D'amagat

Com l’estiu que em va veure néixer,
tu, m’has vist florir a l’horabaixa,
i ara, el cor riu inquiet, que la tarda
es fa eterna, com la mirada del sol
que crema la pell del teu cos...

I, sense saber-ho,
sense intuir-ho,
m’apropo a tu, d’amagat,
lladre, o vil conqueridor,
de l’impressionisme Francés,
dels cabarets de Lautrec,
de la màgia del gran Loire
i, dels estels que desitjaries
acaronar cada nit...

I cada paraula, cada vers,
perdut als teus rínxols d’argent,
destí arrelat al meu cor,
és la prova latent
del renéixer d’un amant
que perdut va trobar el viarany
on el temps s’atura cada nit.