Dansant amb la ira

Gran Teatre del Liceu de Barcelona, companyia de dansa Juliette Oriard, espectacle Per a tu. Tot estava preparat pel meu homenatge i jo també.
Era l’últim assaig abans de l’estrena i vaig insistir en assistir-hi per col·laborar en el més petit detall, però ningú s’esperaria el meu. Les llums s’apagaren, se sentia la música. A l’escenari aparegueren els set ballarins de la companyia. Vaig fer un sospir ennuegat, quedant en el més absolut silenci. Era fascinant. Semblaven àngels ballant en harmonia, podia sentir-ho. Dins meu la cremor de les flames inicien el meu propi infern. Cada moviment, cada pas de la coreografia va ser inventat per a mi. L’elegància en les seves mans enlairades, la força de les seves cames executant un espagat em deixaven bocabadada. En canvi, un profund sentiment em deia que jo ho podia fer millor, que havia de ser jo qui estigués a dalt de l’escenari i no asseguda rebent l’homenatge. Sentia bullir la sang.
Recordava les hores d’assaig amb el protagonista de l’obra. Tot el temps dedicat a la dansa, a l’execució perfecta i a arribar a un reconeixement mundial, escorregut d’entre les mans d’un sol cop. Per què només vaig patir jo les conseqüències d’aquell accident? La ràbia dins meu anava en augment. Vaig dirigir l’atenció de nou a l’escenari. La passió pel ball, el meu màxim plaer, era a la vegada el meu gran mal, causant de la ira que aconseguia dominar-me. Lluita constant de sentiments contradictoris que m’acompanyaven des de l’incident. Fins avui.
La meva creació mai veuria la llum si jo no podia representar-la. El fum començava a aparèixer per la platea del teatre. Els ballarins espantats van restar immòbils. Les flames sorgiren ràpidament per tres punts diferents. La directora i la resta de la companyia van sortir esverats, menys ell. Amb una mirada va descobrir els meus pensaments. Vaig veure la seva intenció d’ajudar-me a fugir, però el foc avançava massa de pressa. Era tard per a tots dos.
Per fi notava desaparèixer la meva ira.