DANSA DE TENEBRES

Ja des de casa! He estat molts dies, massa dies, fora. Lluny de mi i de tu. Ara posaré en pràctica l’exercici de no fer-me retrets per aquesta llarga absència, immersa en un silenci no volgut. Silencis feixucs, estèrils, que no saps la manera de com desempallegar-te’n. M’havia submergit en la foscor i els meus pensaments, imparables, giravoltaven entre tenebres en una dansa frenètica.
Fins que, de sobte, apareix el sol; el sol petit, el petit sol interior. Comença a treure el cap entre els núvols; s’ha fet una escletxa i, l’escletxa esdevé clariana. Feia molts dies que no el percebia com ara, des de fa una estona.
He fet matinada, que no vol dir pas haver matinat, ans el contrari. Em sentia lliure, sense “obligacions”, deures volitius que sense adonar-me’n m’he creat. Tampoc he anat a Terra Xiroia, els tres dies que havia programat. Semblava que intuís aquest moment de ressorgiment, i el volgués esperar a casa. T’ho dic ara a cau d’orella, perquè resti tan sols en la nostra intimitat, en el nostre espai de conversa.
Podria dir-te que, durant aquest temps en què no hem parlat, me n’han passat de tots colors, però, et mentiria. Els esdeveniments han estat poc acolorits, més aviat en blanc i negre, com en algunes bones pel·lícules. Podria dir-t’ho, certament, però, no ho vaig fer en el seu moment i no ho faré ara, que ja s’ha esvaït la tenebra. Prefereixo viure en present.
Tu i jo sabem prou, Llibreta Groga, que les absències perllongades de les nostres converses, tanmateix, es reflecteixen, en els relats “literaris”, entre cometes. Ara, després de la sequera, procuraré “escriure”, també entre cometes, amb la mirada cap endins.
No et dic quan tornaré. No més retrets d’aquells que, tan sovint, saps que em faig en tornar amb tu.
El que cal és començar de bell nou: Que la Dansa no s’aturi. Amb la dansa, pas a pas i mai enrere; tinguem la mirada nostàlgica, trista, o lluminosa, i els ulls blaus, bruns o grocs com els raigs de sol, del sol gran o el petit sol.