Cul de món.5

El Pep Raigal se’l mirà des de darrera de la baluerna noucentista del seu escriptori, mentre ell guanyava els ulls a la llum estrident que li venia a sobre des de l’esquena de l’altre, el qual el podia observar detingudament aprofitant l’avantatge d’aquells segons de vacil•lació que produïa l’enlluernament del visitant. El vell murri s’ho deu tenir tot calculat, va pensar, l’hora que entra el sol zenital i l’angle oportú de l’escriptori. O potser només són casualitats, va decidir, encaixant la mà que li venia a l’encontre entre la boirina saturada de la llum del migdia de primavera, i ensopegant-se amb l’esguard escrutador i lleument sorneguer del Raigal, alhora que notava el lleu baf d’alcohol i fum arrelats que desprenia.
-De manera que ets de la casa Fontxo –va dir l’altre, a manera de salutació.
És clar que el Tortajada, o la secretària, havien donat el seu nom, però també era clar que el Raigal s’havia pres la molèstia d’indagar si era realment un covilatà. O potser precisament ara desitjava confirmar-ho. Si a ell li hauria costat reconèixer-lo fora del context, més li costaria a l’altre reconèixer-lo a ell, que era un mocós sempre al seu costat.
-Sí –va fer, també com a sola salutació.
-Que bé, algú de la vila que ha fet carrera allà a la casa gran –va dir el Raigal, convidant-lo a seure amb un gest de la mateixa manassa peluda que acabava d’encaixar.
Va decidir ignorar la reminiscència de sorna que també notava a la veu. No sabia fins a quin punt s’havia molestat a esbrinar sobre ell el Raigal, i de fet tant se li’n donava.
-Espero no ocasionar gaires molèsties –va fer, component el seu millor gest innocent.
-Molèsties? No, per Déu! És tot un honor, i tota ajuda és poca per enfrontar-nos a aquest ramat de llops de l’empresa...
-Farem el que podrem –va continuar, polidament.
-Has pogut veure el pla de viabilitat? –va preguntar el Raigal.
Va fer un gest instintiu amb el braç, cercant debades el contacte amb el dossier oblidat. Va pensar que havia estat un oblit providencial.
-Li he donat alguna ullada, sí.
-Ja, i què en pensen, per allà?
-Per allà? –va mussitar.
-Per la Casa Gran ...-va aclarir el Raigal, aixecant la veu.
-Per la Federació?
-Sí –va aixecar encara una mica la veu el Raigal. Impacient, el paio, va pensar.
-No m’ho van dir –va dir tranquil•lament.
L’altre va clavar en ell la seva intensa mirada fosca. Està decidint si sóc tan ruc com pensava i semblo, o el prenc per idiota, serà millor anar amb compte, es va dir.
-Ni el Tortajada tampoc? –va fer aleshores el Raigal, amb un to més baix.
-No. És a dir, sí...
-Sí? Què?
-Doncs que anés amb compte.
-Exacte, amb compte. S’ha d’anar amb compte, són uns lladres i unes fures pudentes.
-La direcció, vols dir.
-Sobretot els d’aquí. Que no t’entabanin, com ja han fet amb els de la UGT.
-Oh, però els d’UGT ja se sap...
-Doncs això...-va fer l’altre, obrint ara un ampli somriure que va deixar al descobert la seva esgrogueïda dentadura de llop.
-I on és, la trampa? –va fer ell, procurant no semblar decididament estúpid.
L’altre es va gratar la closca, el va esguardar un segon més, i després va dur la mà a la butxaca de la camisa, tocant impacientment la capseta de tabac, però retenint-se a temps.
-Clàusula vint-i-quatre –va fer, llençant-li un dossier que coneixia bé a la taula, just davant.
Va agafar el dossier i va fer veure que buscava la clàusula indicada, encara que sabia de memòria en quina pàgina estava i sabia de memòria cada una de els paraules que la componien. Va fullejar, va doblegar el dossier per la pàgina justa, i va calcular quina estona de fingida lectura seria la justa per no passar-se de l’aparença d’incaut necessari.
-Ahà –va fer, quan havia tingut temps per llegir el paràgraf tres vegades, i va afegir amb veu neutra: Els costos de la neteja dels residus.
-Ja ha sortit als diaris i tot –va fer el Raigal, composant ara un gest doctoral enigmàticament escaient-. L’empresa es compromet amb la Generalitat a assumir els costos de descontaminació dels residus acumulats a la riba.
-Sempre que es determini la viabilitat del projecte industrial –va concloure ell, fent veure que llegia el dossier de nou.
-La trampa.
-Vols dir? –va inquirir, fitant-lo ara ell.
El Raigal es va tornar a gratar la closca, va tornar a tocar el paquet de tabac, i va dir amb veu rogallosa:
-T’importa que fumi?
Ell va fer un gest inexpressiu, perquè l’altre ja s’havia aixecat i va encendre un cigarret mentre obria la finestra que estava a la seva esquena, posant-s’hi de cantó en una posició suficient per poder abocar-hi el fum i per no perdre’l de vista.
-L’empresa es compromet a mantenir tots els llocs de treball que no s’amortitzin amb jubilacions anticipades –va dir ell, tornant a simular que llegia el dossier.
-Sempre que...
-Sempre que es determini la viabilitat del projecte industrial –va fer ell-. I això ens porta a la clàusula vint-i-quatre...
-Exacte, xiquet, als costos de descontaminació. Que està avaluant una pretesa auditora independent i que tinc motius per sospitar que es dispararan sobre la primera previsió...
Va fer veure que se submergia de nou en l’estudi del pla, i es va estar una estona gratant-se la barbeta, fullejant el dossier i deixant anar algun ah i algun ehem, de tant en tant.
-Comprenc –va sentenciar a la fi-. Els sobrecostos aniran a canvi d’una reducció de la plantilla més àmplia de la proposada en el pla.
-Això em temo, sí, senyor! –va bramar l’altre, satisfet, deixant anar una última bafarada del seu cigarret a l’exterior.
-Anirem amb compte, doncs... L’entrevista amb la direcció està confirmada?
-Sí, demà a les deu. A la fàbrica.
-Ahà –va fer ell, amb un posat satisfet, aixecant-se del seient-. Quedem aquí a dos quarts de deu?
Li va allargar el braç i va tornar a encaixar la ruda mà fixant-se en les abundoses taques de nicotina dels dits.
-Hi has estat, aquest matí, allí, oi? –va fer aleshores el Raigal, encara sostenint la seva mà i penetrant-lo un cop més amb la seva mirada desconfiada.
-Sí, he fet una passejada... M’has vist? –va respondre, sense mostrar cap sorpresa.
-M’ho ha semblat. I què t’ha semblat, la fàbrica?
-Oh, tan lletja com sempre...
-Com, lletja? –va deixar l’altre, amb un gest que semblava delatar una genuïna ofensa.
-Bé... vull dir que no ha millorat molt el manteniment...
-Ja, potser sí que necessita una mà de pintura –va concedir el Raigal, tornant-se a gratar la closca.
Mentre baixava l’escala atrotinada de l’edifici, que certament també necessitava una bona capa de pintura, va dir-se que ho havia portat prou bé, que havia encertat la dosi justa de suspicàcia i ingenuïtat. Llàstima que has ficat una mica la pota al final, va remugar. Però...bah, es va sacsar la preocupació del cap i va entrar en el sol cru del migdia que banyava tot el carrer.