Dama negra

Diga'm,
és el cel o l'infern la fi eterna?
O ets tu qui ocupa la porta darrera?
Volàtil i immaterial
ni sobre els núvols ni sota terra,
ets aquí present
més aprop del que volguera.

Remo sobre aigua passatgera
viatge de retorn a la mare terra,
sento els àngels parlar silenciosos ,
mentre ploren els taüts
mentre les flors s'adormen decapitades
i romanen dolgudes sota terra,
ja no alegraran la mirada
tot rialleres.

M'estimo massa la vida
per no tindre't por
i donar-te l'esquena,
deixa'm estar-me aquí
de forma eterna
amagat entre aquestes paraules
del meu cor extretes,
guarda la teva ràbia visceral
als que realment et mereixen.

Principi i fi,
ets gran dilema,
romans tota callada
per aparèixer fugitiva
sota crits eterns
estavellats a les parets
sota bales absents de sentit,
sota ganivets de maldat,
és la teva olor a podrit
és la foscor el teu color
i buit el teu significat,
ens omples de llàgrimes sinceres,
quan algú proper beses.

Són toves mes paraules per descriure
el gran sofriment que m'aterra,
fuig odiada de l'existència,
maleïda dama negra.