Darrere aquest somriure

Em diuen que em veuen bé, feliç. Que sembla que d’alguna manera ja he après “la lliçó”, que he canviat... I jo per dintre ric irònicament i m’empasso les llàgrimes amargues de la soledat.
Una vegada em varen dir la importància d’afrontar la vida amb una somriure d’un costat a l’altre de la galta malgrat tot; la por, la tristesa, la soledat... I jo com sempre, com a bona alumna he decidit dibuixar aquest somriure. No vull paraules de contemplació, no permetré fer patir aquells a qui més estimo... Però, no és que no sigui una teoria vàlida, però em fa pensar en autoengany i no sé fins a quin punt és recomanable seguir aquest camí. L’alternativa? No la tinc.
Des de que obro els ulls pel matí fins que els tanco al vespre intento pensar en totes les coses positives que m’envolten, em recordo com d’afortunada sóc de tenir un lloc per viure, una feina... Però no ho puc evitar, em sento trista i sola.
Les meves relacions en parella no han sortit bé. M’he donat al cent per cent, ho he jugat tot a una carta creient que valia la pena... I no he fet escala, ni jòquer, he perdut la partida, m’han trencat el cor i m’han recordat totes les coses negatives que tinc. Potser els hauria de donar les gràcies? Però, amb el temps que han estat amb mi no han estat capaços d’adonar-se que per jutjar-me i autocriticar-me ja ho sé fer molt bé sola?
Hi penso i potser el problema sóc jo. Busco algú amb qui compartir la meva vida, estimar-lo i que m’estimi, entendre’l i que m’entengui, respectar-lo i que em respecti, que valori la sinceritat, la honestedat i que no marxi corrents quan li parli d’una relació estable. Potser demano massa o simplement haig de conformar-me. Però perquè?
Tinc por a la soledat. No em calma la frase “ets molt jove, ja trobaràs algú”. Sí, és cert, però jo tinc ganes d’estimar i ser estimada, de compartir, d’enamorar-me i que s’enamorin de mi. Potser semblarà estrany però per mi és com una necessitat que conforma un dels pilars de la meva vida.
Vull deixar de sentir-me poca cosa, de ser tan sensible. He après que no puc pretendre ser l’antagonista a la meva persona, per això però, cal un llarg i gran esforç per continuar cultivant la meva autoestima. Valorar-me, cuidar-me...

D’aquí uns minuts sortiré al carrer. Dibuixaré un somriure, com sempre, però aquesta vegada intentaré creure-me’l una mica més, lluitar contra els meus pensament derrotistes. És cert, encara queda molt de camí per endavant. Seguiré caminant endavant. Espero trobar-te?