Cul de món.8

Un relat de: franz appa
Raquel Raigal, ra-ra-ra. Va sotjar enfora, cap a l’amplitud del camp que anava rebent la nit amb la seva generosa i pacient entrega. Es va preguntar per què els arquitectes d’avui no planificaven terrasses o almenys balcons als hotels d’avui. Balcons com els que des de les façanes de l’Hostal Major et permetien xafardejar els balcons i finestres de la vila, prendre l’aire, sortir a fumar... Aquí s’havia de conformar a treure el cap des del marc de la finestra, i estirar el coll per veure un panorama decent. La vila li quedava gairebé oculta, a penes podia albirar algunes de les cases que la tancaven per aquella banda. S’anaven esvaint com si fossin només unes ombres més, com les de la serralada que partia el seu horitzó, com els núvols estàtics que encara retenien la llum daurada del crepuscle, com si es resistissin a ser partícips del descans del món.
La Raquel treballant a la fàbrica, va pensar. Com una ombra entre les ombres que se li abocaven al seu davant, va veure la seva cabellera rogenca removent-se ferotge en l’aire, una d’aquelles tardes interminables a la terrassa de l’Hostal. Cridant amb el seu punyet pigat brandant sobre els caps enriolats. Us heu venut per un plat de llenties, repetint fins que tothom es va adonar que no anava de broma.
El Jaumet i ell mirant-se-la amb el somriure tort, sense saber què dir.
-La fàbrica és la que ha donat vida a aquest poble, des de fa un segle –li va etzibar algú.
-La que ha prostituït la vida d’aquest poble, voldràs dir –girant-se com una fura contra el que l’havia contradit.
-Sense la fàbrica els Raigal no seríeu en aquest poble –va contrareplicar la veu.
Li va fer mal, va acusar el cop com un boxador rep un bon directe al fetge. Era veritat, la pura veritat, una veritat molt evident, i tanmateix en la seva innocència tan fresca potser no havia esperat que algú li tirés en cara.
-L’empresa només posarà uns quilos per pagar les despeses generals –va intervenir ell per desviar la trajectòria de l’atac demolidor-. L’essència de l’equip es manté, seguirem els entrenadors i els jugadors de la casa.
La seva mirada verda es mantenia baixa, enrabiada i ferotge.
-Algun dia tota la brutícia de la fàbrica ofegarà tot aquest poble –va fer en acabat, com si no l’hagués sentit a ell, escopint les paraules sense a penes obrir la boca. Però tothom va sentir-la.
Potser ara hi som aquí, Raquel, la brutícia ja sobreïx la bassa, va mormolejar ell, abandonant la nit que ja senyorejava l’exterior i adreçant-se al mini-bar. La Balma hi devia ser aquell dia, però el fet és que no la recordava, no recordava que hagués dit res.
El club va rebre la injecció de calés de Química de l’Ebre i va pujar a Divisió d’Honor i els nois van créixer i es van fer famosos. I la fàbrica va sobreviure a la primera gran crisi i la merda va continuar dipositant-se entre els dos rius, el petit i el gran. Era una bassa gran, però no prou per empassar-se tota aquella brutícia, tot aquell llot, tots els mals averanys i totes les profecies negres de totes les sibil•les que havien tingut un atac de lucidesa, com la Raquel crispada i revoltada d’aquell vespre de feia tants anys.
Ara la Raquel era a la nòmina de la fàbrica. Demà l’hauria de veure, doncs.
Va obrir la porta del mini-bar, amb els seus petits espectres ben alineats sota la llum ataronjada que s’encenia obedient i es projectava sense ombres a l’interior del moblet, com si fos un univers remot, estrany i fantasmal.
Va triar una de les ampolletes de whisky i una bosseta que lluïa un llampant nom d’snacks. Va estar una estona bevent i menjant els cruixents bocins d’aquella cosa que bé podria ser de plàstic d’una química similar a la de la fàbrica, resistint-se al moment de decidir on aniria a sopar. Si al menjador de l’hotel o potser a l’Hostal, a buscar la Balma, a dir-li hola, he tornat al poble, a remenar un pou de brutícia acumulada, a veure si finalment la teva amiga tenia raó i si ja la merda ens ha cobert a tots, o encara no.
Finalment, va decidir que amb una altra bosseta d’snacks i un altre whisky en tindria prou per enfrontar-se a un previsible insomni.

Comentaris

  • Poble industrial tan natural[Ofensiu]
    Bonhomia | 02-05-2013 | Valoració: 10

    Decantació química, afers de poble industrialitzat, grolleria natural, desencant,... tota una flor de fraseigs interlligats que surten al descobert en aquesta aventura novel.lesca. No vegis com la disfruto! XD!


    Sergi

  • Vinc del 7[Ofensiu]
    allan lee | 11-04-2013

    que és conversa- on m'he perdut, pels noms, alguna vegada- i et comento aquest 8 que em sembla especialment bell entre aquesta fàbrica i els tejemanejes que s'hi couen al voltant. Capitol de rememoració gairebé onírica, en uns anys potser més ingenus i nets. Quan sorties a cridar al carrer i a parlar- bo que fes mal- amb els del poble. La mirada verda de la Raquel amaga una promesa i una il.lusió, una figura blanca enmig dels interessos creuats de tantes bandes. M'ha agradat molt, hi reconec el Franz dels detalls ínfims, de la posada en escena magistral. Una abraçada

    a

  • Que segueixi...[Ofensiu]
    Carles Ferran | 10-03-2013

    M’he llegit d’una tirada els vuit capítols, cada cop més atrapat per la màgia dels detalls, les incògnites, l’atmosfera tan propera i com coneguda, i per conèixer els esdeveniments i com s’ha de resoldre l’acció. A cada capítol obres nous enigmes que ens enganxen. I al final he recordat perquè mai no segueixo culebrots o sèries que es desvetllen per episodis setmanals, deixant-nos en suspens.
    La teva novel•la té aquest efecte: enganxar-te amb el desig -gairebé la necessitat- de saber què passarà. Impossible deixar-la. I ara em toca esperar propers lliuraments –que no han de ser pocs, per la dinàmica de la narració– i decidir si llegir-los d’un en un quan surtin, o esperar al final.
    Però en resum, enhorabona per un escrit que et captura i incorpora, que es fa lleuger i fa sentir.
    Una abraçada.

l´Autor

Foto de perfil de franz appa

franz appa

150 Relats

933 Comentaris

168140 Lectures

Valoració de l'autor: 9.90

Biografia:

Franz Appa és membre del Col·lectiu d'Antiartistes, que agrupa diversos autors compromesos amb l'art no professional.
Podeu saber-ne més al bloc antiartistes

Una part de les narracions publicades a RC, estan sent compilades i ampliades al web Històries de Tavanne , un projecte narratiu dinàmic i en evolució constant.

El Col·lectiu ha publicat també un manifest. . El podeu llegir complet a manifest antiart
Heus aquí un extracte:

(...) l'art i l'artista que proposem hauria de desprendre's de la professionalització i del reclam dels intermediaris que valorin i pregonin el seu art. En el domini de la utopia, es tractaria de pensar un món on cadascú podria obtenir les seves necessitats de subsistència pel sol fet de la seva existència, i per tant s'alliberés de la necessitat de guanyar-se el dret a la pròpia existència. En un món de la utopia marxista, doncs, no caldrien reconeixements ni professionals de l'art, ja que la dedicació sense retribució seria factible.
En l'actual món globalitzat, queden espais per a la creació artística no mercantil? Queda una possibilitat de democràcia a l'art -un art on la majoria creï i l'artista sigui un igual entre iguals? La sospita és que cada cop hi ha d'haver més marges i racons on la força del mercat es fracturi i concedeixi camp a l'autèntica creació. L'evolució de les tecnologies de la comunicació -només cal pensar en internet, en efecte-, però també el cansament i avorriment de la massa davant el producte artístic que emergeix avui del mercat, fan pensar que no estem desbarrant sobre un horitzó hipotètic però irrealitzable. Més aviat ens fa pensar que estem apuntant al que hi ha de més fecund ja en el nostre immediat entorn.
En definitiva, estem proposant un art:
-No professional, és a dir, creat per artistes que no en facin de la venda del seu producte el seu principal mitjà de subsistència
-Centrat en un medi d'intercanvi lliure de productes, fonamentalment gratuït, o en tot cas no dominat per intermediaris professionals del comerç
-Democràtic, és a dir, creat per una majoria envers una majoria.

Correu a: antiartistes@gmail.com