Darrera seu

Un relat de: Xavier Lamarca

Va ser sense saber com, de cop i volta. Ni me'n havia adonat que m'hi acostava, de manera que, quan era a escassament tres metres, de sobte, tot va desaparèixer del seu voltant i em vaig quedar quasi aturat sense poder fer altra cosa sinó anar al ritme que em marcava....i seguir. Amb els ulls clavats en aquell cos.
Déu, i com es movia! Unes malles ben arrapades al cul i als malucs, s'ondulaven a dreta i esquerra com una senyera passant pel laberint del vent, mentre les galtes de les natges anaven amunt i avall amb una cadència precisa i poderosa com els pistons d'un setze vàlvules, però amb la suavitat d'un arc de violí en un fiatto . Tots els moviments eren elegants i desvergonyits com els d'una model de passarel·la. Amb un estil propi, vaja..
Sí, jo que anava sempre tan embalat i amb tanta pressa, jo, em vaig posar al seu pas com si no tingués altre cosa a fer en tot el sant dia.
L'embranzida física que vaig perdre va ser directament proporcional a la velocitat en que vaig augmentar el flux neuronal. Si tenia neurones adormides o fins i tot mig engripades,segur que totes van córrer a formar per a revista al so d'aquell toc de somatèn.
No era per menys. Em va envair una sensació angoixosa. Es clar: que es pot fer quan un no sap ben bé que fer, però una veu interior li diu que ha de fer alguna cosa, i que ho ha de fer tot seguit, que no es pot deixar perdre l'oportunitat!.

Aprofitar-la!. Aquesta és la paraula. En situacions de màxima tensió, cal reconèixer-ho, no traiem tot el rendiment que caldria a les nostres capacitats. Hauríem d'elaborar una estratègia general i aplicar-la amb tàctica militar disciplinada fins a assolir l'objectiu amb una maniobra brillant que ens proporcionés una victòria total i abassegadora, però la realitat és que en aquest moments ens deixem dominar pels instints. Sí, pels instints, fins i tot pels més primaris e irracionals, pels primigenis, pels genuïns, per aquells que son residents en el fons de les profunditats dels nostres gens i que ens connecten amb fil directe i sense fil amb els nostres ancestres més llunyans, amb els primers homínids, que dic, fins amb els propis simis!, pares i mares putatius nostres !
Vaig començar a notar un formigueig a tot el cos. Un sospir espasmòdic va ser el primer símptoma involuntari d'aquella tensió que anava creixent.
Bé ho sabia que jo era al seu darrera!, però ni es dignava girar-se. No alterava el més mínim els seu ritme encara que, n'estic seguir, podia percebre la tensió que s'acumulava per moments en aquells tres metres que ens separaven.
El caçador i la presa. La segona parella desprès d'Adam i Eva. Mes vella que anar a peu, més fidel que les paparres al gos i, com aquestes, enganxosa fins al deliri. Els instints innats, genètics, immanents, són els que funcionen en aquests casos. Fins i tot per sobre de les lleis sancionadores de les accions que sabem que son penades. Som capaços de transgredir les normes amb un desbordament de rauxa abocada com purins als camps, i que com purins ens emmerden.
En un impuls irreflexiu vaig fer acció de voler-me posar al seu costat. Va ser només això: un intent. La visió de mes a prop d'aquelles corbes que encara no havia vist des de darrera em va marejar; però es que, a més, vaig percebre clarament la seva respiració sincopada, un panteig. Es passava la llengua pels llavis amorosint-los, cercant una compensació sensorial a un foc interior. Ho sabia que jo era al seu darrera!. Aquella indiferència, aquells menyspreu eren fingits!
Aleshores, amb un gest decidit va descordar-se la cremallera sobre el pit.
Va ser massa: em vaig acollonir. Tota la meva rauxa es va estroncar i el cap em va començar a voltar. Vaig tornar ràpidament al seu darrera. Jo mateix em preguntava: perquè?

Perquè aquella descàrrega de les càpsules suprarenals m'havia retornat a la realitat?. Perquè quan mes a prop som d'acomplir els nostres somnis ens fem enrera de manera inexplicable i inexplicada i tornem a somiar en el somni que no hem realitzat?. Potser els somnis són una realitat mes real que la pròpia realitat, per nosaltres?. Perquè filosofem tant sobre el que no fem i tan poc sobre el que fem?. Perquè en diem filosofar d'allò que no es mes que consolar-nos dels nostres fracassos amb unes píndoles d'excuses concentrades que ens fabriquem als nostres propis laboratoris amb llicència de la Direcció General de Tòpics?
Paria totes aquestes i d'altres manufactures mentals sense valor comercial, quan se'm va girar de mig cos i recolzant una mà sobre la cuixa, amb un actitud desafiant i lúdica al mateix temps, em va fer un gest enèrgic acompanyat d'un cop de cap i, em va semblar, d'una picada d'ullet còmplice, com volent dir: "va, apa, a veure si ets capaç..."
Aleshores sí que em vaig posar a cent! Sense encomanar-me ni a Déu ni al diable vaig pitjar fort des de el darrera seu: de dret al seu cul !
A l'últim instant, però, amb un cop de volant el vaig passar serpentejant corbes amunt. Encara vaig ser a temps de veure pel retrovisor la seva cadència monòtona sobre els pedals i un floc pelut que emergia d'entre la cremallera oberta.

Comentaris

  • Sobre els detalls[Ofensiu]
    Ginger | 18-08-2006

    En qualsevol cas és qüestió de gustos, però a mi el que precisament m'agrada són els detalls que de cap manera comprometen el ritme del relat, l'"in crescendo" que em fa que vagi obrint els ulls cada cop més per absorbir tot el contingut i no perdre l'emoció ni un moment, fins al desenllaç, sorprenent.

  • difícil joc comparatiu[Ofensiu]
    foster | 19-07-2005 | Valoració: 8

    I tot i així te n'has sortit prou bé. En una primera lectura m'has colat la història, però un cop sabut el final, i de manera retrospectiva, la cosa ja no m'ha quadrat tan bé.
    Bon intent: Jo. de tu, el treballaria una mica més, sense tants detalls concrets, amb més sensacions i insinuacions.
    "Ara sí que m'havia posat a cent!" (Què dic a cent? Estava a punt de fer saltar l'agulla del comptaquilòmetres!)
    salut
    foster

  • Bé...[Ofensiu]
    filladelvent | 12-05-2005 | Valoració: 9

    ...molt bé. Llàstima que aquesta vegada, la cançó que casualment (altre cop) sonava s'adheia massa bé al principi com per poder-se adherir al final (Gymnopedie 1, d'Erik Satie).
    M'agrada molt el llenguatge que utilitzen i les referències a la música es fan un delit per als que sabem de què ens parles (llàstima que no siguem tots... l'educació pública ja ho té això).
    Continuaré comentant; tu continua escrivint.

  • hahaha[Ofensiu]
    plaerdemavida | 26-04-2005 | Valoració: 9

    A mi també m'ha agradat molt. Final brutal.

    Per cert, què és exactamet un fiatto?

  • Un relat magnífic amb un final fantàstic![Ofensiu]
    galifar10 | 20-11-2004 | Valoració: 9

    M'ha agradat molt l'última part. Tant la reflexió com el final.

    Segueix prooduint!

Valoració mitja: 8.75

l´Autor

Foto de perfil de Xavier Lamarca

Xavier Lamarca

27 Relats

50 Comentaris

42084 Lectures

Valoració de l'autor: 9.36

Biografia:
Quan escric davant la pantalla, de vegades els personatges se'm revolten i exigeixen que no traeixi la seva biografia. Jo els dic que només gracies a mi en tenen però, tossuts, es neguen a seguir el meu pla i actuen pel seu compte.
Quan això passa - que és el millor que pot passar - em limito a escriure la història que em dicten sense afegir-hi de la meva collita, sinó el que observo i penso que els passsa pel cap o per les vísceres.
De fet, escriure una historia no es altra cosa que deixar-se portar per una veu que xiuxeja a l'orella. No cal inventar res, tan els personatges de carn i ossos com els imaginats tenen vida pròpia, i si no en tenen val mes plegar i oblidar-los.
Però un cop el relat és acabat, i publicat soc jo qui es queda sol al darrera la pantalla.
La història ja no es meva, és de tots aquells que se l'han fet seva.