Cul de món.17

Les herbes altes cobrien una bona part del solar. D’altres més baixes, probablement ortigues, s’obrien pas entre el terreny dur, encara erm, on temps enrera hi havia hagut la pista, la mateixa pista que tants cops havia trepitjat, sobre la que havia desgastat tantes rodes de patins. No quedava a penes rastre del pavelló, només, entre runes vagues alineades a un dels cantons, el més oposat al carrer, una última filera del que devia estat la paret, el mur on es repenjaven els envans febles dels vestidors, les dutxes, els quartets del material, l’habitacioneta petita i asfixiant on es tancava el Quimet Hortoneda a preparar els partits mirant vídeos a un aparell tronat i esborrallant quaderns i quaderns que desava metòdicament a un prestatge a punt de rebentar i de desarmar aquells precaris envans que se sostenien difícilment sota les graderies.
Tot allò havia quedat esborrat. L’havien desallotjat poc després que ell abandonés l’hoquei, després que l’entrenador Vilamala, el mateix que l’havia fet fitxar pel Barça amb tantes promeses i ensabonades, li havia dit que podia triar entre plegar o que el fessin fora. Pel que sabia, un problema urbanístic havia endarrerit la venda del terreny a una constructora molt coneguda interessada a fer-hi edificis de quatre plantes. Finalment, van enderrocar el pavelló i la constructora va comprar el terreny. L’Anton Grau ja era alcalde i hi havia via lliure. Però l’obra continuava aturada. Era un lloc magnífic, a tocar de la vila, prop de la carretera de Ribalta. Però potser la gent ja preferia viure als afores, en les casetes individuals que s’havien fet al camí del Raval, o als masets que es venien a preu d’or per ser rehabilitats. O potser la constructora anava amb prudència i valorava ja el crac de la bombolla immobiliària que havia de venir segons totes les veus, però que no acabava mai de petar.
Va avançar cautelosament entre els matolls, fins a les pedres que quedaven dretes. A la dreta, cap al sud del qual es sol ja havia fugit, veia la mola refulgent del seu hotel, i més a ponent, cap on anava el sol declinant, les masses més xates de les escoles noves i el nou i magnífic pavelló del qual li havien parlat i que mai havia trepitjat.
Pensava en la cara clerical del director de la fàbrica, com havia aparegut a penes feia unes hores a la sala de reunions, amb el seu somriure postís que sostenia amb eficiència enganxat a la màscara de la seva cara impecablement afaitada, sota les ulleres d’acer gris que aplanaven els seus ulls blaus. Contra el costum de les jornades anteriors, el director havia aparegut ja avançada la reunió, i sense esperar torns va anunciar, amb la inalterable fredor afable de la seva veu, va comunicar, co-mu-ni-car, que havíem de suspendre, sus-pen-dre, la reunió fins dilluns vinent, ja que el director ge-ne-ral de l’empresa li havia co-mu-ni-cat que ell personalment vindria a la sessió de dilluns.
-Un honor inesperat. Els avanço que porta noves i molt interessants idees que necessitaran de l’examen detingut de totes les parts aquí presents, i per tant és previsible que es tracti d’una primera reunió curta que requereixi d’un nou ajornament perquè tots les puguem estudiar amb calma...
Es va aixecar un bon enrenou, però el mossèn no va deixar anar ni una de la seva boca de somriure ert.
Va vibrar el telèfon. Ja tardaves, va pensar, deixant-lo vibrar a la butxaca tres, quatre vegades. Allí mateix devia estar la cambreta opressiva on li havia dit a l’Hortoneda, feia un segle, que ja que se n’anava a estudiar a Barcelona havia pensat que seria bo acceptar l’oferta del Barça. L’Hortoneda se l’havia mirat amb aquelles ullets vius i no li havia dit el que li havia dit l’altre dia, que s’havia deixat enlluernar però que al final havia fet ben fet, que almenys ho havia intentat, estar entre els millors. No, l’havia mirat de fit a fit i li havia dit que si era allò el que realment volia, endavant, però que potser era massa jove encara per fer el salt.
El telèfon va deixar de fer el sord brogit del vibrador. Va agafar-lo i va veure a la pantalla el número del Tortajada. Va prémer la tecla de trucada.
-Que t’he enxampat dormint la mona una altra vegada? –va fer la veu seca del Tortajada.
-Prenia la fresca de la tarda –va fer ell.
-Hum, ben fet. Bé, ja m’han dit les novetats, ja que tu no t’has molestat.
-Si vols, te les explico demà, en persona.
-Doncs aniria bé. Cancel•la l’habitació i vine el cap de setmana aquí. Dilluns a primera hora baixarem junts a la fàbrica.
-Junts? Vindràs a la reunió?
-Sí, jo mateix.
-T’ho ha demanat el Raigal?
-M’ho ha demanat el cap de dalt, m’ho ha manat, vaja. Si ve el gran cap d’Alemanya, almenys haurà d’anar algú de la Federació.
-Em pensava que era jo, qui representava la Federació.
-Au, va, no t’ofenguis ara –va fer la veu del Tortajada. Semblava passar-s’ho bé-. Vinga, parlem demà, val?
-No sé si tinc temps d’agafar el tren d’avui...
-Tens un autocar a les dinou hores, au, afanya’t.
La condemnada eficiència del Tortajada.
Va perdre deliberadament l’autocar. L’havia d’anar a esperar a l’estació de tren, i en poc més d’una hora no es veia amb cor de fer tantes coses com fer la maleta, pagar l’hotel, i creuar el poble. Sense saber si tornaria.

L’endemà, però, a les sis del matí ja estava a l’estació, veient aproximar-se el primer tren. La vila, als seus peus, encara no s’havia despertat encara. No li havia dit ni adéu ni fins aviat. L’havia ignorat i continuava dormint plàcidament, sense pensar en els visitants d’Alemanya o de Barcelona que arribarien després del cap de setmana que ja s’endevinava. O no, sí n’hi havia alguns que hi pensaven, que potser no havien dormit gaire bé, com ell mateix. De fet, havia abandonat l’intent de fer-ho al cap de dues hores de donar tombs al llit, i havia assistit a una llarga processó de programes inintel•ligibles pel televisor. Potser, va pensar, a la nit només estan desperts i ociosos els imbècils, i per això només fan programes per a imbècils. Curiosament, aquella reflexió li va fer desistir de tornar a obrir el mini-bar. O potser era la cara del Tortajada que no havia vist mentre parlaven pel mòbil, però que ara li tocaria veure.