Cul de sac

Les dues figures surten d'un petit entramat urbà i contemplen, entre èxtasi i sorpresa, aquella estampa. Són, posem-hi per cas, les 9 del matí, i ja és hora d'esmorzar. De moment, però, són els edificis qui se'ls menjaran, a ells, si opten per tirar carreró estret a la dreta. A l'altra banda, la llibertat. Opten pel camí central que els duu a una porta sota una portalada. Hi esmorzen, fins i tot se senten més locals tot entaulant (mai millor dit) conversa amb la gent de l'establiment. Qualsevol tema és propici, si hi ha ganes i ànsies de comunicació. S'ha de veure les voltes que dona la vida, realment. Ara són en aquest cul de sac, perquè realment ho és, i un s'hi sent aïllat, i per què no, lliure de problemes i obligacions.

Isquen amb els estómacs satisfets (posem-hi, de nota, un bé alt) i trien pel cantó de la sempre anhelada llibertat. S'hi deixen dur, no es pot refusar una invitació així, mai de la vida. Sense ser-ne gaire conscients, es persegueixen i deixen una marca de la seva estança en aquell preciós lloc, en aquell precís instant. La repassen no fos cas que s'esborri. La repassen altre cop. Un darrer, per tal de fixar aquella imatge a les seves ments, sabedors que quan la màquina passi, n'esborrarà la petja.

Les gavines, entretant, han quedat per a anar al pub.