Dalt del turó

Viuré a la casa vella de dalt del turó
amb el sol escriuré al paper de la
terra, els meus versos seran l’hort,
els meus poemes, el silenci de les
flors i dels brots tendres.

De nit m’acotxaré d’ombres i sense
veu parlaré amb els estels lluents
Si m’enyoro, m’abrasaré a la lluna
plena i ploraré per dins el cor.

Llàgrimes de rosada penjaran de les
teranyines del bosc, que amb el Sol
de l’alba lluiran colors, són diamants
que pengen al coll de la mort.

Als capvespres, lluny, molt lluny,
s’albirarà llum a les finestres,
les teies i el foc em donaran
llum i escalfor, i quan el rossinyol
em digui que neix el dia esmorzaré
de la mel del rusc.

Quan els dies siguin curts i el bosc
de la serra blanc, ompliré el pou del
glaç i en olles de terra cuita guardaré
confitat de cérvol i senglar.

Seré pastor de llops i em sentiré
mes viu sota la tempesta, amb la
punxa del llampec gravaré a la
roca amb foc el que sento i el que
visc: llibertat.