Cul de món.23

Un relat de: franz appa

El sol anava caient, a fora, entrava oblic a través de la cortineta correguda i queia mandrosament sobre el cos nu de la Raquel, que descansava d’esquena a ell, en revelava les giragonses abundants, amortia amb tocs vellutats la pell clara i pigada i amorosia les seves imperfeccions i els estralls del temps, com si fos un pintor que escampés amb hàbils i àgils cops de paleta els colors sobre un llenç clivellat. ¿El podia anul•lar, podia fer retrocedir la seva inexorable marxa? Només era una il•lusió, el parany momentani del desig acomplert i l’atmosfera particular de la tarda, i la vaga, delicada i esmunyedissa forma dels records o de les imaginacions. Però, ¿quina altra cosa era la realitat, sinó aquesta combinació de sensacions i esperances, expectatives i frustracions?
Van passar els minuts, la sentia respirar, potser adormida, potser no. La nit s’anava apoderant de l’habitació, omplia d’ombres el llit, enfosquia la pell clara de la Raquel, l’anava dissipant, com si la dugués cap al territori de la nit on ella desapareixeria, cap a un altre territori que s’havia construït amb els anys, en la seva absència, una llar i una família de la qual a penes tenia més referència que unes frases, una descripció escarida i amarga.
S’hi va arrecerar, posant en contacte la seva pell amb la d’ella. Es va sobtar del fred que emetia, la va envoltar amb els braços, es va sorprendre a si mateix desitjant protegir-la, potser fins i tot retenir-la, empresonar-la, furtar-la de la crida intempestiva del capvespre. Ella es va començar a moure, dins la presa dels seus braços i cames, va serpentejar tènuement, amb subtils moviments que donaven i rebien un mutu amanyac.
Va sentir créixer irrefrenable l’erecció contra les natges d’ella. Sense a penes adonar-se, la va fer redreçar-se sobre els genolls, a quatre grapes, i la va envestir des del darrera, també ell de genolls, en silenci, amb una força quasi violenta. El seu cos va anar plegant-se endavant, sense parar d’envestir, fins a descansar el pit sobre la tova esquena d’ella, fins a introduir la cara en els rulls esvalotats del seu cap enterrat en els coixins.. Va buscar amb les mans els seus pits, gràvids i plens, els va aferrar com si fos la taula de salvació en aquella deriva salvatge, lliscant entre suors que s’intercanviaven sobre les pells que semblaven voler-se fondre l’una a l’altra. La va sentir gemegar, va sentir-se córrer i a poc a poc la presa ferotge va anar cedint, les cames d’ella, els quatre genolls clavats en el matalàs, van cedir i darrera d’ells els dos cossos van caure entortolligats, extenuats,en un murmuri sense paraules.
El va sobresaltar el so d’un telèfon. Va tardar a reaccionar i adonar-se que era l’aparell de l’habitació. Potser s’havia adormit. Va pensar que potser ja havia deixat anar més cops de timbre i va pensar que callaria abans que pogués despenjar-lo i va limitar-se a tombar-se boca amunt, parant l’orella com si esperés la imminència del silenci i la pau que havia trencat abruptament el telèfon. Però encara va fer dues trucades més, i aleshores, sense saber bé per què, va saltar del llit i va despenjar.
-Sí? –es va sentir dir, o potser només barbotejar, potser a penes més que un gruny inidentificable.
-Alfons? –va dir una veu de dona, al cap d’uns segons de nou silenci en què es preguntava si realment havia respost o si hi havia algú a l’altre costat de la línia.
-Sí? –va tornar a fer, sense comprendre encara.
I en el nou interval espès de silenci va tenir de sobte la clara revelació. Va afegir, amb la veu més clara i baixa alhora que va saber comprendre:- Balma?
-Alfons, ets tu? –va insistir ella. Va notar que estava tan desconcertada com ell-.
-Hola, sí –va fer, a penes elevant el to de veu, tement resultar inaudible i notant alhora nerviosament que la Raquel s’incorporava a la seva esquena.
-Alfons, pots parlar? –va sentir-la a ella, amb una veu tremolosa, que a penes semblava més alta que la seva.
-Eh..- va ser tot el que va ser capaç de fer, mentre sentia la mà de la Raquel posant-se sobre la seva espatlla.
-No estàs sol, oi?
Va dubtar, va callar una mica massa sense saber què dir. Va notar que la Raquel es desprenia d’ell i saltava del llit del seu costat.
-Oh, em sap greu... –va dir aleshores la Balma, amb veu més clara-. Et trucaré més tard, disculpa...
Volia dir que esperés, que li donés un minut. Va cercar amb afany les paraules, però d’alguna manera li eren esquives, fugien del cap, de la gola, mentre sentia que la Raquel remenava buscant la seva roba i començava a vestir-se. Abans que pogués trobar-les, va sentir el so de penjat al telèfon.
Es va tombar. La Raquel s’estava posant els sostenidors i mirava cap a terra, com si es concentrés en la seva tasca, amb gestos eficients va continuar recuperant la roba i vestint-se.
-Era la Balma? –va preguntar.
Ell tampoc va saber contestar. Es va tombar de nou, panxa amunt, nu, mirant-la com es vestia.
-Sembla que sempre m’he de trobar amb ella quan cardem tu i jo –va continuar ella, sacsejant els embulls del seu cap que a penes es distingia en la penombra ja densa de l’habitació.
-Com vols dir? –va fer ell.
-Sí, carinyo, aquella nit, aquella nit que vam cardar tu i jo, la teva última nit a la casa dels teus pares que ja havies de deixar, ella havia d’estar allí, per veure’m sortir i fer-me sentir com una porca que li havia tret el seu novi estimat de la seva vida.
Va encendre el llumet de la tauleta de nit. La llum la va revelar ja completament vestida, se’l mirava amb ulls encesos, amb una ira latent que semblava estatjada en cada part del seu cos tens que es plantava davant d’ell.
-El novi que ja havia fugit un cop i que tornaria a fugir l’endemà, però que una ànima de càntir encara podia creure que s’hi quedaria...
-Us vaig fer mal a totes dues –va fer ell, mussitant, desvalgut, allí despullat davant la seva crua inspecció. Se sentia com un cuc insignificant i terriblement covard, enfrontat ara al que havia estat defugint enèrgicament tots aquells anys.
La Raquel, però, va desviar l’esguard, es va moure al voltant del llit i, transformada tan de cop com havia mostrat aquella ira freda, es va asseure a la vora del llit, als seus peus, i li va passar una mà tèbia i agradable per les cames.
-No em vas fer mal, no puc parlar per ella, però a mi no em vas fer cap mal.
Es va aixecar tot d’una i va caminar ràpidament cap a la porta, però es va aturar just a tocar-la, va girar-se lentament i se’l va mirar un cop més.
-No és veritat, saps, que jo sigui cap bandarra. Però no et pensis que és per tu que me l’han penjada, la fama. Només vaig tenir allò que es diu una relliscada, a banda de tu. Amb algú que... en fi, tant se val. Amb algú que, com jo, va ser tan incaut com perquè ens enxampessin i anéssim en boca de tothom. Així és aquest poble.
Va recollir-se el cabell amb les dues mans, tractant de dur-lo inútilment enrera.
-Però no em puc queixar, jo m’hi he quedat, jo ho he triat. Tampoc el meu home és com t’he dit abans, de fet no crec que tingui ni la imaginació ni els collons d’enrotllar-se amb ningú, ni menys amb cap alumneta amb el cap de pardal. No és més que un pobre professor de Tecnologia que s’estima més els ocells que les persones.
Va tornar a girar-se sobre el talons, però encara va afegir, abans de tibar de la porta:
-Vas fer bé, Fonsi, marxant, vas fer refotudament bé.
I va sortir, tancant la porta darrera seu, sense soroll, de manera que encara la va sentir talonejant amb pas ferm unes quantes passes.
Va esperar, sense esma ni de vestir-se, tan nu com ella l’havia deixat. Va esperar hores amb el llum de la tauleta encès, mirant l’estranya ombra que feia el telèfon damunt el trespol emmoquetat. No va sonar.

Comentaris

  • Inoportúna trucada[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 04-07-2013 | Valoració: 10

    Ostres, és una sensació molt especial aquesta que descrius. Que truqui ella, precisament ella en aquest moment és tan inoportú com no. Però, per què agafa el telèfon? Potser seria millor deixar-lo descansar en un instant així. Una situació magistralment descrita per la teva mà, Franz. Magnífic! Una abraçada.

    aleix

l´Autor

Foto de perfil de franz appa

franz appa

150 Relats

933 Comentaris

167757 Lectures

Valoració de l'autor: 9.90

Biografia:

Franz Appa és membre del Col·lectiu d'Antiartistes, que agrupa diversos autors compromesos amb l'art no professional.
Podeu saber-ne més al bloc antiartistes

Una part de les narracions publicades a RC, estan sent compilades i ampliades al web Històries de Tavanne , un projecte narratiu dinàmic i en evolució constant.

El Col·lectiu ha publicat també un manifest. . El podeu llegir complet a manifest antiart
Heus aquí un extracte:

(...) l'art i l'artista que proposem hauria de desprendre's de la professionalització i del reclam dels intermediaris que valorin i pregonin el seu art. En el domini de la utopia, es tractaria de pensar un món on cadascú podria obtenir les seves necessitats de subsistència pel sol fet de la seva existència, i per tant s'alliberés de la necessitat de guanyar-se el dret a la pròpia existència. En un món de la utopia marxista, doncs, no caldrien reconeixements ni professionals de l'art, ja que la dedicació sense retribució seria factible.
En l'actual món globalitzat, queden espais per a la creació artística no mercantil? Queda una possibilitat de democràcia a l'art -un art on la majoria creï i l'artista sigui un igual entre iguals? La sospita és que cada cop hi ha d'haver més marges i racons on la força del mercat es fracturi i concedeixi camp a l'autèntica creació. L'evolució de les tecnologies de la comunicació -només cal pensar en internet, en efecte-, però també el cansament i avorriment de la massa davant el producte artístic que emergeix avui del mercat, fan pensar que no estem desbarrant sobre un horitzó hipotètic però irrealitzable. Més aviat ens fa pensar que estem apuntant al que hi ha de més fecund ja en el nostre immediat entorn.
En definitiva, estem proposant un art:
-No professional, és a dir, creat per artistes que no en facin de la venda del seu producte el seu principal mitjà de subsistència
-Centrat en un medi d'intercanvi lliure de productes, fonamentalment gratuït, o en tot cas no dominat per intermediaris professionals del comerç
-Democràtic, és a dir, creat per una majoria envers una majoria.

Correu a: antiartistes@gmail.com