Cul de món.7

Un relat de: franz appa
La recepcionista li va donar la clau i un sobret diminut.
-Un missatge per a vostè –va dir lacònicament.
El va obrir sense miraments. Només hi havia un número de telèfon.
-Em pot passar una trucada a l’habitació? –va fer, mirant la noia que havia desviat l’esguard d’ell no prou a temps.
-Pot trucar vostè mateix des de dalt. Només cal que marqui el zero.
Va remugar un agraïment i va començar a caminar cap a l’escala, però es va aturar un moment i es va tombar cap a la noia, que de nou no va estar prou ràpida a desviar els ulls d’ell.
-Fins quan és obert el menjador? –va preguntar.
-La cuina tanca a les tres –va respondre ella, sense tornar-li la mirada.
Un cop dalt va deixar passar uns minuts meditant si calia esperar o era millor no trigar gaire temps per no perdre l’hora del dinar. Es va decidir finalment a descordar-se camisa, i a servir-se una ampolleta de vermut del mini-bar. Mentre l’assaboria espaterrat a la confortable cadira del petit escriptori, va clavar la mirada al dossier oblidat a sobre del llit.
Quan va haver escurat l’ampolleta va agafar el telèfon i va marcar el número. Algú va despenjar un altre telèfon de seguida.
-Bon dia, sóc... –va dir, dubitatiu.
-Sé qui és –va fer una veu, imperiosa, aparentment una mica impacient.
-I vostè qui és? –va replicar ell.
-Sóc Xavier O’Donnell, vostè no em coneix –va respondre la veu, i va afegir al cap d’un segon de pausa-. Sóc el cap de recursos humans de Química de l’Ebre, ens hem de veure demà.
-Doncs encantat –va fer ell.
-Podríem parlar avui mateix?
-Ara?
-Sí. Ha dinat? –va fer la veu, més impacient.
-No, no he dinat.
-El convido a dinar. Coneix la fonda de l’Indiano?
-A Ribalta?
-Sí, l’espero allí, d’aquí a mitja hora.
-Mitja hora? No tinc cotxe –va fer ell.
Es van produir uns segons de silenci a l’altra banda de la línia, sens dubte desconcertat. Parant l’oïda li va semblar sentir de seguida un ràpid xiuxiueig, va endevinar un intercanvi apressat de parers.
-D’acord, el passarem a recollir en un quart d’hora. Esperi’s a l’habitació, que l’avisin.
-D’acord –va fer, i va sentir d’immediat un clic impacient que penjava la trucada.
Va esperar tranquil•lament encetant una nova ampolleta de vermut, fins que va sonar el telèfon de la recepció i la recepcionista li va informar que l’esperaven a baix.
El que l’esperava era un paio jove, que el va saludar educadament i el va conduir fins a un discret cotxe utilitari, un Volkswagen blanc, molt nou i cuidat amorosament.
-Cordi’s el cinturó, sisplau –va dir el noi, quan van ser-hi tots dos dalt.
Va ser l’única frase que van intercanviar dins del cotxe. El viatge va ser ràpid i sense incidents i al cap de poc més de vint minuts ja eren a la fonda de l’Indiano. A diferència de l’Hostal Major se li notava una restauració recent i la mà d’algun decorador diplomat que havia aconseguit acabar amb les poques notes encertades de la primitiva construcció i potenciar extraordinàriament els defectes d’un estil caduc ja quan va néixer, creia recordar que en l’època de la dictadura de Primo de Rivera, o potser abans, en la de la Mancomunitat de Prat de la Riba.
Il•lustres riberencs tots, va fer entre dents, mentre es deixava acompanyar cap al menjador pel seu jove conductor.
-Com diu? –va fer aquest.
-Dic que això ha canviat bastant, últimament.
L’altre se’l va mirar amb ulls especulatius. No era de la comarca i sembla que tampoc el feia a ell d’allí.
Els va sortir al pas un individu alt, amb el cabell engominat, vestit d’una manera que va produir-li un immediat atac de calor, amb una americana creuada i una corbata d’aspecte de vellut, nuada amb una llaçada enorme al voltant del seu coll magre.
-Sóc l’O’Donnell –va fer, llançant-li una mà també magra, i tova.
La veu impacient era ara tota amabilitat, com si s’hagués alliberat d’alguna urgència empipadora.
-Ja sap qui sóc –va contestar ell, mentre oprimia sense ànims aquella mà flàccida.
-Sí –va fer l’O’Donnell, ampliant el seu somriure, i guiant-lo amb la mà alliberada en un gest més enèrgic, fins a una taula on els esperava assegut un altre home.
-Coneix el senyor Magrané? –va dir la veu amable, quan van ser ben bé a tocar de la taula.
El tal Magrané no es va molestar a aixecar-se ni molt menys a estendre la mà, però va començar a garlar tot seguit.
-Crec que no em recordarà, però jo sí el conec, qui d’aquesta contrada no coneix el llegendari Fonsi Garriga?
De fet, el Magrané ja no va parar de xerrar fins que no va aparèixer un cambrer a prendre nota. Van ser uns llargs minuts dedicats a l’homenatge als temps heroics de l’hoquei a Tribalix, dedicats visiblement a forasters ignorants d’aquelles gestes com l’O’Donnell i el jove acompanyant, que també s’havia assegut amb ells.
Fins que no van escurar les postres, els altres tres, i només un cafè ell, ningú no va fer cap al•lusió a la reunió de l’endemà.
-El senyor Magrané, com sabrà, representa la minoria del Comitè d’Empresa, però estem tots convençuts que ara per ara encarna l’opinió de tots els treballadors –va dir el Xavier O’Donnell, fitant-lo amb gest plàcid mentre apartava curosament el platet de la seva crema catalana.
-Tots els treballadors? –va replicar ell.
L’O’Donnell va fitar-lo ara més intensament, però va ser de nou el Magrané qui va intervenir.
-De la majoria, n’estic convençut, inclosos la majoria dels afiliats de Comissions Obreres.
-I dels seus delegats? –va preguntar ell.
-Els delegats estan ara mateix governats per un sol individu, el Pep Raigal –va contestar el Magrané.
-Un home molt poc raonable –va acotar l’O’Donnell.
-El contrari de raonable –va sentenciar el Magrané-. Un cap dur i un veritable dictador, però estic segur que sense ell els altres també hi serien d’acord...
-D’acord amb tot el que vostès estan d’acord?
La mirada de l’O’Donnell encara se li va fer més pesant, però la conversa va quedar en suspens mentre el cambrer apareixia i prenia nota dels cafès. Ell se’n va demanar un altre.
-Tenim un acord bàsic, un pla de consens que també compta amb el vist-i-plau del senyor Tortajada, que també és un individu molt raonable.
-Que jo sàpiga, no hi ha una postura definitiva de la Federació –va objectar ell.
Els altres tres es van mirar en silenci, sense dissimular el seu desconcert. Ell va esperar que el cambrer retornés amb la ronda de cafès, i va deixar anar amb brutal franquesa una pregunta directa.
-Qui pot ajuda’ns a convèncer el Raigal?
L’O’Donnell va obrir uns ulls com a taronges,
-Em pensava que vostè era l’home –va dir.
Va tornar-li la fitada, però de cua d’ull va poder-se adonar que el Magrané amagava un somriure satisfet sota el bigoti.
-Pel que he vist d’ell no serà fàcil –va replicar aleshores, tallant-. Potser hauríem d’anar pensant en alternatives. Hi ha algun altre delegat que podria fer decantar la majoria?
Ara fins i tot el Magrané va semblar fora de joc. Es van mirar ell i l’O’Donnell, emmudits.
-Només hi ha una persona –va dir aleshores el noi, que a penes havia obert la boca fins aquell moment.

Comentaris

  • Quina anada tan curiosa[Ofensiu]
    Bonhomia | 29-04-2013 | Valoració: 10

    Això ja comença a ser una màfia desconcertant però sí, en concert. Agafada a l'última!


    Sergi

l´Autor

Foto de perfil de franz appa

franz appa

150 Relats

933 Comentaris

167757 Lectures

Valoració de l'autor: 9.90

Biografia:

Franz Appa és membre del Col·lectiu d'Antiartistes, que agrupa diversos autors compromesos amb l'art no professional.
Podeu saber-ne més al bloc antiartistes

Una part de les narracions publicades a RC, estan sent compilades i ampliades al web Històries de Tavanne , un projecte narratiu dinàmic i en evolució constant.

El Col·lectiu ha publicat també un manifest. . El podeu llegir complet a manifest antiart
Heus aquí un extracte:

(...) l'art i l'artista que proposem hauria de desprendre's de la professionalització i del reclam dels intermediaris que valorin i pregonin el seu art. En el domini de la utopia, es tractaria de pensar un món on cadascú podria obtenir les seves necessitats de subsistència pel sol fet de la seva existència, i per tant s'alliberés de la necessitat de guanyar-se el dret a la pròpia existència. En un món de la utopia marxista, doncs, no caldrien reconeixements ni professionals de l'art, ja que la dedicació sense retribució seria factible.
En l'actual món globalitzat, queden espais per a la creació artística no mercantil? Queda una possibilitat de democràcia a l'art -un art on la majoria creï i l'artista sigui un igual entre iguals? La sospita és que cada cop hi ha d'haver més marges i racons on la força del mercat es fracturi i concedeixi camp a l'autèntica creació. L'evolució de les tecnologies de la comunicació -només cal pensar en internet, en efecte-, però també el cansament i avorriment de la massa davant el producte artístic que emergeix avui del mercat, fan pensar que no estem desbarrant sobre un horitzó hipotètic però irrealitzable. Més aviat ens fa pensar que estem apuntant al que hi ha de més fecund ja en el nostre immediat entorn.
En definitiva, estem proposant un art:
-No professional, és a dir, creat per artistes que no en facin de la venda del seu producte el seu principal mitjà de subsistència
-Centrat en un medi d'intercanvi lliure de productes, fonamentalment gratuït, o en tot cas no dominat per intermediaris professionals del comerç
-Democràtic, és a dir, creat per una majoria envers una majoria.

Correu a: antiartistes@gmail.com