Cul de món.9

La reunió va començar segons l’ortodòxia esperable. Introducció amable i intranscendent del director de la fàbrica, entrada atropellada i més aviat impertinent del Xavier O’Donnell, rèplica brutal i agressiva del Pep Raigal davant la mirada beatífica i absent del director, retirada del director amb profusió d’excuses després de simulacre de trucada exterior, i intervenció pausada i asèptica del Xavier Garcés, el noi que ell personalment i interiorment va ascendir immediatament de la categoria de xofer a la de interlocutor amb moltes possibilitats quan va facilitar el dia anterior el nom de la Raquel. Després va fer ell la seva intervenció, pausada, tranquil•la i dura, duríssima, qüestionant tots els punts qüestionables i manipulant els punts inqüestionables per poder fer-hi qüestions. De cua d’ull va anar observant els gestos del Pep Raigal, comprovant com anava passant a un aire més aviat bocabadat, i els de la Raquel, molt més continguda però sens dubte anant derivant també cap a certa alarma. Els altres membres del Comitè de la majoria eren només dos, faltava un, i semblaven no saber com reaccionar a la seva pètria diatriba, mentre el Magrané es mantenia immutable i els seus l’imitaven descaradament en una postura tan serena i immutable com la del jove Garcés. L’O’Donnell, en canvi, semblava dolgut pel que considerava una evident traïció, i va anar adoptant un gest de pomes cada cop més agres.
L’O’Donnell va declarar una pausa per a fer una reflexió, i se’n va anar precipitadament amb el Garcés. Immediatament el Pep Raigal se li va acostar i el va estirar cap a una saleta petita i hermètica a la qual s’hi accedia des de la sala de reunions per una porteta semioculta. La Raquel i els altres dos els van seguir i entre tots cinc gairebé omplien la saleta, de peu entre l’escàs mobiliari. El Pep Raigal va esperar que l’últim hagués tancat bé la porteta per abordar-lo amb cara de males puces.
-A què ha vingut aquest atac? –li va etzibar.
-Havíem quedat així, no? -va fer ell, fent-se el sorprès.
-Quedat com?
-Que aniríem amb compte, ja saps, les trampes... A més, tu no has estat més suau...
-He estat més suau... El que no et demanava és que de bones a primeres ensenyessis totes les cartes i que a més n’afegissis on no n’hi ha...
-Ah, això... –va fer ell-. Pren-t’ho com a maniobres de distracció...
El Pep va semblar reflexionar detingudament. Durant uns segons, li va semblar que li sentia grinyolar les circumval•lacions cerebrals sota les arrugues profundes del front.
-D’acord, però no inventis tant –va dir després.
Va topar amb la mirada de la Raquel. A penes s’havien saludat abans de la reunió. De fet, si no hagués sabut qui era per endavant, potser li hauria costat de reconèixer. Havia engreixat força i fins i tot li havia semblat que el viu to roig del seu cabell s’havia esvaït força, derivant cap a un panotxa diluït sota el qual la pell lletosa i pigada semblava també haver-se marcit i demacrat. L’esguard, però, amb el qual ara l’estava escodrinyant, era encara verd, viu i penetrant, un esguard intel•ligent que li confirmava que també el Garcés era el paio intel•ligent i espavilat que havia pressentit.
No es van dir res, i van sortir tots de l’asfixiant saleta per tornar a la sala de reunions, on el Magrané i els seus els esperaven de nou asseguts, amb cara d’avorrits.
-Aneu forts, eh? –va fer el Magrané.
-Una maniobra de distracció –va limitar-se a fer el Raigal.
Quan van tornar els xaviers, sense el director, la intervenció primera va ser de l’O’Donnell, a penes una reiteració del que ja havia dit, i la rèplica del Raigal va ser més contundent encara que la primera, com si rivalitzés amb la del seu assessor.
Aleshores va intervenir el Magrané. Hàbil, prou hàbil, va saber conduir les objeccions del Raigal com si les hagués plantejat ell, però embrancant-se en un discurs abstrús en el qual aviat ningú va saber si tots aquells punts eren inacceptables o pel contrari eren la base de l’acord imminent.
-Senyors –va intervenir en acabat l’O’Donnell-, vostès semblen qüestionar la necessitat d’un pla de viabilitat, quan les xifres del mateix pla demostren sense lloca dubte la impossibilitat de mantenir el projecte de l’empresa en les condicions actuals de productivitat.
-El problema no és aquest –el va tallar el Pep Raigal-, el problema és la indeterminació del pla en molts aspectes...
-I que l’empresa només lliga la productivitat als costos salarials...-va afegir ell.
-La proposta d’adequació de la plantilla és molt clara –va objectar l’O’Donnell.
-Però deixa oberta una nova adequació si es revisen a l’alça els costos de la descontaminació –va insistir el Raigal.
-Tal com s’expressa al document, l’estimació inicial s’haurà de revisar segons l’estudi detallat. És aviat encara per presumir si hi haurà una repercussió notable en la producció –va replicar l’O’Donnell.
-El problema és que no es diu res de com es pensa fer una segona reducció de plantilla.
-Això vol dir que partim d’un acord en les línies d’adequació de la plantilla que preveu el Pla? –va intervenir aleshores el Garcés, fred, enviant reflexos de les seves ulleres polides a tots els presents alternativament.
Es va produir un silenci ostensible i prolongat. Acceptar allò seria tant com donar per enllestit el noranta per cent de la negociació.
-Podríem començar a treballar sobre aquesta base –va dir ell, ambiguament.
El Garcés va semblar en canvi captar perfectament el missatge, però va ser l’O’Donnell el que va intervenir.
-D’acord, doncs treballem-ho. Ens tornem a veure dilluns, senyors i senyores?
Van anar sortint, en petits grups. Ell es va quedar un moment assegut, recollint lentament els seus papers. La Raquel se li va acostar i va esperar en silenci al seu costat. Va ficar els papers a la cartera i en acabat se la va mirar decididament, afrontant la verdor transparent d’aquells ulls.
-Has estat brillant, Fonsi –va dir ella, i de seguida va afegir:-. No t’importa que et digui Fonsi?
-En absolut...
-Fa molt que ningú no t’ho diu?
-Des d’ahir.
-Qui va ser, la Balma? –va pressionar-lo ella amb els llamps dels seus ulls.
-Son germà –va limitar-se a respondre.
-La vas veure?
-No, no vaig veure-la, era al menjador i tenia una mica de... pressa. Tu la veus sovint?
-Què vols, si no? Les dues vivim al poble...
-I està bé?
-De fàbula.
-Ahà.
-I a mi, com em trobes? –va fer ella, ja sense mirar-lo. Ell s’havia posat dret ja, al seu costat.
-De fàbula.
Van anar sortint. El Pep Raigal l’esperava a fora, s’havia compromès a dur-lo de tornada a l’hotel. Es va acomiadar d’ella amb dos petons i va pujar al cotxe.
-Treballar-ho? –va grunyir el Pep, quan ja eren fora del recinte de la fàbrica, fitant amb el front arrufat la carretera davant seu.
-Per què no?
Tota la resposta de l’altre va ser un gruny inintel•ligible.