Cul de món.3

Un relat de: franz appa
L’hotel ja no era tan nou, en efecte, però era decent, modern, amb una façana tota de vidres que s’abocava a l’avinguda de cara al sud, impertèrrita i luxuriosa, desafiant el sol rabiüt dels estius amb la inconsciència feliç dels burgesos que han descobert els avantatges de la tecnologia però no s’han molestat a estudiar-los per treure’n un rendiment lògic. Ara es parlava de sostenibilitat. Potser no es coneixia ni la paraula quan van aixecar aquella mola acristallada. Com un hivernacle pensat per a climes sense sol, com una pedra que transformaria en un magma deliqüescent el seu interior si no fos per l’ús i abús de l’aire condicionat. Això ho podia copsar a la primera llambregada. Havia fet un curset de bones pràctiques medioambientals al sindicat. Estava segur que podia recórrer tot l’hotel de cap a cap i trobar que es vulneraven totes les recomanacions que havia après, i potser un grapat d’articles de reglaments i ordenances.
Però es va limitar a anar de cara a la recepció, un breu taulell sense ningú a la vista. Hi havia un timbre. El va pitjar i de seguida va sentir el batre d’una porta. Una noia, no excessivament jove, però més que ell sens dubte, es va apropar des de l’angle que li quedava ocult a la seva esquerra. Es va presentar i la recepcionista va identificar-lo tot seguit a una llibreta que tenia ja oberta sota el taulell. Li va indicar el número de l’habitació, a la primera planta, i li va allargar la clau.
-El senyor voldrà encarregar ja el sopar? –va fer, amb un somriure que es perdia, com el seu esguard, a l’espai ampli del rebedor, absolutament buit a la seva esquena.
Va dir que sí, i tot seguit la noia li va oferir una carta de menú on podia marcar els plats. Va triar gairebé a l’atzar, i va pujar escales amunt. L’habitació tenia el mateix aire funcional i asèptic que la recepció. Li agradava, ho preferia. Hagués odiat desembarcar al bell mig del temps que havia deixat enrera. Podria haver triat l’hostal de la plaça, deixar-se caure a la cafeteria i veure tot de cares conegudes, tot de mirades dubitatives en la llinda del reconeixement, qui sap si saludar el Jaumet Massip, qui sap si gras i calb darrera la barra on s’havia quedat feia un bon grapat d’anys.
Li calia temps per assimilar allò. Desembarcar fent tentines, com els presoners abandonats en un cau sense llum que surten a l’exterior per no encegar-se. Li calia recórrer prudentment els carrers mirant de conservar l’incògnit, per avesar-se de nou a tots els signes de la vida que havia deixat negada com la clau llençada al fons del riu. Investigar amb compte els rastres inalterats en els traçats mudables de la geografia local. Potser buscar la Balma en una giragonsa qualsevol d’aquell traçat, i potser descobrir que tot estava allí intacte per ser afrontat després d’un període on només havia quedat en suspens.
Finalment va trucar a recepció. Li va contestar una veu masculina, no la de la noia d’abans, que esperava sentir. Va dir si era possible anul•lar el menú encarregat. La veu masculina, d’accent innegablement local, a diferència del més neutre de la noia, va contestar amb cortesia que no hi havia cap problema, o que si ho preferia li podien fer pujar el servei a l’habitació. Va refusar, no tenia cap gana, sinó una sensació de cansament i lassitud enorme. Va encendre el televisor estirat al llit i va estar repassant els canals. Pensava que s’adormiria ràpidament, però la son no li venia.
Al cap d’una hora va apagar la tele, es va aixecar del llit i es va posar les sabates, que era l’únic que s’havia tret. Potser una dutxa l’ajudaria, o potser un passeig fins a la fresca del riu. Va optar per això últim. Va sortir deixant la clau al taulell altre cop desert i va pujar per l’avinguda, l’antiga carretera.
Estava molt ben pavimentada, amb amples voreres de rajola quadrada, de motius vagament modernistes, i ben il•luminada per fanals d’aspecte sòlid, que imitaven els treballs de forja amb prou encert. No va creuar-se amb cap vianant, però sentia la remor de la vida quotidiana a la seva banda esquerra, on quedava el nucli de la vila, i de tant en tant es creuava algun cotxe en qualsevol dels sentits. Va arribar aviat al pont de ferro. Estava repintat i també ben il•luminat. Per sota, domat per una llera falsa de formigó, circulava el corrent modest però dinàmic del riu Tribalix, que moriria a poc més d’un quilòmetre d’allí, avall, ja amansit, quasi invisible o esgotat segons l’època de l’any. Des del pont no podia distingir la seva trobada tributària amb el gran cabal de l’Ebre, però sí podia albirar la massa fosca de l’arbreda que, segons li havien dit, formava un parc urbà molt coquetó, que era una altra de les aportacions paisatgístiques de l’alcalde Anton Grau en el seu extens mandat.
L’Anton Grau. Eren coetanis. Havien crescut junts per aquells carrers, tot i que ell era de dins i el Grau de fora. És a dir, en l’argot local, ell residia al nucli vell i el Grau als masos, de família pagesa. Havien coincidit jugant a l’hoquei, i també havien marxat a estudiar a Barcelona ambdós. Però a la gran capital s’havien perdut de vista. El Grau havia continuat jugant a l’equip local, fins a esdevenir l’heroi de la formació llegendària que havia jugat a la divisió d’Honor, el que ara anomenaven OK Lliga, mentre que ell havia fitxat pel totpoderós Barça i va desaparèixer al cap de poc temps en un profund pou.
Va fer via de retorn, sense tornar sobre les seves passes, sinó seguint avall l’avinguda fins a trobar la carretera de Ribalta. Va deixar a l’esquerra el pont nou, majestuós i esvelt, i va resseguir la carretera, aquesta encara no urbanitzada, un cinturó lleig i gris que encotillava la vila per sobre del riu, reduït al seu esperit de pur trànsit, per endinsar-se a la depressió de la serra que havia desviat en temps on els humans encara no havien dipositat cap possible senyal de vida, en una edat geològicament remota. Molt abans que els homes posessin nom al riu, les seves aigües soscavaven la terra i creaven les valls on, finalment, acabarien assentant-se els homes, on traçarien els seus projectes, planificarien, estudiarien les possibilitats, acabarien arriscant-se a aprofitar aquell recolze del riu gran on es vessava el riu subsidiari, i alçarien una fàbrica que havia de dotar de sentit l’establiment de generacions d’homes i dones i famílies a la rodalia.
Homes, dones, que com ell mateix havien vist com la seva vida es veia influïda pel tràfic generat per aquella fàbrica, per la decisió d’homes remots que un dia havien decidit crear-la i erigir-la just en aquell cul de món. Ho pensava, ara: de sobte, un grapat d’homes posa en marxa una idea i genera un devessall de noves idees que ja no poden controlar, que es multipliquen i generen idees sobre no ja un grapat sinó sobre milers de persones, homes i dones que es lleven, van a la feina, mengen, rumien, s’aparellen, es reprodueixen, dormen cada nit aliens del poder d’un grapat d’homes vagament hereu d’aquell primer grapat de pioners, dipositaris del projecte esdevingut marca, títols de propietat i drets de compra i venda.
Es va aturar a punt d’entrar a la vila de nou, mentre pensava en aquells homes que avui formaven la societat anònima propietària de la fàbrica. Anònims, però tan físics com els que ara pressentia refugiats a l’ombra protectora de els cases. Allunyats, preservats en la distància, però amb veritable i directe poder sobre les vides que ara l’envoltaven.
Va travessar de pressa els carrers, temorós de ser reconegut per algun tocatardà. Ell també havia de dormir, somiar, llevar-se, oblidar els somnis.

Comentaris

  • Els llits de la progenitud[Ofensiu]
    Bonhomia | 29-04-2013 | Valoració: 10

    Fàbrica milenària d'una poderosa arma tecnològica, l'ús de la matèria. El final m'ha recordat Germinal, d'Émile Zolà.


    Sergi

  • Inquietant[Ofensiu]
    allan lee | 15-02-2013

    passeig i pensaments mentre es desenvolupen davant nostre totes les minúcies físiques. És tan proper aquest hotel quasi desert, aquest menú refusat. Aquests aparadors de vidre que mantenen el gast energètic per sobre dels límits. Aquest home que ens inquieta i que reconeixem: tots hem tornat alguna vegada als paratges de anys passats. L'alcalde, l'antic company de joventut, allarga l'ombra sobre el pont desert, per bé que il.luminat, amb el seu jardinet abillat a l'altra banda. Les obscures forces que dominen la fàbrica, les vides alienes, lligades per sempre a l'avatar de la producció.
    Franz, gaudeixo molt de cada capítol. Et puc dir que sempre m'ha agradat com escrius i que ara m'enlluernes? Una abra´çada

    a

l´Autor

Foto de perfil de franz appa

franz appa

150 Relats

933 Comentaris

167761 Lectures

Valoració de l'autor: 9.90

Biografia:

Franz Appa és membre del Col·lectiu d'Antiartistes, que agrupa diversos autors compromesos amb l'art no professional.
Podeu saber-ne més al bloc antiartistes

Una part de les narracions publicades a RC, estan sent compilades i ampliades al web Històries de Tavanne , un projecte narratiu dinàmic i en evolució constant.

El Col·lectiu ha publicat també un manifest. . El podeu llegir complet a manifest antiart
Heus aquí un extracte:

(...) l'art i l'artista que proposem hauria de desprendre's de la professionalització i del reclam dels intermediaris que valorin i pregonin el seu art. En el domini de la utopia, es tractaria de pensar un món on cadascú podria obtenir les seves necessitats de subsistència pel sol fet de la seva existència, i per tant s'alliberés de la necessitat de guanyar-se el dret a la pròpia existència. En un món de la utopia marxista, doncs, no caldrien reconeixements ni professionals de l'art, ja que la dedicació sense retribució seria factible.
En l'actual món globalitzat, queden espais per a la creació artística no mercantil? Queda una possibilitat de democràcia a l'art -un art on la majoria creï i l'artista sigui un igual entre iguals? La sospita és que cada cop hi ha d'haver més marges i racons on la força del mercat es fracturi i concedeixi camp a l'autèntica creació. L'evolució de les tecnologies de la comunicació -només cal pensar en internet, en efecte-, però també el cansament i avorriment de la massa davant el producte artístic que emergeix avui del mercat, fan pensar que no estem desbarrant sobre un horitzó hipotètic però irrealitzable. Més aviat ens fa pensar que estem apuntant al que hi ha de més fecund ja en el nostre immediat entorn.
En definitiva, estem proposant un art:
-No professional, és a dir, creat per artistes que no en facin de la venda del seu producte el seu principal mitjà de subsistència
-Centrat en un medi d'intercanvi lliure de productes, fonamentalment gratuït, o en tot cas no dominat per intermediaris professionals del comerç
-Democràtic, és a dir, creat per una majoria envers una majoria.

Correu a: antiartistes@gmail.com