano massa o simplement haig de conformar-me. Però perquè?
Tinc por a la soledat. No em calma la frase “ets molt jove, ja trobaràs algú”. Sí, és cert, però jo tinc ganes d’estimar i ser estimada, de compartir, d’enamorar-me i que s’enamorin de mi. Potser semblarà estrany però per mi és com una necessitat que conforma un dels pilars de la meva vida.
Vull deixar de sentir-me poca cosa, de ser tan sensible. He après que no puc pretendre ser l’antagonista a la meva persona, per això però, cal un llarg i gran esforç per continuar cultivant la meva autoestima. Valorar-me, cuidar-me...

D’aquí uns minuts sortiré al carrer. Dibuixaré un somriure, com sempre, però aquesta vegada intentaré creure-me’l una mica més, lluitar contra els meus pensament derrotistes. És cert, encara queda molt de camí per endavant. Seguiré caminant endavant. Espero trobar-te?

Comentaris

  • L'amarg somriure[Ofensiu]
    spicouc | 08-07-2013 | Valoració: 10

    Per tots els que hi hem passat, crec que aquest és un dels moments més difícils quan s'acaba una relació, quan apareix el moment de l'amarg somriure, la màscara que amaga el nostre jo interior, però l'inconvenient és que no ens atrevim a mirar aquesta cara i a creure'ns-la.
    El temps i maleit temps és el que diuen que ho cura tot però per molt que mirem i mirem el rellotge les hores i els minuts cada vegada són més lents i ens obsessionem, per això cal ocupar el cap en altres coses i aprendre a fer allò que ningun professor ens ha ensenyat mai: a oblidar, a canviar sentiments... Les feines més dures que hi poden haver.

    Ànims! i com cada dia, no t'oblidis de somriure't al mirall i creure-te'l cada dia una vegada més.

  • Bona tinta[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 29-06-2013 | Valoració: 10

    La tinta que escriur aquest relat és molt bona, s'agafa bé al paper i no taca gens. Dibuixa unes lletres clares, precises, arrodonides, que parlen en una primera persona molt sincera, un xic atabalada, però amb ganes de sortir-se'n. Surt de nou al carrer i continua. Això és l'important! Sortir, però prendre's-ho amb calma. La serenitat és bàsica en aquestes situacions. No tens cap obligació d'aparellar-te. Ja arribarà, segur, no et preocupis. a poc a poc, amb calma, amb el dia a dia. I sobretot, escriu, no paris d'escriure reflexant els teus dubtes! Escriure és com posar-se davant el mirall. Una abraçada nom de reina.

    Aleix

  • No has...[Ofensiu]
    AVERROIS | 26-06-2013 | Valoració: 10

    ...de dibuixar un somriure com una màscara del teatre grec. Tu has de ser tu i sempre tu. L'escut no serveix de res, pensa que quan trobis al qui realment t'estima no necessitarás aquest somriure forçat, ell farà que el teu somriure sigui com un raig de llum del Sol quan surt al matí. Qui no ha tingut desenganys a la vida? Trobarás mil roses al roser i aniràs a agafar la que té l'avespa que et picará, però per això no vol dir que hi sigui a la resta de les roses.
    Com tu dius el camí és llarg i la balança segur que és positiva, no perdis l'esperança, a cada cantonada hi ha un nou futur que no té perquè ser dolent.


    Una abraçada.

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Nefertitis

Nefertitis

102 Relats

124 Comentaris

58759 Lectures

Valoració de l'autor: 9.84

Biografia:
Nascuda en un vell paratge de muntanyes he buscat afligida un món on cercar la calma, la llibertat... Però en el fons, sempre he estat una persona híbrida, distinta a tot i a tothom. I davant d'aquesta nostàlgia, únicament he vessat llàgrimes amargues i m'he autoavdicat una condemna per ésser invisible davant d'un món perfecte, per la meva manera de concebre aquest. Però he perdut milers de trens, he viatjat al més enllà; però algú m'ha donat una embranzida... No sé qui sóc, on vaig... Únicament escric, perquè és en la poesia, en cada mot on puc ser tot allò que sempre he anhelat. L'únic port que aporta calma al meu cor.