Dània

Un relat de: GiselaFV5
Agafo la corretja de l’armari i li lligo a la Dània, també busco les bosses per recollir els excrements de la meva gossa. Ella mou la cua com una boja i treu la llengua impacient.

-Adéu, vaig a passejar la Dània! –crido-.

Obro la porta i surto al carrer. Sento com l’aire fred xoca contra mi i una esgarrifança recorre el meu cos durant uns segons. Havia d’haver agafat la gorra també. Tot i així, m’agrada treure la Dània al desembre. Fa fred però és suportable. La calor de l’agost és horrible. Ara són les vuit del matí. Tinc acostumada la gossa a aquest horari perquè durant tot l’hivern menys ara, que estic de vacances, he d’anar a l’escola a les nou. A vegades em fa pal sortir tan d’hora al matí però quan sento la fresca, m’omplo d’energia i ja no paro en tot el dia. La Dània i jo ens arribem cada dia fins al parc que hi ha a la zona rica del poble. M’assec al banc i a ella la deixo córrer per l’herba. Mentre ella corre, jo agafo la meva consola portàtil i hi jugo una estona.

-Perdona... –sento que em diuen-.
Alço el cap i veig davant meu una noia de cabell negre llarg i llis. És alta i prima i duu un abric llarg de color beix. És bastant més gran que jo. La miro bocabadat.
-Em podries donar un parell de bosses, si us plau? El meu gos ha fet les seves necessitats i m’he quedat sense.
Té la veu molt dolça. Em costa reaccionar.
-Ah, si... les dec tenir per aquí.
Em poso nerviós, les mans em tremolen.
-Gràcies.

Somriu. Se’n va caminant i la contemplo. Durant vint minuts sóc incapaç de deixar de mirar-la. Mai havia vist una noia tan senzilla però tan bella a la vegada. M’ha captivat. Tan aviat com em refaig crido a la Dània, que ve corrents, la lligo i emprenem el camí de tornada. Al sortir del parc em creuo amb la noia que m’ha demanat les bosses i li dic adéu mostrant desinterès, per fer-me l’interessant.

Em passo el dia distret, no paro atenció a les classes i no faig cas a la mare. Vull que sigui demà, vull veure-la un altre cop. Penso això però llavors recordo que a la nit he de treure a passejar la Dània un altre cop. Potser hi ha sort i la torno a veure. Així que faig els deures ràpidament i trec a passejar la gossa. Al parc trobo la noia asseguda en un banc. Quina sort! Deixo anar la Dània i corro cap a ella. M’ajec al seu costat, però sense dir res. Intento fer-me l’interessant i aquesta vegada no jugo amb la consola. No vull que ella pensi que sóc un nen petit. Vull parlar-hi però no sé per on començar. La miro de reüll i veig que mira endavant.

-És molt maco el teu gos – li dic, amb vergonya-.
-De veritat? No ho sabia.
-No... no ho sabies? –em sorprenc-.
-Sóc cega.

Poso uns ulls com unes taronges, sort que no em pot veure. No sé que dir-li. Em quedo bocabadat com qui es distreu amb les mosques i així estem uns minuts, sense dir res, fins que ella em mira i veig els seus ulls completament blancs, no m’hi havia fixat encara, que els tenia així.

-Se t’ha menjat la llengua el gat o què, nano? –diu-.
-No, només estava pensant – dic nerviós-.
-En què? –pregunta-.
-Em preguntava com et dius... –improviso-.
-Oh, em dic Dània –diu tota convençuda-.
-Què? –exclamo- Vull dir, de veritat? La meva gossa també es diu així.
-Ah sí? Quina casualitat! I tu com et dius, noiet?
-Carles, em dic Carles –somric tontament- I, el teu gos, quin nom té?
-Ull, li vaig posar Ull perquè ell és la meva vista, els meus ulls. És un bon gos, m’ajuda molt –somriu-.
-Doncs la meva Dània és una gossa molt eixerida. La vam trobar abandonada al carrer quan era petita i ens la vam quedar. És molt maca.
-Jo no la puc veure.
-No, em referia al caràcter, vull dir que té un caràcter molt maco.

I ens posem a riure tots dos. Al cap d’uns minuts m’acomiado d’ella i me’n vaig a casa amb un somriure que travessa tota la meva cara. Arribo a casa molt feliç. Avui ni les enrabiades de la mare em podran posar de mal humor. Sopem tots junts, el pare, la mare, jo i la meva germana petita. Després me’n vaig a l’ordinador i els explico als meus amics això de la Dània, la Dània que he conegut al parc, pel xat. Ells m’interroguen, no paren de fer-me preguntes sobre com és ella i jo contesto feliçment.

L’endemà vaig al parc però ella no hi és. Em poso trist i vaig cap a l’escola. L’escola és molt avorrida, la majoria de les vegades no escolto i passo l’estona dibuixant o llegint còmics d’amagat. Aquesta vegada no, aquesta vegada em dedico a escriure. Estic fent un poema per la Dània, un poema d’amor. Penso en ella i m’imagino a mi mateix amb ella, agafats de la mà i passejant amb els nostres gossos. Somnio massa, ja ho sé, però m’agrada somniar i no vull que ningú es fiqui amb les meves fantasies. S’acaba la classe de ciències socials però no en faig cas, continuo escrivint fins que el pesat de l’Èric em pren el poema de les mans i el comença a llegir en veu alta. El persegueixo per tota la classe cridant que me’l torni. Els altres companys riuen i l’Èric s’escapa pels passadissos.

-Mireu, mireu quin poema tan cursi ha escrit el Carles! – exclama-.

Continuem així i aconsegueixo atrapar-lo i recuperar el meu poema gairebé quan estem arribant al final de les escales que van al pati. Tornem a pujar a classe, ell va davant i cada cop que es gira per mirar-me es posa a riure. Jo el miro amb cara de pocs amics. Quan arribem a dalt la professora de matemàtiques ja ha començat la classe i ens castiga a tots dos.

Quan arribo a casa la mare m’escridassa. Està clar que avui no és un bon dia. Diu que cada dia arribo més tard a casa i que no entén què hi he de fer jo al carrer fins tan tard. Diu que em vol a casa a les vuit, com a màxim, cada dia.

-Però mama, estic amb els amics, què vols que faci, sinó? –protesto- Tinc 14 anys, ja sóc una mica grandet!

No ho entén, no ho pot entendre! A vegades no l’aguanto, a la meva mare. Així que m’enfado i surto a passejar la Dània. Arribo més d’hora del normal i la Dània, la meva Dània que, de fet, de meva no en té res, no hi és. L’esperaré, decideixo. Al cap de mitja hora apareix. Em poso molt content. Vaig a saludar-la i xerrem una estona però inesperadament la mare em truca al mòbil per preguntar què faig tanta estona, de manera que em deixa en ridícul davant de la Dània.i marxo.

Passen els dies. Cada dia que vaig al parc la contemplo, l’admiro, la miro i la remiro. M’ha robat el cor. Els meus amics comencen a dir que estic boig, que és impossible enamorar-se d’una persona tan ràpidament. Diuen que això meu és una obsessió. Jo no ho crec. La Dània m’ha robat el cor i allò que no és el cor. Ella ho és tot per a mi. La meva cosina Alexia diu que això només és un enamorament de passada típic de l’adolescència i que d’aquí uns dies m’hauré oblidat completament d’ella. Ningú confia en mi i encara sort que els meus pares no saben res. Els demostraré a tots que el que sento és real i sincer. Ho acabo de decidir. M’hi declararé. Li diré a la Dània que l’estimo.

Em dirigeixo al parc tot decidit. La meva gossa està emocionada com cada dia quan surt a passejar. Jo m’he posat colònia avui. Espero que a la Dània li agradi aquesta fragància. Arribo al parc i localitzo la Dània, però abans deixo anar la gossa. Em dirigeixo cap allà i la saludo.

-Hola, Dània.
-Hola, Carles. Com estàs? –somriu-.
-Hola, bé –estic nerviós- Jo et volia dir una cosa important.
En aquest moment un noi d’uns trenta anys s’acosta a nosaltres i agafa a la Dània de la mà. Deixo els ulls en blanc.
-Mira Carles, et presento el meu xicot, en Marc.
Miro al terra. No puc dir res més. La noia que estimo té parella. Ara mateix li donaria un cop de puny que li trenqués ben bé el nas, però intento controlar-me.
-Per cert, em volies dir alguna cosa, veritat? –diu ella-.
-D’això... quants anys tens, Dània? –m’invento-.
-Ah, era això només. Doncs tinc vint-i- vuit anys, i tu, Carles?
-Catorze –dic avergonyit-.
-Jo també t’hauria de dir alguna cosa, Carles.
Alço el cap, esperançat..
-Resulta que en Marc i jo ens casem d’aquí poc i anem a viure lluny. Així que segurament no em veuràs més per aquí. Però m’ha encantat conèixer-te, hem passat bons moments junts, veritat?
Premo fort els punys i desvio la mirada.
-Si, ha estat un plaer. Ja ens veurem.

Agafo la Dània, la meva gossa i me’n vaig corrents. Corro, corro i corro, sense rumb. Els meus ulls s’omplen de llàgrimes. M’assec en un banc i crido, crido tan fort que espanto els ocells que surten volant dels arbres, alarmats. La gent em mira desconcertada i jo no puc contenir-me, no paro de plorar. Em tapo la cara amb el braç i torno a fer un crit, l´últim i el més llarg. Exploto de ràbia. Després de quedar-me sense veu per culpa dels crits, m’aturo a respirar. Respiro profundament i intento calmar-me. Relaxo els músculs del meu cos ara que m’adono que els tenia tensos, i em deixo caure completament en el banc, amb el cap enrere. Miro el cel blau i m’eixugo les llàgrimes. Després, m’incorporo acariciant la Dània, que em mira amb cara de preocupació i desconcert a la vegada.

-Dània –li dic- tu no em deixaràs mai sol, oi?

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de GiselaFV5

GiselaFV5

8 Relats

2 Comentaris

4866 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Biografia:
Em dic Gisela i vaig néixer el 5 de setembre de 1991 a Sant Fruitós de Bages. Vaig començar a escriure històries quan era molt petita, només per simple plaer. Després em vaig enganxar a la lectura i, quan tenia 14 o 15 anys vaig descobrir que volia ser escriptora d'una manera més professional. Des d'aleshores, a més d'escriure per plaer, també escric per aprendre i per acostar-me tant com pugui al meu objectiu. No sé si mai aconseguiré ser escriptora, només sé que no puc viure sense escriure.

Contacte:

giselafv5@gmail.com

http://prohibit-no-escriure.blogspot.com.es/