D'Arenys a Synera

Hi ha un camí des de casa fins al port d'Arenys, el trajecte del qual és paral·lel a la catenària del tren i transcorre, la major part del temps, per la platja. Comença en un passeig molt curt, però suficientment llarg perquè cadascuna de les dues meitats caigui en un municipi diferent. Continua per un camí entre la sorra i la via, que a l'hivern està desert i a l'estiu pateix una epidèmia de cotxes neguitosos per trobar aparcament. Durant uns segons creua una platja nudista, on els seus propietaris circumstancials sembla que mirin per fer-te sentir incòmode, i amb mi ho aconsegueixen. Finalment, els darrers metres corren per la vora dels rails fins arribar a l'estació de tren.

I és en aquell darrer tram quan pots aixecar els ulls i veure el cementiri de Synera, i el viatge que era real -humà, senzill- esdevé màgic -immortal, mític-. Tant que aconsegueix canviar el nom del poble.

Tant que et fa sentir insignificant.