Cul de món.12

La primera impressió que va tenir és que no havia canviat gens. De seguida, però,va rectificar-se: els seus ulls. Els seus ulls havien canviat. Havien sofert un canvi radical. Com si tots els canvis que els anys, l’edat sumada a la recordada, s’haguessin concentrat en aquells ulls.
Exactament a l’inrevés que la Raquel Raigal, com si la seva amiga d’aquells temps fos la seva contrafigura, la Balma no havia envellit més que al seu esguard. Els ulls eren els mateixos que recordava, aquells ulls ametllats amb tons foscos i reflexos daurats, però havien perdut la lluïssor, o alguna altra cosa que feia la mirada apagada,cansada, una mirada carregada per un llast que ja no pertanyia a aquella joventut fresca i esponerosa que havia estimat profundament. Quan ell mateix era fresc i esponerós. Feia segles, en una altra vida.
La va veure aproximar-se, encara amb el pas gràcil, la figura fibrosa que capturava amb facilitat natural cada pas de ball. La figura que havia adquirit en els seus dies d’adolescent, quan l’espiava al pati de l’institut, i que no havia abandonat, ni quan havia abandonat les classes de ball perquè els pares ja no la van deixar matricular-se a alguna escola a Reus, que no havia abandonat quan ell va marxar a Barcelona, que no havia abandonat, segons era evident, durant aquells darrers anys. La va veure venir, creuant el menjador sense mirar-lo, com si no el reconegués, i com si els anys no s’haguessin instal•lat entre ells. Els anys que van caure a plom i de cop als seus ulls, els ulls d’ella, quan finalment el van mirar de front i li va dir amb veu molt baixa, quasi un murmuri:
-Hola, Alfons.
-Hola –va respondre ell, potser amb veu inaudible. No n’estava segur, però creia que mai li havia dit així, pel nom complet, ningú no li deia al poble llevat de sons pares.
-Finalment has vingut –va replicar ella.
Aquell vespre, després de les hores de televisió que l’havien dut fins al fastig, amb el mini-bar buit i un mal de panxa incipient, s’havia empès a si mateix cap a l’hostal. Fins on podia amb certitud trobar-la i on no sabia amb cap certesa què podia dir-li. Encara no ho sabia ara, sentint aquella pena i fatiga d’aquell esguard que havia estat tan net i que ara el fitava sense altra expressió, com si la vida que l’envoltava fos massa feixuga i anodina per permetre desvelar cap emoció o cap sentiment, fins i tot la curiositat o cap altra necessitat.
-T’han parlat de mi –va dir, potser per guanyar temps.
-Tot el poble en va ple, de la teva tornada –va fer, encongint les espatlles en un gest indefinit i neutre.
-M’ho imagino.
Van estar-se callats uns segons. Ell allí, assegut, contra una paret i de cara a la sala mig buida del menjador, i ella davant seu, dempeus, amb una carta a la mà i aquells ulls esmorteïts que no s’aferraven a les coses, ni a ell, ni als seus ulls.
-Véns a sopar, suposo –va fer, finalment.
Ell va afirmar amb un cop de cap. Ella va deixar mansament la carta a la taula, al seu davant, i després es va girar, va talonejar en silenci fins a una taula propera i va mantenir una conversa ràpida, entre professional i familiar, amb alguns clients. En acabat va desaparèixer de nou cap a la cuina. Va tornar al cap de pocs minuts, i va fer el recorregut invers. Va dur alguns plats a una taula, va intercanviar un parell de frases amb els client, i es va apropar ala seva taula.
Encara no havia decidit. Va improvisar sobre la marxar. Va demanar dos primers i ella va anotar sense immutar-se, va demanar si volia vi i ell va preguntar si podia ser una cervesa.
-És clar –va fer.
I es va retira recollint la carta. A penes van intercanviar més paraules fins que ell va haver escurat el cafè. No solia prendre’n en aquelles hores, però el va acceptar amb l’esperança que es buidés el menjador, que ja anava de baixa. Quan ella va tornar ja només quedaven una parella jove a una taula, no gaire a prop. Li va informar que ja tancaven, primer a la parella, en anglès, i després a ell.
-Molt bé.
-Ha estat bé?
Va fer un gest inquisitiu, d’estranyesa.
-El sopar, ha anat de gust? –va insistir ella.
-Oh, sí, tot molt bé –va contestar, encara que en aquell moment no hauria sabut respondre si li haguessin demanat què havia menjat exactament.
Ella va començar a retirar-li la tassa de cafè. Va clavar els ulls en les seves mans petites, fibroses. Els anys també havien castigat aquella pell. Hi havia taques, nusos en els dits que començaven a adoptar les formes rudes de les feines repetides i dures.
-Podríem veure’ns i xerrar? –va sentir que deia, una veu que era la seva, i no ho era ben bé.
Ella va sostenir un moment la tassa enlaire, paralitzada en el gest, com quan feia equilibris de punta i el món semblava poder aturar-se a l’ordre de la seva voluntat.
-És clar –va fer-. Només cal que vinguis qualsevol migdia, solem estar molt tranquils.
-Demà? –va insistir, sentint-se parlar de nou sobre l’eco remot i sord d’un so repetitiu que li amortia la veu.
-Demà? Sí, si vols dinar... però no serà el dia més tranquil, com per xerrar, vaja.
-Quan acabaràs? –va fer. El so creixia, era un bombeig continu que li martellejava l’oïda i les temples. El so del seu cor que bategava.
-Demà?
-O avui...
Ara el va fitar, l’esguard fatigat va buscar el seu i el va mantenir uns instants abans de parlar i perdre’s de nou entre boires invisibles.
-La meva família m’espera, avui i demà.
El batec contra la templa, implacable, dur, encegant-lo i eixordant-lo.
-T’has casat.
-De veres no saps si m’he casat o si...? –va fer, apuntant-lo inconscientment amb la tassa mig buida fins quasi vessar la resta negra del cafè ja fred.
Ell va aguantar la resta, muda, de la interrogació, en silenci, notant la força brutal de la sang batent el seu cervell, el crani, les orelles, els ulls. De vegades notava aquell atac, després d’alguna ressaca, o abans d’una nova borratxera.
-Tinc marit i dos nens –va dir ella, i es va retirar finalment, deixant-li el compte allí, sobre les estovalles de roba, molt netes, escrupolosament blanques encara que denotaven força rentades.
Va deixar uns bitllets amb una propina exagerada i va sortir per la porta que donava a l’escala, la va baixar fins a la recepció buida i va sortir al carrer, pel costat de la cafeteria, sense mirar-hi, cap a la plaça tènuement il•luminada, sota un cel serè, dolçament tebi, perfumat per l’aire que corria suau, des de la muntanya, cap al riu, duent aroma de bosc i tapant el fum i el brogit de la fàbrica que, com la muntanya verge tampoc ho feia, no descansava, sinó que mantenia la rutina de la seva vida, dels torns de treball que se succeïen l’un a l’altre incapaços aparentment de retre’s al cansament.