Cul de món.13

Va tenir tot un diumenge per veure’s ell mateix, en perspectiva, enfrontat a aquell cul de món d’ on, fins feia ben poc, es creia ja expulsat. En la perspectiva de l’espai, se n’adonava que lluny de passar desapercebut, tothom a la vila n’estava al corrent. S’havia oblidat que allò era un poble a la fi, com aquella vegada, en aquell partit fatídica,en aquella malaguanyada topada amb el Sarganella, s’havia oblidat d’una de les primeres lliçons que tot marrec rep quan s’ha de dedicar a un esport com l’hoquei si té la sort que l’entreni algú que hagi portat un parell de patins prou anys i amb dos dits de front. La lliçó és com saber caure, i el seu primer entrenador, el Quim Hortoneda, l’hi va donar amb luxe d’exemples pràctics.
-Recordeu, brivalls -els deia, estintolat contra la tanca de la pista, els polzes ficats sota la panxa dintre els pantalons-, que l’hoquei es juga amb un bastó i sobre quatre rodes. Cinc armes més grosses que els cinc dits del collons d’entrenador més gros que us pugui intentar vendre una moto. No en feu cas, doncs, de cap il•luminat que us parli de deixar-vos la pell a la pista: esquiveu els bastons i, si en lloc de patinar feu una patinada... deixeu-vos caure tan llargs com sigueu.
Havia repassat aquell instant milers de vegades. Potser es va trobar atrapat entre les cames del Sarganella i la tanca, o potser no, potser va ser el seu orgull el que li va impedir caure tot el llarg que era i el va fer retorçar-se sobre el genoll en el desesperat intent de continuar patinant.
Aquesta era la perspectiva del temps. Amb el temps, un no sap ja si el que reviu és el que va viure o només el que ha anat revivint, i modificant, distorsionant, potser definitivament deformant. El partit no havia estat televisat, no sabia si ningú n’havia pres imatges, no podia confrontar el record més que amb altres records, en tot cas. I mai no ho havia volgut fer. Sabia que el tanoca del Sarganella l’havia volgut visitar a l’hospital, després que l’operessin. No l’havia volgut rebre. L’única persona del poble que havia rebut havia estat la Balma, i va ser just per tallar la relació que ja havia anat refredant el seu distanciament cap a Barcelona. Li havia promès que es veurien sovint, l’any següent ella acabaria el batxillerat i es matricularia a Belles Arts i s’uniria a ell a la gran ciutat. Però a penes s’havien vist un parell de cops allí, i quan ell tornava al poble a visitar els pares, entre partits, a penes tenien trobades a soles.
Recordava que l’última vegada que van parlar aleshores va ser en una trucada d’ella.
-Em faig càrrec que això t’ha fet molt de mal, i entenc que estiguis molt dolgut amb la gent del poble –li va dir ella-. Però, què hi tinc jo a veure? Què t’he fet jo perquè em posis al mateix sac?
-No t’hi poso, al mateix sac. No hi ha cap sac, no estic dolgut amb el poble –va protestar, sorrut i esquerp.
-Aleshores, no té res a veure la lesió a això que passa entre tu i jo? –va sentit la seva veu, tremolosa i apagada.
-Què passa entre tu i jo? Què vols dir que ens passa?
-El que no passa, potser hauria de dir.
Es va refugiar en el silenci.
-Entenc –va sentir, abans del clic amb què va acabar la conversa quan ella va penjar el telèfon. Li va semblar que abans, just en aquell moment, la veu d’ella esclatava en un plor, però mai no ho va saber.
No va tornar a parlar amb ella fins que no va tornar al poble, després de la mort de la seva mare. I només va tenir una conversa de debò quan va haver enterrat el pare. Però no recordava a penes res, d’aquella conversa.
Potser podria recuperar-la, pensava ara. Pensava en com diuen que el temps tot ho cura, però que allò no era cert en absolut. A la tarda, després de sortir de nou a passejar fins al riu, veient sota la llum densa del crepuscle el perfil enrevessat de la fàbrica, les ribes brutes i la piscina de llots on s’havien dipositats tones de materials contaminats durant anys i anys, tota aquella brutícia de residus d’organoclorats, mercuri, arsènic, radionúclids, tota aquella massa semilíquida que confirmava la petja del que s’elabora i es creu de bades innocu i enterrat, veient l’incert joc del fum, vapor, bromes i bafs que emboiraven el doble joc d’imatges de les construccions industrials, les reals i els seus reflexos en les aigües aparentment quietes des de la distància, reflexionava en com les coses s’entesten a romandre i a mostrar tota les seves reticències i reluctàncies, com si fossin el producte d’un somni d’aquells que un dia, per a sobtada meravella, surten a la llum del dia i es manifesten com a estranyes bestretes del futur.