Cul de món. i 24

El matí era inesperadament fresc. El ventijol que venia de la profunda coma que formava la intersecció dels dos rius no era gaire fort, però sí insòlitament fred per aquelles alçades de l’any. O potser era simplement una reacció del seu cos, baldat després de la llarga nit en blanc, esperant una trucada que no es va produir, primer, i donant tombs al llit mirant d’escapar a una allau caòtica de records i especulacions, després. Els llençols havien acabat fent un garbuix amb les seves cames i braços, entrelligats tots per una suor on es barrejava la seva i la de la Raquel que s’havia quedat capturada deixant-ne l’olor del seu cos ja absent. Ara, plantat davant el portaló d’entrada a la fàbrica, sentia com si la suor s’hagués apoderat del seu cos i hi romangués, malgrat haver-se dutxat i afaitat, i haver esmorzat a la cafeteria de l’hotel prenent-se molt de temps.
S’havia llevat molt d’hora, encara amb el cel fosc, i ara encara era massa d’hora perquè arribessin els assistents a la reunió. S’hi atansat caminant despreocupadament des de l’hotel. Al principi va agrair l’aire fresc i li va semblar que s’eixorivia, però no va trigar a sentir-se tremendament fatigat, amb sensació de febre. Aquella sensació li creixia ara, palplantat a la intempèrie, mirant de matar l’estona que encara el separava de les primeres arribades. El porter, que l’havia saludat amb familiaritat quan s’hi havia acostat, i l’havia convidat a entrar, se’l mirava ara de tant en tant des de dins de la garita, llançant-li algunes llambregades de biaix, no sabria dir si commiseratives o malfiades. Va resistir la temptació d’acceptar-li la invitació.
Com preveia, el director general va ser el primer en arribar. Conduïa ell mateix un Mercedes de lloguer, i al costat viatjava, com a únic acompanyant, el Xavier Garcés. El cotxe li va passar a la vora, a penes reduint mentre el porter li alçava la barrera, i el Garcés el va saludar amb la mà amb un cert aire de sorpresa. El director, observant el gest de l’altre, va girar el cap cap a ell rígidament, com un autòmat o com algú afectat per torticoli, i va sentir per la fracció d’un segon el pes fred d’una mirada, la blavor gèlida d’uns ulls que no van mostrar cap signe de reconeixement, ni d’emoció tampoc. Aquest és l’home, el que decideix sobre el futur de tantes famílies, es va dir, un home amb ulls glaucs de lluç. A ell, no li va sorprendre trobar dalt del cotxe el Garcés. Un home amb projecció de futur, en aquella fàbrica. Xavier Garcés, valor en alça. Xavier O’Donnell, valor en baixa. Uns pugen, altres baixen. Pep Raigal baixa, Raquel Raigal puja. Alfons Garriga baixa... qui pujarà?
La resposta no va trigar a arribar-li, i aquesta sí li va produir una certa sorpresa. O no exactament sorpresa. Només el dolor, el regust amarg, que li produeix al lluitador d’esgrima l’estocada esperada des del cantó inesperat.
El cotxe del Tortajada va ser el següent en arribar. Bastant menys lluent que el del director general, molt reconeixible, va arribar trontollant, amb el ronc brogit del seu vell motor atrotinat. No li calia mirar darrera el parabrisa per reconèixer el conductor, naturalment, però sí ho va haver de fer per fer-ho amb l’acompanyant.
-Anna! –va exclamar, involuntàriament.
Ella va fer un gest de salutació, curiosament molt similar al del Garcés un minut abans, però va tenir la deferència d’abaixar el vidre de la seva porta.
-Hola, Garriga, com va això? –va dir, amb la seva veu alegre de sempre, bé que li va semblar lleugerament velada, potser acusant un lleu rictus de pena que li ombrejava l’esguard.
El Tortajada va abocar les seves gruixudes ulleres pel darrera del cap de l’Anna i es va limitar a emetre un taxatiu “puja” adreçat a ell.
Ell, però, no es va moure. Es va estirar lleument, tibant dels braços des dels punys tancats dins les butxaques dels pantalons, alçant les espatlles i el cap, com buscant una mica d’aire més amunt.
Van estar així uns segons, en silenci, fins que l’Anna li va preguntar, tot arrufant les celles:
-Et trobes malament, Alfons?
-No... sí... –va fer ell-, no al Tortajada, sí a tu. No pujo i no em trobo bé.
-Tens febre potser? –va fer ella, agafant ja la maneta de la seva porta.
El Tortajada la va aturar amb un gest sec.
-Et portem a algun lloc? –va dir, amb un to sec que no es corresponia exactament a un convit.
-No, no, fareu tard. Me’n torno a l’hotel i descanso una estona, val? –va contestar.
El Tortajada va assentir amb un cop de cap brusc i va arrencar tot seguit i va fer traspassar el cotxe sota la barrera apujada. L’Anna va seguir-lo amb la mirada fins que el coll no li va donar a més.
Fonsi baixa, Anna puja, va xiular. Li va córrer un calfred per l’esquena. Sí, semblava que tenia febre. Va posar-se a caminar ràpidament, de tornada a l’hotel. De cua d’ull, va seguir veient arribar cotxes. La inconfusible cabellera de la Raquel pilotava un d’ells. No es va aturar, va seguir passeig amunt sentint-se alleujat malgrat la tremolor intermitent que el sacsejava. Va esquivar l’hotel, ja havia liquidat el compte i no tenia res per recollir, va endinsar-se a la vila i va fer cap a la plaça Major.
L’Hostal estava animat, en aquella hora, ple de gent que anava a fer el primer cafè del dia o ja es feia servir un abundós esmorzar de forquilla. El baf calent i la remor de converses indistingibles el van rebre amb una reconfortant sensació acollidora, però de seguida el va assetjar una clara percepció de buit al seu voltant, com si ell dugués el fred al seu pas i s’anés embolcallant d’un tens silenci en el qual es veia confinat.
Sentint-se de cop més enfebrit, va caminar fins a la barra, on estava recolzat el Jaumet Massip, xerrant parsimoniosament amb dos parroquians.
-Home, mira qui tenim aquí! –va fer el Jaumet, animadament, aixecant la seva veuassa per sobre del so que ara evidentment s’havia reduït per tota la sala fins ben bé apagar-se del tot.
-Què serà, xiquet? –va tornar-hi el Jaumet, elevant-se encara més sobre el silenci:- Et feia a la reunió de la fàbrica.
La darrera frase l’havia dit abaixant considerablement el to de veu, però igualment semblava haver ressonat en el silenci que ja s’havia tornat impecable. Després va clavar en ell els seus ulls, aquells ulls que conservaven aquella calidesa amable de sempre, però que igualment resultaven tan implacables com l’expectativa generalitzada que se sentia caure damunt l’esquena.
-M’he hagut d’absentar. De fet, plego –va contestar, un to més baix encara que el Massip, però sabent-se igualment perfectament audible.
-Plegues? I això, ha anat malament? –va fer el Massip, alarmat.
-No, al contrari. La reunió anirà molt bé, n’estic segur –va apressar-se a replicar.
La cara del Jaumet Massip va mostrar el mateix alleujament que va notar al darrera seu, estenent-se per tota la sala.
-La fàbrica tirarà endavant, netejaran la bassa de la merda i només s’aniran al carrer un grapat de prejubilats i alguns temporals –va afegir.
-Bé, suposo que això es mereix una celebració –va dir el Jaumet-. Què et ve de gust?
-No res, t’ho agraeixo, però només venia a acomiadar-me.
-Fots lo camp, ja?
No va respondre. La remor de la concurrència ara s’havia recuperat, s’havia alçat fins i tot. Alliberat de l’atenció i de la tensió, va apropar-se una mica més a la cara cordial del Jaumet.
-Sí, passava a saludar-vos, a tu i la Balma... –va dir.
El Jaumet va separar els colzes de la barra i va tibar el seu tors cap en enrera, no exactament eliminant el seu somriure però sí reduint-lo, com si el congelés cap a una pura fórmula comercial, impostada.
-Oh, la Balma... Avui no podràs, xiquet. Tot just va haver de marxar anit de sobte, cap a Cambrils, que la va trucar la mare que el pare no es trobava bé...
-Oh, espero que no sigui greu.
-No, no, és clar que no! Sembla que els aires de Peníscola no li van anar gaire bé...T’ho havia dit, oi, que havien anat d’excursió? Res, ja saps, l’home, que menja massa quan surten a fer aquestes farres... El cas és que m’ha deixat amb el cul enlaire, avui, com que no tinc poca gent al menjador, aquest matí i aquest migdia!
El somriure congelat es mantenia, però els ulls amables s’esvaïen, buscaven altres punts lluny dels seus.
-Però bé, ens en sortirem, no et sembla? –va continuar-. Perdona, però aquesta pobrissalla afamada em reclama...
-Fes, fes, jo marxo...
-Però, home! Ni un cafè?
-No, ja ens veurem...
-Sí, has de tornar! Amb més temps!
Van fer-se adéu amb les mans i ell va creuar de nou el local fins a la porta, ara rodejat per una molt ben composta indiferència.
L’aire, fora, li va semblar encara més fred, sortint de l’escalfada atmosfera de l’hostal. Es va aixecar inútilment el coll de la camisa i va enfonsar els punys a les butxaques altra vegada. Va començar a caminar cap al Raval, lentament, balancejant-se en l’oratge que semblava fer-se més dur i cru a cada passa. Sabia que encara tenia almenys dues hores fins al proper tren, però no creia que tingués ja res a fer a la vila. A l’estació, que ja feia anys que estava tancada i sense servei de taquilles, podria trobar un lloc arrecerat sota el porxo, en algun racó de l’andana, sense vent i amb algun raig de sol dels que aquell aire gelat no podria refredar.
Mentre s’allunyava de la plaça, la vila es feia més silenciosa i fosca. Potser podria trobar el temps per tornar-hi, pensava. El temps, sí, però com invertir-lo allí, això ja era una cosa ben diferent per a ell, un antic heroi local amb tots els valors a la baixa.