D'aquí un temps

D'aquí un temps, cap dels dos no hi serem.
Poca cosa quedarà prop nostre,
res d'allò que dóna empenta al temps.
Som la quimera d'un entorn pobre.

Els poemes que seguirem fent
deixaran de tindre aquesta forma.
Cada vers serà substituït
per unes fantasies distintes,
pels fruits d'una altra casualitat.
Les síl·labes no ressonaran,
tampoc esquerdaran les parets
còmplices de falsa soledat.
Incitarem la crisi adolescent,
alçarem la veu en paraules clau,
les que criden des d'un roig de palau
"parlant amb sonets / podem ser amants".
Recitarem com fèiem abans:
imaginant aquell xiuxiueig
jugar a no fondre's en l'orella.
Ens farem servents de la negror,
la mateixa que ens va dur a coneixe'ns.
Eixa vida seguirà al seu lloc
i en endinsar-nos, trobarem en ella,
una buidor que ens costarà de creure.
Descobrirem que només compartim
un punt. Un de sol, però emmurallat:
la màgia que tenim als dits.

D'aquí un temps, però, serem noves persones.