Cul de món.6

Un relat de: franz appa
La cara ja no hi era, encara que era difícil esbrinar què hi podia haver darrera els vidres del finestral que donava al bé de Déu de llum de migdia que espetegava a sobre i en treia reflexos com de mirall. El tendal, amb el nom de l’hostal pintat a la visera, estava només a mig estendre en aquella banda, i a penes projectava cap ombra sobre l’interior, potser perquè els hostalers preferien el sol a la llum artificial, sempre més cara, o potser, el més probable, per la desídia del vell Massip o del Jaumet Massip, la mateixa amb què havien deixat aquell nom gravat al tendal en castellà i que ja només es podia llegir amb el recurs de la memòria més que no pas de la vista, a causa de la força dels moltes passades de sols i serenes que l’havien anat desdibuixant. L’altra part del tendal sí que estava ben estesa, i oferia una mínima ombra a la vorera, allà on tres taules estaven mig ocupades per parroquians que semblaven adormits, com si posessin amb infinita paciència per a una fotografia improbable d’algun turista amant de les tradicions locals. A mesura que s’hi apropava, els anava distingint, i fins i tot reconeixent, si bé vagament com a ombres imprecises dels paisans que havia tingut abans, molt abans, antes, com diria la seva iaia, o com a figures desdibuixades pel pas del temps igual que les lletres del tendal. No va aturar-se, però, més aviat va forçar lleument el pas per endinsar-se en l’ombra fresca del local que, com havia intuït, efectivament estava a les fosques, il•luminat només pel sol que travessava el finestral, el vidre brut bisellat pel mateix rètol amb el nom del local, aquí nou, traduït a l’idioma autòcton, total una lletra diferent, Hostal Major, poca diferència per justificar la despesa sinó és que alguna altra justificació s’hagués imposat.
El sol es vessava fent un ampli redol a l’entrada, i s’anava escampant sense pressa, dipositant-se amb mansuetud sobre la vasta superfície de la cafeteria, sobre el vellutat de les taules i les cadires posades com a l’atzar, una mica com atuells d’un naufragi lent i prolongat que hagués anat retirant les aigües pausadament perdent la força per arrossegar els objectes. La barra, enorme, pesant sota la coberta massissa i rosegada del marbre que tants frecs descurats de mànigues i draps mullats havien fet d’un sol color poc precís, s’endinsava també des de la vora mateixa del finestral cap a la interioritat cavernosa on no s’endevinava el final real de la seva baluerna. De fet, fins que no va acostumar els seus ulls a la penombra que hi regnava, no va distingir les figures que s’hi recolzaven, allà al final de la barra. L’hostaler i un parell de clients, silenciosos, tombats cap a ell i sens dubte travessant-lo en un escrutini meticulós.
El vell Massip, va pensar, mirant aquell cap quadrat mig pelat que deixava sortit unes orelles que semblaven concebudes per atrapar totes les converses que rebotaven entre aquelles nobles parets.
-Però mireu, si és el Fonsi Garriga! –va deixar anar aleshores la proverbial veu tavernera de l’hostaler.
Solament que no era prou tavernera, no prou rogallosa... Quan va donar una passa es va donar del seu error: estava davant del Jaumet Massip i no de son pare! Però... com havia envellit tant en a penes deu anys, va pensar, i va exclamar:
-El coi del Jaumet Massipot, si no has canviat gens!
-Ha, ha, ha... toca aquesta panxa i ja veuràs si no he canviat! –va respondre l’altre,deixant veure un panxot considerable per sobre de la barra, armant-lo sobre els braços despullats.
Els parroquians també li eren coneguts, encara que eren de Pradafonda i no de la vila. I evidentment el coneixien bé. Es van saludar amb la mirada mentre el Jaumet donava la volta pel fons de la barra i se li atansava refregant-se les mans amb un davantal mínim portat de gairell, exactament com havia dut sempre son pare. Després va llançar les mans encara humides al seu coll i el va sacsejar un parell de vegades durament.
-Ai, carall, tu sí que no has canviat gens, lladre! –va exclamar-. Tu sí que t’has sabut cuidar, oi, allà a la capital?
-Bah, cuidar-me, cuidar-me... Amb la feina, ja saps...
-Ja, a tot li diuen treballar a Barcelona! –va bramar el Jaumet-. M’han dit que t’has fet sindicalista, és això veritat?
-Això faig, ara...
-De manera que no em prenien el pèl...
-Qui te n’ha parlat? –va fer, no precisament sorprès de comprovar que el Jaumet només havia fingit sorpresa en veure’l.
-Oh, ja saps, tothom i ningú...què sé jo, fa tant temps que faltes, ja ets ben bé una llegenda local, noi –va fer el Jaumet, desviant la mirada i entornant-se cap al seu lloc darrera la barra-. Quant temps fa que no venies per aquí? Potser des que...
-Des que van morir els iaios, sí –va fer ell.
Es va instaurar un silenci dens entre tots els presents. El Jaumet el va trencar donant un fort cop de palmell sobre el marbre.
-Vinga, que vols prendre? A què puc convidar una vella llegenda local que retorna? Vols un bon vermut, com en els vells temps?
-No –va negar immediatament-. Una cerveseta, millor.
-Doncs sia, una cerveseta ben fresca...
El Jaumet es va moure ràpidament caps sortidors i va anar omplint una canya.
-I els teus pares, estan bé? –va preguntar ell.
-Els meus pares? Redéu, si estan bé, a la glòria!
-Vols dir...? -va fer, alarmat.
-No, a la glòria però ben vius... Es passen bona part de l’any a una apartament que es van comprar a la costa, a Cambrils, però no paren... Ara deuen ser a Peníscola trascolant un arròs que podria tombar una colla de manobres... La vida del jubilat, nen!
-Ben fet que fan, doncs –va respondre ell, deixant sentir la frescor de la canya a la seva mà, abans d’afegir:- I la teva germana?
-La Balma? –va fer l’altre, deixant lliscar involuntàriament la mirada per una fracció de segon, cap a dins, cap a la porteta que duia a la cuina-. Doncs just brandava per aquí fa una estona, però deu estar ja al restaurant. El porta ella, saps? Si de cas, passa després i la saludes...
-No deu ser bon moment, doncs...
-Ah, no passa res, nen, tampoc devem tenir gaire gent, si t’he de dir la veritat...
-El negoci va bé?
-Anar fent i prou... ja saps... a millors carreteres, pitjors hostals... L’asfalt va matar els vells hostals de poble, ja saps...
-Que ens ho diguin a nosaltres, ja no en queda cap al nostre poble –va dir un dels de Pradafonda.
-Això no és pas un poble –va fer ell.
-No, és clar, això no és Pradafonda ni de bon tros! –va deixar anar el Jaumet, amb el posat sorneguer que també havia copiat al vell Massip.
-No, és clar, això és París i Londres, només al darrera de Reus –va replicar un dels parroquians, el que creia recordar que es deia Ferragut, com la meitat dels del seu poble.
La broma va allargar-se una estona, i la van acompanyar una nova ronda de vermuts –els forasters- i una canya –ell-.
Quan va començar a decandir, va decidir que calia escampar la boira.
-Bé, doncs, me’n vaig. Ja tornaré quan tingueu menys feina...
-Avui tenim un conill a l’allioli que et xuclaràs els dits...-va invitar-lo el Jaumet.
-Un altre dia...-va fer ell, sense ganes d’inventar cap excusa-. Què se’t deu?
El Jaumet va compondre un gest de severa ofensa, mentre els ferragut s’oferien a crits a convidar la llegenda local reapareguda. Els va deixar discutint-se i dient-se el nom del porc fent veure que els reia les gràcies, però apressant-se a tocar el dos sense mirar enrere.

Comentaris

  • Agafant la forma...[Ofensiu]
    Bonhomia | 29-04-2013 | Valoració: 10

    Sembla que la història es va començant a posar de potes amunt pel que fa a les divagacions alhora extranyes com poc conceptuals en el primer tram del capítol... quin joc de camaraderia! ( O a l'inrevés ). Cada vegada estic més encuriosit.


    Sergi

  • Una altra regió[Ofensiu]
    allan lee | 30-03-2013

    del mapa que anem composant, capítol a capítol, on falten encara moltes peces, creiem, on una aguanta i és part de l'altra. El bar del poble, amb el seu ritme cadenciós i sorneguer, on s'hi coven tots els rerefons de les cases, amb mitges paraules, diaris, resol de tarda, cervesa i potser encara- en aquest poble no se sap benbé si ha arribat el delicte del tabac- potser encara fum. Un quadre que és una illa enmig del relat que l'engoleix. Un plaer sempre llegir-te, Franz.

    a

l´Autor

Foto de perfil de franz appa

franz appa

150 Relats

933 Comentaris

167757 Lectures

Valoració de l'autor: 9.90

Biografia:

Franz Appa és membre del Col·lectiu d'Antiartistes, que agrupa diversos autors compromesos amb l'art no professional.
Podeu saber-ne més al bloc antiartistes

Una part de les narracions publicades a RC, estan sent compilades i ampliades al web Històries de Tavanne , un projecte narratiu dinàmic i en evolució constant.

El Col·lectiu ha publicat també un manifest. . El podeu llegir complet a manifest antiart
Heus aquí un extracte:

(...) l'art i l'artista que proposem hauria de desprendre's de la professionalització i del reclam dels intermediaris que valorin i pregonin el seu art. En el domini de la utopia, es tractaria de pensar un món on cadascú podria obtenir les seves necessitats de subsistència pel sol fet de la seva existència, i per tant s'alliberés de la necessitat de guanyar-se el dret a la pròpia existència. En un món de la utopia marxista, doncs, no caldrien reconeixements ni professionals de l'art, ja que la dedicació sense retribució seria factible.
En l'actual món globalitzat, queden espais per a la creació artística no mercantil? Queda una possibilitat de democràcia a l'art -un art on la majoria creï i l'artista sigui un igual entre iguals? La sospita és que cada cop hi ha d'haver més marges i racons on la força del mercat es fracturi i concedeixi camp a l'autèntica creació. L'evolució de les tecnologies de la comunicació -només cal pensar en internet, en efecte-, però també el cansament i avorriment de la massa davant el producte artístic que emergeix avui del mercat, fan pensar que no estem desbarrant sobre un horitzó hipotètic però irrealitzable. Més aviat ens fa pensar que estem apuntant al que hi ha de més fecund ja en el nostre immediat entorn.
En definitiva, estem proposant un art:
-No professional, és a dir, creat per artistes que no en facin de la venda del seu producte el seu principal mitjà de subsistència
-Centrat en un medi d'intercanvi lliure de productes, fonamentalment gratuït, o en tot cas no dominat per intermediaris professionals del comerç
-Democràtic, és a dir, creat per una majoria envers una majoria.

Correu a: antiartistes@gmail.com