Curiositat infantil

Un relat de: Tiamat

A casa, em renyaven quan em posava el dit a la boca. Em renyaven quan em posava el dit al nas. També em renyaven quan em posava el dit a l'orella, o quan me'l posava al cul, o quan me'l posava al cony. M'agafaven de la mà i em picaven els dits, tot repetint-me que allò no es feia, que era lleig. Que era una porca.
Però a mi m'agradava conèixer-me amb el dit. Era agradable, descobrir totes les textures diferents que tenia a dins, i adonar-me que l'únic que tenien en comú era que produïen escalfor, i que eren toves. Totes eren molt tovetes, i trobava un gran plaer prement-les suaument. De totes maneres, cada vegada que els meus pares em veien duent a terme aquests petits descobriments, em renyaven. Per això, al cap d'un temps, vaig deixar estar les exploracions, i em vaig centrar en un altre element que em va cridar l'atenció: el fang. El fang, al contrari que els meus forats, era fred. Però si hi afegies molta aigua, també es tornava tou. Tou i fred. La sensació era curiosa, i fruïa barrejant sorra amb aigua, i introduint-hi, després, els braços fins al colze, o tocant-lo lleument amb la planta del peu, o deixant que se m'assequés a la galta. Però cada vegada que tornava a casa, guixada de fang de dalt a baix, els pares em renyaven, tot repetint-me que allò no es feia, que era brut. Que era una porca.
Allò em recordava als crits que em feien per posar-me els dits a dins, i després de sentir els mateixos crits desenes de vegades, ho vaig acabar relacionant. I jo no volia ser, per res del món, una nena bruta, o sigui que vaig deixar el fang i els dits de banda.
Un dia em vaig llevar, tota suada, amb el pensament que l'únic motiu pel qual no em deixaven tocar el fang, ni tampoc ficar-me els dits a dins, era perquè jo mateixa era plena de fang i de porqueria, i cada vegada que em tocava, l'únic que feia era embrutir-me. Gairebé em van venir nàusees. A partir de llavors, vaig començar a sentir fàstic de tot el que estava sota la meva pell, i que jo, desgraciada de mi, m'havia atrevit a tocar amb els dits. Vaig obsessionar-me amb aquest fet, i vaig començar a acostumar-me a tenir sempre els dits de les mans ben separats, per tocar-me un mínim a mi mateixa, i sovint tancava la boca ben fort mentre arrufava el nas, avergonyida amb el sol fet de pensar que algú podria arribar a veure tota la brutícia que em corria per dins. Anar al lavabo es va convertir en una tortura, em creia feta solament d'allò que el meu cos expulsava dins la tassa, i quan un nen de l'escola em va dir que, al adormir-nos, els ulls es giraven cap endins, la repugnància cap a mi va esdevenir insuportable. Només aconseguia dormir quan el cansament em vencia, però sempre era víctima del mateix malson, que es repetia una vegada i una altra: una mena de suc, entre negre i marró, sortia de la meva boca i queia als meus peus, com si fos una cascada. El suc, que de tan espès no sabia ni si tan sols era líquid, s'acumulava al meu voltant, i cada vegada m'embolcallava més. Quan m'arribava el genoll, començava a vessar suc per tots els forats del meu cos, fins que gairebé em sentia ofegada. Llavors, em despertava, i minuts després, queia adormida de nou, per somiar, altra vegada, el mateix.
Vaig dir als pares que no em volia banyar més, que em creia prou gran com per dutxar-me sola, i em passava hores dins la banyera, ruixant-me amb aigua tots els forats, per tal de netejar-me el màxim possible. Ells estaven encantats amb aquesta meva nova actitud, tan neta.
Un dia, jugant, em va caure una pedra sobre una ungla del peu, i els pares em van dir que potser em cauria. Això em va aterrir. M'esfereïa pensar en tota la brutícia que podia amagar-se allà sota, i que, quan em caigués l'ungla, es mostraria davant dels meus ulls, amenaçadora i somrient. L'ungla es va anar ennegrint, espantant-me cada cop més. Gairebé a tocar de la bogeria, vaig decidir portar sempre mitjons. Érem a ple estiu, però m'era igual. Dutxant-me, a la piscina, mentre dormia, sempre, sempre duia mitjons. Els pares em renyaven, però també m'era igual i si me'ls treien, me'ls tornava a posar. Preferia mil cops els crits que veure aquella ungla negra que tremolava sobre el meu dit. Em van amagar tots els mitjons, i vaig començar a portar sabates. Els pares, desesperats, van deixar-ho estar, i em van deixar vestir mitjons, amb la condició que me'ls canviés a diari. Vaig trobar justa la decisió, i vaig aprendre ràpidament a treure-me'ls i a posar-me'ls sense haver-me de mirar els peus. Però l'inevitable va arribar, i finalment, l'ungla va caure.
Un dia, traient-me el mitjó per canviar-me'l, vaig notar una petita estrebada, i al mirar què havia passat, vaig veure que l'ungla ja no era al dit. Al sacsejar una mica el mitjó, aquesta va caure sobre l'alfombra, tota satisfeta. Sense poder-ho evitar, els meus ulls van tornar al peu. I al lloc que corresponia a l'ungla, contràriament al que m'esperava, només hi vaig saber veure un tros de carn rosada, arrugada i fràgil. Només això.
Tot el que havia estat creient fins al moment, va caure per terra. On era, tot el fang que havia de sortir d'allà sota, i tota la brutícia? Vaig estar-me molta estona allà asseguda, mirant-me el dit sense ungla, desconcertada. A poc a poc, vaig anar-hi acostant el dit, i amb por, vaig tocar-ho. Era tou. Llavors vaig recordar l'escalfor i la textura dels meus forats. No podia ser que els hagués cregut plens de porqueria! Que estúpida havia estat.. Creure'm feta de brutícia, del tot absurd! La necessitat de saber tota la veritat, em va assaltar. L'obsessió de no tocar-me, va ser substituida per l'oposada. Vaig començar a passar-me hores senceres dreta davant del mirall, amb la boca oberta, o fent postures incòmodes per tal de veure'm l'interior de l'orella. Fent combinacions de miralls, vaig poder observar amb els propis ulls, tots aquells raconets que havia conegut tan bé utilitzant les puntes dels meus dits. I només veia carn. Una carn dèbil, tova. No podia ser brutícia, allò. M'agradava. Era agradable. Em rosegava la carn del costat de les ungles, i la de dins les galtes, per intentar tastar-me, però no tenia gust a res. Una cosa que no tenia gust a res, no podia ser brutícia.
Aviat em vaig conèixer de dalt a baix. La meva curiositat infantil, però, volia anar més enllà. Meticulosament, vaig deixar caure pedres sobre totes les ungles dels peus, i, ansiosa, vaig esperar el moment en què caurien. Fet que va passar aproximadament durant la mateixa setmana, i cada cop que en queia una, m'omplia de goig al contemplar aquella meva carn, tan bonica.
Llavors van començar els talls. Primer només eren rascades, que l'únic que deixaven veure era més pell. Però quan vaig acostumar-me al dolor, van començar a fer-se més profunds. Primer eren petits, i quan havia deixat de sortir sang, tot era brut i no podia veure res. Al cap d'un temps, vaig començar a fer-me talls grossos i profunds. Un cop fets, me'ls obria i em quedava embadalida mirant-me aquella carn que tenia a dins. Hi posava el dit, però picava molt i el treia ràpid. Un cop hi vaig posar la llengua, però els meus pares gairebé es van tornar folls quan ho van veure. No podien entendre, com me'ls feia, tots aquells talls i aquelles rascades. De totes maneres, no arribaven a ser altra cosa que tall fets, sobretot, a la cuixa, que és d'on ho veia tot millor. No tenia cap interès en fer-me mal, tot era curiositat infantil, que vencia tota la resta.
Al mateix temps, a l'escola, ens explicaven el cos humà. Però tot el que ens ensenyaven eren dibuixos de nens, que de dins tenien formes pintades de colors, i que no s'assemblaven en res en el que havia vist jo mateixa amb els meus ulls. Primer em vaig sentir estafada per la senyoreta, però després vaig pensar que, pobreta, no tenia ni idea sobre com érem per dins, que no sabia la veritat. I vaig decidir que ho descobriria pel meu propi compte, i que després li explicaria.
L'endemà mateix de prendre aquesta decisió, vaig entrar, tota decidida, a la cuina de casa. A un calaix fora del meu abast, sabia que els meus pares hi amagaven tots els ganivets. Però això no era cap impediment i vaig buscar per tota la casa fins a trobar un tamboret. Vaig enfilar-me a ell, i sense gaires dificultats, vaig obrir el calaix, i en vaig agafar un ganivet llarg i afilat. Somrient, vaig baixar del tamboret, i quan em disposava a sortir de la cuina per amagar-me a l'habitació, van entrar els pares, que, escandalitzats, van prendre'm el ganivet de les mans i em van renyar. Em van fer fora de la cuina, i, espiant per l'escletxa de la porta, vaig veure com, nerviosos, posaven tots els ganivets dins un armari ben alt. Vaig decidir que no podia dur a terme les meves exploracions si els meus pares estaven desperts, així que vaig esperar que es fes de nit.
Quan vaig sentir que anaven a dormir, vaig córrer de puntetes fins a la cuina, i vaig tornar-me a enfilar al tamboret. D'allà, vaig pujar a l'encimera i així vaig poder arribar a l'alçada de l'armari i agafar, altre cop, el ganivet. Amb compte, vaig baixar de nou. Malgrat la cura que prenia cada cop que feia un moviment, no vaig poder evitar que una olla repiqués contra una paella. Espantada pel soroll, em vaig afanyar a baixar fins al terra, i vaig córrer per amagar-me a la meva habitació. Durant uns segons, o minuts, vaig estar-me dreta darrere la porta, amb l'orella premuda, intentant captar el soroll més mínim. De totes maneres, el cor em bategava tan fort, que s'hauria fet impossible que pogués arribar a sentir res. Un cop més tranquil·la, vaig allunyar-me de la porta, i em vaig despullar ràpidament. Vaig agafar un retolador, i, igual com ho havia vist fer a la tele, vaig dibuixar-me unes ratlles que m'anaven des de sota el coll fins ben bé al melic. Llavors vaig posar-me a davant del mirall de la meva habitació, i em vaig mirar un moment. Estava nerviosa, perquè no sabia si els meus ulls donarien l'abast quan per fi em pogués observar per dins. Vaig agafar el ganivet, i vaig recolzar-ne la punta a
sota la gola. El ganivet pesava, i sense voler, em va mig relliscar de les mans, fent-me una petita rascada a la pell. Vaig deixar anar un petit crit, però ràpidament vaig contenir-me la veu, i vaig tornar a posar el ganivet a la seva posició. Llavors vaig agafar una mica d'aire, vaig tancar els ulls, i vaig prémer la boca. En aquell instant, van entrar els pares, que s'havien despertat amb el soroll. Amb les cares distorsionades per la por, van córrer cap a mi, arrencant-me el ganivet de les mans i abraçant-me. Tenien els ulls plens d'horror, i al veure-ho, vaig adonar-me que havia estat apunt de fer una cosa horrible, i em van venir moltes ganes de plorar. Ells només m'abraçaven amb força, i m'acaronaven el cap.





P.D - i què volies? Que la matés?


Comentaris

  • Déu-n'hi-dó[Ofensiu]
    entoonces | 10-03-2005 | Valoració: 9

    Has aconseguit posar-me la pell de gallina!!!

    T'he llegit bastant i alucino de la teva personalitat tan ferma.

    Deu-n'hi-dó, noia. Felicitats

  • Sort que[Ofensiu]
    pseudo | 16-01-2005

    Està escrit en primera persona!!! Si no no hauria sigut capaç de acabar el relat...

    M'hauries d'haver vist... Saps allò típic de que fan una peli de por i et tapes els ulls però no canvies de canal? Doncs estava amb la boca oberta i me la tapava... Mig espantat per la pobre neneta... -_-'.

  • ufffffffffffffffffffffffffffffffffffffff[Ofensiu]
    FRAN's | 09-01-2005

    kin mal rotllo noia!!!!
    un relat genial, genuí, unic! xo magafa un mal rotllo en imaginarme l nena aquesta...

    tota la carn és igual

    FRAN's

  • em superes[Ofensiu]
    Conxa Forteza | 09-01-2005 | Valoració: 9

    Moltes vegades t'he volgut comentar, però filla meva em superes ... sobretot aquests final. jo ja tenia un baticor pensant que la nina es faria allò que es fan els japonesos ....

    Una aferrada

    Conxa

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Tiamat

Tiamat

321 Relats

1499 Comentaris

520346 Lectures

Valoració de l'autor: 8.82

Biografia:
també al bloc d'europa de l'est
transiberia.blogspot.com,
a la revista
Revista Est'
i al mail
tiamat_relats@yahoo.es

Laura Bohigas, del 85. He estudiat filologia eslava i, en el meu temps lliure, viatjo als Balcans. Visc a Barcelona, però no en sóc. I més coses, però en l'essencial, poc més

Entre els 19 i els 22 anys vaig escriure 321 coses i les vaig anar penjant aquí. Ara m'he calmat i escric de tant en tant, però no ho penjo aquí. Llegeixo molt.