D de B

Un relat de: clariana

Romandre assegut a la Diagonal de Barcelona. Esdevé un luxe, quan ho fas per plaer. Barcelona és l'aparador modern d'Espanya, de la tant endarrerida Espanya.

Romandre assegut a la Diagonal de Barcelona. Deixa de ser un luxe, quan no ho fas per plaer. Barcelona vol ser l'aparador progre d'Espanya, de la tant endarrerida Espanya.

Romandre en algun lloc pot ser plaent, si la companyia és adient. El plaer és independent de l'entorn, totalment depenent de la companyia.

Considerem que no és el lloc on et trobes, sinó els llocs d'on formes part el què defineix el tarannà i la manera de fer de cadascú.

Romandre assegut a la Diagonal de Barcelona. Segueix essent luxós si tot i no fer-ho per plaer, la mires darrera un finestral. A Espanya no ens la deixen canviar.

Romandre assegut a la Diagonal de Barcelona deixa de ser luxós, quan ho fas per plaer, però mal acompanyat. Espanya segueix sent la mateixa.

Resulta imprescindible per la salut: sentir mentre veus, mentre hi ets i mentre (con)vius. A Barcelona hi veig, hi sóc i convisc. A Barcelona hi sento.

Romandre a Barcelona i viure al seu moviment d'acceleració constant marca una manera de fer que, pot portar a una no-felicitat, per això no cal formar-ne part.

Comentaris

  • gràcies[Ofensiu]
    clariana | 28-08-2018

    Gràcies Xantalam, intento expresar-me per donar so al silenci.

  • L'originalitat[Ofensiu]
    Xantalam | 24-02-2010

    marca aquest relat, i la repetició de llocs, d'idees, canviant-ho tot perquè res no canviï, perquè la sensació que roman és sempre la mateixa: identitat, delectança en l'observació de l'entorn, pensaments fugitius que queden atrapats en un instant.
    M'ha agradat molt, clariana, continua escrivint, experimentant, endavant!

    Una abraçada.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de clariana

clariana

37 Relats

46 Comentaris

26102 Lectures

Valoració de l'autor: 9.32

Biografia:
Em defineixo com una persona nòmada, talment com els nostres avantpassats. Visc navegant, i sentint que formo part de tot allò que els meus peus trepitgen.
La meva llar és vora el mar, l'aigua em dóna l'equilibri.
Es bo descobrir molts camins que al final no arriben enlloc i et porten a tot arreu, mentre els trepitjes pots trobar moments de felicitats.
Sembla una paradoxa... oi?