Cul de món.22

Només hi havia un cotxe al pàrquing de l’hotel, tota la resta havien marxat, feia hores. La tarda començava a caure sobre aquell quadrat asfaltat, vora la façana que multiplica el sol declinant en l’espetec mat del vidre fred. Va reconèixer el cotxe de lluny, el petit Peugeot, no gaire ben cuidat però encara amb bona planta. Com la seva propietària i conductora.
Ella estava a la cafeteria, a prop de l’entrada des del vestíbul, amb una vista directa cap a la porta per on ell havia d’aparèixer. Tanmateix, no mirava pas. El cabell rogenc li tapava la cara, enfonsada, concentrada aparentment en alguna lectura, una revista segurament, que tenia desplegada sobre la tauleta, a la vora d’una tassa de cafè.
Va asseure’s a la cadira davant d’ella. Només aleshores ella va aixecar la vista, amb un somriure ambigu com a única benvinguda.
-T’has deixat d’ensenyar-me alguna cosa? –va fer ell.
Ella va plegar la revista. Ell es va fixar en els seus dits, una mica rodanxons, amb les ungles pintades d’un lila fort que ja començava a escrostonar-se. La pell clara i pigada estava deteriorada, com la laca de les ungles.
-He pensat que podríem fer un cafè junts –va dir aleshores la Raquel .
-Mira, pel que fa a demà...
-No, pensava en els vells temps –el va tallar.
-Els vells temps -va mormolejar.
Ella s’havia canviat de roba, de cop se’n va adonar. Potser no havia tingut temps de pintar-se les ungles, però sí de treure’s la roba que havia dut a la reunió, que ell a penes aconseguia recordar, i posar-se una brusa de colors, que feien aigües, amb insinuacions de lluentons, i una faldilla curta. Va creuar les cames, com si responguessin a la seva mirada, i va exposar-li les cuixes sota el vidre glaçat de la tauleta. Després es van fitar, en silenci.
-Saps? –va dir ell-. A dalt tinc unes ampolletes del millor vermut.
Ella va pestanyejar, li va semblar que es posava lleugerament vermella.
-Sóc una dona casada, et recordo. I som al meu poble.
-Ho sé –va respondre, cara als ulls maliciosos d’ella. Li venia al cap que li n’havia parlat el Jaumet. S’havia casat amb un professor de l’institut de Ribalta. Tenia fills.
-T’ho han dit? I també t’han dit que sóc una bandarra?
-No, no volia dir això... –va començar a excusar-se, torbat.
Ela va deixar anar una forta riallada. Vulgar, com la faldilla que se li havia pujat encara més amb el moviment del riure. La brusa també es va obrir una mica, deixant-li veure una bona part del pit, les puntes que ribetejaven els sostenidors que cenyia la sina que hi sobreeixia, plena i banca. La brusa era prou elegant, però se li ajustava al pit i la panxa tensant les costures evidenciant una talla massa petita. Tot en ella era una combinació de vulgaritat i elegància, de deixadesa i energia.
-Doncs és cert, tinc fama de bandarra –va dir aleshores, abaixant la veu fins a un to amanyagador, obscenament, descaradament sensual-. Mira, no hi ha ningú a la recepció. Tens la clau, oi?
Ell va assentir.
-Puja mentre pago a la barra. Jo pujo després.
Va deixar la porta ajustada. Era la mateixa habitació que havia ocupat la setmana passada. Les tovalloles netes estaven disposades ben plegades sobre el llit acabat de fer. Encara no havia tingut temps de dur les tovalloles al bany que ella ja havia aparegut i tancat la port al seu darrera.
La va despullar amb violència. Com si aquella roba fos un obstacle que calia allunyar ràpidament, aquella brusa virolada i aquella faldilla que potser altres homes ja havien magrejat abans, aquella roba interior matusserament sexy, per quedar-se amb ella, aquella pell i aquell cos que encara podien semblar els d’un altre temps, mentre s’hi enredava, mentre s’hi aferrava amb una embranzida desesperada, mentre es refugiava en els rínxols del seu cabell, ignorant que havia perdut el color fresc de la joventut, ignorant el barat perfum, ignorant el que havia anat decandint-se amb el sedàs del temps, endinsant-se en el que havia estat, i més encara. En el que no havia estat, en tot el que ell, les seves mans, la seva pròpia pell, el seu penis erecte, la seva impetuosa capacitat d’oblit, era capaç de revelar, d’ella, del temps en què les decepcions quotidianes, els petits naufragis diaris, ens van sepultant i ocultant, com el carbó que va sent oprimint pels sediments dels anys, atrapat en la pressió, vencent-se en la pressió incalculable, fins a deformar-se i transformar-se en el brillant que algun dia algú podrà polir.
S’enganyava? Pensava, mentre recorria el cos d’ella, mentre tocava els seus membres i els excitava i removia. Pensava, viatjava lluny, en el temps d’ahir i en el que intuïa que havia passat d’aleshores ençà.
I així li va venir clara, la revelació, com en el somni de les cartes: ell havia tingut aquell cos, ell n’havia gaudit, l’havia fet gaudir. El temps es fonia amb el d’aquella nit, els cossos ja no eren igual de joves, però els cors eren iguals. Mentre ella cridava, gemegava i tornava a cridar, es doblegava, es recargolava de plaer sota ell, va veure de nou aquella nit, la darrera nit. Era la Raquel amb qui havia estat.. Era a ella a la que li havia promès tornar potser?
Va retirar-se, amb els darrers espasmes d’ella que s’anaven apaigavant suaument. Li girava parcialment la cara, però podia veure que tenia els ulls tancats. El cap li descansava sobre els rínxols amuntegats a l’altra banda, descobrint-li la corba tensa del col. La pell, en aquella postura, es veia encara insòlitament jove, lluent per la suor. Va llepar la base del coll i va anar pujant fins a l’orella, va esbandir els cabells que s’hi repenjaven i va anar recorrent-la xuclant suaument amb els llavis.
Aleshores ella va tornar a moure’s, va començar a riure , però no com a baix, va emetre unes rialletes breus, dolces, agradables.
-Què dirà, el teu home? –va sentir-se a dir ell, llavors.
Ella va obrir els ulls de cop, el va llambregar i va clavar els ulls al sostre. No semblava ofesa.
-Què dirà, quan?
-Vull dir, si sabés...
-Ho sabrà –el va tallar-. Però no et preocupis, que no et penso posar en un compromís.
Va continuar acariciant-la, va baixar cap als seus pits, va resseguir els petits cercles dels seus mugrons. Ella es va deixar fer, sense refusar-lo però sense correspondre.
-I tu, et posaràs en un compromís? –va insistir.
Ella es va desfer del seu amanyac. Es va tombar de costat cap a ell i el va fitar, frec a frec.
-Mira, ja t’he dit que tinc fama de bandarra. El meu home, no. Es pot follar tot el claustre de l’institut i potser alguna alumna, però no ho serà mai. Però cap dels dos sent cap compromís. Ja fa molt que no, en tot cas. Així que no et preocupis.
Va apropar els llavis als seus, però ella el va esquivar amb una ràpida finta.
-Ara sí que t’accepto aquest vermut –va dir.
Els ulls tornaven a ser maliciosos i un somriure despreocupat es perfilava sota la pintura que s’havia corregut dels seus llavis.