Darrera el teló

Vaig llevar-me com cada dia, el sol entrava per les escletxes de l'habitació i començava a pentinar-me la cara. La casa estava buida, no era cap novetat això. Quan tenia trenta i pocs anys vaig llogar un pis a les afores de la ciutat. Era força barat, una mica lleig la veritat, però bé, després de tants anys de desenganys amorosos un bona dia vaig decidir que ja n'hi havia prou. Ja n'estava fart d'anar amunt i avall, dos mesos a casa d'una, un any i mig a casa amb els pares mirant les musaranyes tot el sant dia sense saber què fer, després torna amb una altra, instal·la't a la nova casa... Així era la meva vida abans d'anar a viure sol. A casa tant sols hi anava quan no tenia cap companyia, per dir-ho d'alguna manera. Un bon dia vaig decidir que ja n'hi havia prou de dependre dels altres, en el meu cas de les altres, per estar o no a gust. Tenia quatre duros estalviats i vaig pensar; perquè redimonis no te'ls gastes i a prendre pel sac! Així ho vaig fer, vaig triar la hipoteca amb el termini més llarg i vaig passar a ser un esclau més dels bancs i caixes. El de l'oficina del banc em va dir que econòmicament tenia la possibilitat d'agafar-ne una de més curta, però la veritat és que tant se me'n dóna si és llarga, així recordaré tota la meva vida que estic lligat a algú. En el fons, si t'hi pares a pensar, l'hipoteca és una companyia més.

Vaig anar fins al lavabo a pixar, quina gran pixada la bon de matí sembla que no s'acabi mai. És com aquells salts d'aigua que et trobes caminant per la muntanya que no s'aturen mai, cristal·lins, plàcids i refrescants. Bé tampoc seria la millor comparació, però què hi farem. Sóc un enamorat de la muntanya i cosa que veig, cosa que faig; que malauradament la comparo amb la muntanya. Em vaig dutxar, estava molt freda l'aigua, m'emprenya molt quan de bon matí l'aigua està tan freda. Ja qui diu que és bo per la circulació, per desvetllar-te, i altres històries. Jo sincerament, trobo que és una sensació horrible. No em vaig afaitar, em fot mandra la veritat, trobo molt estúpid treure el pèl de la cara quan en tens el cos i el cap ple, és una estupidesa. M'afaito quan ja no puc més, és a dir, quan la meva cara sembla que la rosseguin corcs o altres bèsties d'aquest estil i em fa una picó que sembla que m'estiguin torturant.

Vaig esmorzar poc, de bon matí estic força desganat i no em crec el que diu la gent que és l'àpat més important de tot el dia. Si ho fos, la gent no el faria de corre-cuita i ni tant sols seient en una cadira. Ja es veu doncs, que vaig al revés del món però la veritat és que em posen exageradament nerviós les llegendes d'aquest tipus que flueixen entre la gent, i tots com cabretes les seguim al peu de la lletra.

Aquell matí hi havia una cosa que no em quadrava, la ràdio no anava. Sóc un enamorat de la freqüència modulada, i aquell matí cap emissora funcionava. No se sentia res, ni tan sols aquell brunzit que se sent quan no s'agafava massa bé l'emissora. Havent esmorzat, com que ja feia tard a la feina, vaig encendre la caixa tonta per assabentar-me de les notícies del dia, ja que com us he dit, la ràdio no funcionava. Que estrany, tampoc anava, tot negre. Deuria ser el dia, la nit abans hi havia hagut tempesta i vaig pensar que potser era degut a les precipitacions i al mal temps que els estris de comunicació no funcionaven.

Vaig sortir al carrer, quin esglai, no hi havia ningú, ni cap cotxe. Era molt estrany la veritat, vivia en un barri fortament poblat i no hi havia dia que no venia la policia, ja fos per un accident, una discussió entre el carnisser i el del bar de davant de casa, o l'àvia de l'àtic que tornava a tenir el gat penjat de vés a saber on i ja patia per la supervivència de la seva preuada companyia. Vaig seguir carrer amunt direcció on havia aparcat el cotxe la nit abans. Estava força lluny de casa, una nit més havia tancat el bar del costat del camp de futbol. Des de feia força temps anava a veure els partits de futbol que jugaven a la meva ciutat. Si us he de ser sincers no tinc cap mena d'interès pel futbol, ni tan sols per cap esport. Tot i això, trobo encantador quan els aficionats d'equips rivals es discuteixen entre ells i de vegades, fins i tot, arriben a les mans. Així és que m'havia fet soci i no em perdia ni un sol partit. Acabat el partit, anava al bar i allà m'hi passava les hores, recolzat a la barra demanant més i més whisky, fins que el propietari, en el millor dels casos, em fotia a fora a cops de puny, i en els pitjors, amb el típic garrot que hi ha penjat a les tavernes i bodegues.

Se'm feia estrany caminar per la vorera i no haver-me d'apartar per un cotxet, un carretó ple a vessar que venia del mercat o un d'aquells encorbatats que parlant pel mòbil no se n'adonen que no estan sols al món. Al cap del carrer hi havia una casa baixa, de les d'abans, d'aquelles que quan es van construir estaven en terra de ningú i actualment ja formaven part d'alguna població o altra. Cada dia, a qualsevol hora, fes el temps que fes, hi havia una dona, amb una cara de bruixa que feia por de veure i vestida amb una bata blava amb floretes i molt bruta, traient el cap per la finestra i dient-te qualsevol bajanada que amb una mica de sort ni entenies. Més d'una vegada l'havia vist vaguejant pel carrer fent tentines recolzada a la paret fins arribar al bar de davant de casa, on dia rere dia es proveïa d'una ampolla de vi. Era el pitjor vi del mercat, el noi del bar li comprava expressament per ella, perquè no hagués d'anar fins al supermercat més proper, li mantenia en fred i ella se'l fotia com si fos aigua. Pobra dona, es passava el dia èbria. Des que el seu marit s'havia mort de vés a saber quina malaltia estranya que ella no havia aixecat cap i la única cosa que la consolava era el suc de raïm, tal com ella li demanava al del bar. Ni tan sols aquell dia la dona treia el cap per la finestra.

Tot plegat m'estranyava molt, semblava que haguessin desallotjat tota la ciutat mentre jo dormia. I si m'havien estat trucant a la porta de casa tota la nit i no els havia sentit? La veritat que des que vaig fer aquella travessa de dos mesos per la muntanya i vaig estar els dos mesos sol, dormint amb un coi de tenda que fotia un fred que pelava, que havia après a adormir-me en menys que canta un gall. Més que res perquè sóc molt poruc i em fan molta por les bestioles que corren per la muntanya a la nit. Potser havia desenvolupat un setè sentit de son profund, per tal d'evitar-me esglais durant la nit. Tot i això, segons he pogut comprovar en el món del cinema, quan hi ha catàstrofes en algun lloc, els bombers, policies i demés persones d'aquest ofici bé se'n cuiden d'avisar a tot ésser vivent del perill imminent.

Estava clar doncs, que no havien desallotjat a tot el món, se'ls havien endut a qualsevol altre planeta i m'havien deixat a mi sol i desemparat de tot i de tothom. Potser havia passat com en l'obra de Pedrolo que mentre em dutxava tot el món s'havia anat a prendre vent, però ni tenia quinze anys ni tenia la pell bruna. Vaig travessar dues cantonades més fins arribar al meu cotxe. Coi quina sort, el cotxe no havia desaparegut. Aleshores, si m'havien deixat sol, com a mínim havien tingut la delicadesa de deixar el meu cotxe perquè pogués fer voltes sense massa sentit abans no explotés tot i passés a ser l'últim habitant d'aquest món i em fumessin una estàtua al davant de casa.

Vaig encendre el cotxe i vaig començar el viatge cap a la feina. Era còmode conduir sense ningú al voltant, et podies saltar els semàfors i fer les giroles del revés. No sabeu les vegades que havia volgut fer-ho quan tornava ebri cap a casa i els problemes que havia arribat a tenir amb el pobre que la feia cap al sentit que tocava. Una vegada amb vint i pocs vaig anar al Regne Unit amb una de tantes companyes que he arribat a tenir a la meva vida. De les coses que més em van fascinar, després de passar-hi gairebé un mes sencer, fou fer les giroles en sentit contrari a com ho fem aquí. Pot semblar estúpid, però és una cosa que em meravella i em té obsessionat des que sóc ben petit, imaginar-me i en els millors dels casos, fer les coses just al revés de com les fem habitualment. De petit, quan els meus pares estaven al treball i jo estava a casa amb la meva àvia que em prou feines s'aixecava del llit, tenia prou temps per imaginar-me, jugar o fer qualsevol cosa. Així era, que m'imaginava coses al revés. Un món sense gravetat. Els pisos lligats amb àmfores com si fossin vaixells i tots els mobles dels pisos fixats amb imants com si fos una gran nevera amb forma de pis i els imants fossin tot allò que omplen les nostres llars. Quan ja era més gran, m'imaginava situacions més adequades a l'edat. Un món on la gent es tapés just el que ara portem destapat i viceversa. És a dir, les noies ensenyant els pits, el cul i el parrús i tapant-se els braços, la cara i els peus. Molt em crec que passava el mateix amb els nois, però la veritat és que mai me'ls havia imaginat.

Mentre conduïa tenia una sensació molt estranya, girava pels carrers però semblava que tornava a entrar pel carrer on havia sortit abans i així de manera repetitiva. I tot això sense res al meu voltant, vull dir sense res "viu" al meu voltant. Intentava arribar al bar del costat del camp, però de cap de les maneres podia arribar-hi. Vaig sortir del cotxe, evidentment no vaig fer cap esforç per deixar-lo ben aparcat, tampoc molestava a ningú i mai se m'havia donat bé això d'aparcar. Vaig tardar molt a treure'm el carnet de conduir, uns dos anys, bé la teòrica va ser molt ràpida. M'ho sabia tot, les velocitats permeses, totes les senyals, les situacions d'emergència i com solucionar-les, els pesos, les llargades, les altures i totes aquestes ximpleries que et fan aprendre com un lloro de repetició. Va ser molt fàcil anar a fer aquell test en aquell lloc llefiscós i aprovar-lo. Per altra banda, allò d'agafar el volant i fer funcionar de manera coherent un munt de pistons, vàlvules i altres merdes que
hi ha en un cotxe em va ser molt difícil, no parava de fer pràctiques i per tant, de llençar diners. Trobava tremendament difícil conduir un cotxe i el que més em costava era aparcar. Havia arribat a fotre molts cops als cotxes aparcats entre el meu, amb l'únic objectiu d'entrar-lo i quan el tenia ben posat el porc del professor, un home vell amb barba que no parava de fumar durant tota l'estona, em deia que sortís d'allà que tocava aparcar a qualsevol altre indret. Amb tot això que vaig perdre una fortuna i un munt de temps, total per no saber aparcar mai bé a la vida. El més curiós de tot fou com vaig aprovar l'examen. Com us podeu imaginar amb dos anys provant de treure'm el carnet, coneixes tots i cadascun dels examinadors. Un d'ells, un noi jovenot, ben plantat i força simpàtic, l'havia enxampat el dia abans de fer, per fi, el meu últim examen, amb la filla del meu segon professor de l'autoescola. El primer que havia tingut havia deixat la disciplina desesperat de tant temps intentant que jo aprovés i mai aconseguir-ho. El mal parit de l'examinador, se les repassava a totes, i ben fet que feia. Amb aquestes que bo i fent l'examen, el professor va baixar un moment a no sé què fotre mentre esperava a que un semàfor es posés verd. Amb la cara que arribo a tenir quan em dóna la gana, i gràcies a l'amistat que havíem fet amb l'examinador després de tants intents, li vaig dir que l'havia enxampat, la nit abans, amb la filla del professor, i que per tant, més valia que m'aprovés aquella vegada o el mal parit amb barba li trencaria la cara. Així va ser com em vaig treure el carnet tot i no tenir-ne ni punyetera idea, i ara ni tant sols sé conduir i m'agrada agafar les giroles del revés.

Tornava a estar al davant de la casa baixa, sense que la bruixa tragués el cap per la finestra. Ja no sabia què pensar i desesperat se'm va acudir la possibilitat que el món s'estigués rient de mi i tots estiguessin amagats a les cases i bars i m'estiguessin fent una mala passada. La veritat és que no m'hauria estranyat gens ja que la meva reputació al barri no era la millor que hom podia tenir. Degut a les meves borratxeres persistents dia rere dia, muntava un sagramentals quan arribava a casa que eren motiu suficients perquè els veïns estiguessin de mi fins al cap damunt. N'havia fet moltes de bestieses. Em dedicava camí cap a casa a trencar els retrovisors de cadascun dels cotxes que em trobava pel camí, i no us ho perdeu, el primer que trencava era el meu. Seré un coi de desgraciat, però si alguna cosa tinc mal que begui pels descosits és una mica de coherència. Aleshores, si toca trencar retrovisors el primer que trenco és el meu. Un altre costum que tenia molt arrelat era el de pixar-me al portal del meu pis, on cal tenir en compte que no visc sol, és a dir, l'edifici té cinc plantes amb quatre pisos a cada replà. Ja us podeu imaginar la incomoditat que suposava anar a les reunions de veïns i que dinou persones, com a mínim, et miressin amb cara de pocs amics. Amb tot plegat no m'hagués estranyat gens, que el veïns m'estiguessin fent pagar cadascuna de les males passades que jo els havia fet nit rere nit al llarg de més o menys uns cinc anys que portava en aquell lloc.

Així fou que decidí anar al bar, més que res per veure si hi havia algú a dins, i en cas que no, em fotria darrera la barra i em beuria totes i cadascuna de les ampolles que tinguessin alcohol al seu interior. Vaig caminar fins l'entrada i vaig provar d'obrir la porta. No hi havia pany, és a dir, tot era com un decorat de tela. No hi havia la tercera dimensió màgica de la profunditat tot es trobava en un pla i, per tant, no podia obrir la porta. Tot estava com pintat a la paret, bé més aviat en una tela ja que quan ho vaig tocar tot plegat es va enfonsar. Vaig tocar les parets del voltant i tot era com un decorat. El més sorprenent de tot plegat va arribar quan vaig decidir trencar la tela en qüestió per tal de saber que coi hi havia al seu darrera. L'esglai que em vaig endur no se m'oblidarà mai perquè al darrera del teló hi havia butaques, gent, focus, altaveus i altres accessoris propis d'una obra de teatre o d'un espectacle qualsevol.

Cadascuna de les persones que hi havia segudes a les butaques tenien la mateixa cara, el mateix nas, els mateixos caps, els mateixos dits, la mateixa roba; eren completament idèntics. I tots em recordaven a alguna persona coneguda per mi, potser no tan coneguda com em pensava, era aquella persona que em trobava cada matí quan em mirava al mirall. Aquella que veia al reflex dels cotxes quan ebri tornava a casa. Aquella cara ovalada que em trobava quan apagava una cigarreta al cendrer. Aquella que veia a l'ampolla de whisky quan el noi del bar del futbol me l'abocava una vegada rere l'altra, cada nit des de feia molts anys, al meu got brut, trist i ple de llepades dels meus dits suats. Era aquella màscara que havia portat des del primer dia que vaig aparèixer al quiròfan de l'hospital on el mal parit del metge em va fúmer la clatellada més gran de la meva maleïda vida. Aquella faceta suada que tenia en arribar d'entrenament a casa. La mateixa que la tia m'agafava i em deia amb to burleta que era el vailet més eixerit del barri, tot i saber que era mentida i sense ni tan sols voler-ho dissimular. La meva cara era present en tots els espectadors d'aquell gran teatre ple a vessar.

Va ser en aquell moment que em vaig adonar que mai havia estat el protagonista de la meva vida sinó un simple espectador, panxut i mal girbat que segut a la poltrona admirava com jo mateix anava fent i desfent en un món que ni em pertanyia. Tantes borratxeres convençut que tot el que deia i pensava era absolutament real i cert. Tantes discussions amb els veïns pensant-me que tenia la raó absoluta i era conscient del que deia. Tants anys perduts, desaprofitats, malgastats. Tot culpa meva i de ningú més, ja n'hi havia prou de culpabilitzar a tot i tothom qui em rodejava. Tot s'havia acabat. S'havien acabat aquells anys d'espectador d'una pobra obra de teatre sense argument ni desenllaç. D'aquell espectacle patètic ple de lamentacions, queixes i demés estupideses pròpies d'un sense raó.

Aquell dia, quelcom dins meu va dir que prou, i em va fer adonar de la realitat que m'envoltava, una realitat que feia molt temps que no era conscient que m'envoltava i en la qual m'havia aferrat fanàticament i sense raonar.
Un munt de pensaments van passar pel meu cap de manera ràpida i desordenada, un munt d'imatges difuses sense sentit ni coherència, veus i més veus al meu voltant cridant desesperades. Calia prendre una decisió, possiblement la més important de la meva vida, no pas per la magnitud d'aquesta sinó perquè per primer cop a la vida jo prenia les decisions i jo seria qui rebria el bé o el mal que aquestes causarien.
Ja sabia què calia fer i dir a tots i cadascun d'aquells espectadors. Que s'havia acabat l'obra, que ja portaven massa temps seguts en aquelles velles trones. Que s'alcessin i es posessin darrera al teló, que era el seu lloc, el lloc on haurien d'haver estat des de bon principi.