Cul de món.11

Un relat de: franz appa
La ressaca el va ocupar tot el matí de dissabte: en la fosca absoluta de l’habitació, lluitant contra la fressa de la vida que es desenvolupava insultant al seu voltant, clients inesperats que semblaven reproduir-se, rellevar-se i acuitar-se els uns als altres com si el cap de setmana els hagués expulsat de els seves vides ordinàries fins a aquell cul de món on ara ell intentava en va adormir-se.
Devien ser vora les tres que es va decidir a donar-se una bona dutxa, baixar al restaurant de l’hotel i fer un esforç per dinar. El menjador estava desert. Tots aquells clients fantasmagòrics havien tornat al cau d’on havien sortit o bé trescaven alegrament per les muntanyes disposats a esprémer bé les hores del seu sagrat oci.
Es va passar la tarda mirant els diferents canals d’esports de la tele. Un partit de voleibol, un de futbol de segona b, i un d’hoquei del Barça. Aquells nois patinant i fent anar els seus estics tan confiats i enèrgics. Cap d’ells devia passar de juvenil quan ell va penjar els patins. Mentre els blaugrana apallissaven sense pietat un equip canari, va gosar tornar a obrir el mini-bar. No havien reposat el que havia consumit, o sigui gairebé tot. Hauria de dir-li a la noia de recepció que fessin el favor de recanviar-ho. Només va trobar una ampolla plena, una cosa que a l’etiqueta deia ginger-ale, i que tenia un regust amargant. Bo per a la bilis retinguda.
L’última vegada que havia estat al poble per una missió havia estat també des de Barcelona, portant els colors del Barcelona. Va ser el seu primer partit contra els seus. També el seu últim en aquella pista on tantes rodes havia desgastat, on tants cops d’estic havia descarregat, on tants somnis havien anat creixent amb ell. Com que havien arribat directament al pavelló no va tenir temps de detectar si seria gaire mal rebut per la que havia estat la seva afició. Sa mare li havia dit que no passés pena i que fes la seva. Les salutacions amb els seus excompanys van ser cordials, la rebuda a la pista per part de l’afició d’aquelles que es diuen de divisió d’opinions –xiulades més fortes que els aplaudiments, tanmateix-, i el partit no gaire complicat. Ja havien encarrilat el marcador amb prou marge quan ell va sortir a la pista. I va marcar al cap de pocs minuts. Era com si la bola l’obeís simplement perquè el reconeixia com l’amo que era d’ella, simplement per les hores que l’havia fressat. Li va arribar a la punta de l’estic impulsada pel Sarganella, el pobre llargarut que no devia recordar-se que ja no jugava amb ell sinó contra ell, la va empènyer amb suavitat cap a la dreta, obrint l’angle preferit per al seu xut creuat a l’escaire, i sense més preparació el va executar, just entre el guant i el casc del Jaumet, que ja es podia conèixer bé aquell tir que no hi podia fer res. El silenci del pavelló el va ferir. Encara el podia sentir ara. Sentia el rodolar d’una patins solitaris, els d’ell mateix, com si només fos un entrenament privat, mentre retornava al seu camp. No va alçar ni un braç, cap escarafall per rebre les felicitacions apaivagades dels companys.
Després ho havia repetit milers de cop al seu cervell. Durant molt de temps va estar convençut que el Sarganella havia actuat de mala fe, però amb els anys se n’havia oblidat, sinó convençut del contrari. No havia estat mai un mal noi, una mica brut, això era tot. Potser es va deixar endur per la cridòria del públic, que exigia que els seu traïdor deixés de fer-los mal, de castigar-los injustament. Ells l’havien encimbellat i ara ell se’n rifava d’ells portant la bola cap a la seva porteria com si fos l’única cosa que mai hagués fet. S’hi tornava a plantar, cap a la tanca de la dreta, a l’esquerra del Jaumet Massip, el bo del Massipot, que se’l mirava ja amb els ulls esverats esperant que ell, el seu estic màgic, aquell drive perfecte i elegant, el tornés a foradar. No va ser mal fe, segurament, ni d’ell ni de la gentada que udolava, el Sarganella i els tribalixencs eren així: li van caure amb tot el pes a sobre. Era molt llarg, el molt tanoca, era massa llarg per desempallegar-se’n, per no embolicar-se amb les seves camotes i quedar atrapat contra la tanca. Quan va tocar amb el cap al terratzo ja sabia que s’havia fet molt de mal. Havia sentit el cruixit, malgrat la cridòria de la guerra, i només al cap d’un segon d’increïble quietud, on tot reposava callat com si l’aire s’hagués immobilitzat en una bombolla aïllant al seu voltant, al voltant del seu cos enredat en el del seu botxí Sarganella, només en acabat va notar el dolor lacerant i cru del seu genoll trencat. I malgrat aquell dolor tan excessiu i atabalador, encara va sentir com la cridòria retornava, com la grada udolava de nou, però ara ja no de ràbia sinó, i això és el que li havia fet encara més mal, d’alegria.
No havia estat mala fe. No havia estat intencionadament, és clar, només el resultat de la inèrcia d’uns sentiments a flor de pell. Res personal, com no hi ha res personal quan la tribu sacrifica el seu boc expiatori. La venjança és un sentiment primitiu i en calent es viu sense objectius, cegament, sense que intervingui ni tan sols la rancúnia, l’enveja o altres sentiments més elaborats. Ells eren així, i amb el temps ho havia acceptat.
Tot allò seguia allí, de totes maneres. Era part d’ell, i ara, de nou a la vila, sabia que no podia desempallegar-se’n. No podia prescindir de la rancúnia ni de la frustració, ni dels deures i compromisos propis que no havia honorat. La Balma, els pares. Ells havien marxat. I ella continuava allí. Però només hi ha una manera de reviure el passat, i és viure el present. El present tal com som, que és on portem tot el que vam deixar fet o sense fer en el passat.
Qui li havia dit això, va pensar en aquell moment precís, escurant aquell beuratge amarg? Qui, si no la mateixa Balma?

Comentaris

  • Front suat[Ofensiu]
    Bonhomia | 02-05-2013 | Valoració: 10

    La fredor i l'astúcia d'un jugador de qualsevol mena, efectivament, pot ésser i sovint ha de ésser revoltosa simulant cordialitat. Un record, lúcid o vague, pot encaramar el dia següent d'un home que tant s'ha perdut en la seva pròpia transcendència. Per a això, un simulacre de vida obtinguda del dia a dia sotjant, buscant sempre un objectiu propi, l'alcohol, com no. S'en podria fer una bona telenovel.la, bé, ja m'entens, franz.


    Sergi

l´Autor

Foto de perfil de franz appa

franz appa

150 Relats

933 Comentaris

167762 Lectures

Valoració de l'autor: 9.90

Biografia:

Franz Appa és membre del Col·lectiu d'Antiartistes, que agrupa diversos autors compromesos amb l'art no professional.
Podeu saber-ne més al bloc antiartistes

Una part de les narracions publicades a RC, estan sent compilades i ampliades al web Històries de Tavanne , un projecte narratiu dinàmic i en evolució constant.

El Col·lectiu ha publicat també un manifest. . El podeu llegir complet a manifest antiart
Heus aquí un extracte:

(...) l'art i l'artista que proposem hauria de desprendre's de la professionalització i del reclam dels intermediaris que valorin i pregonin el seu art. En el domini de la utopia, es tractaria de pensar un món on cadascú podria obtenir les seves necessitats de subsistència pel sol fet de la seva existència, i per tant s'alliberés de la necessitat de guanyar-se el dret a la pròpia existència. En un món de la utopia marxista, doncs, no caldrien reconeixements ni professionals de l'art, ja que la dedicació sense retribució seria factible.
En l'actual món globalitzat, queden espais per a la creació artística no mercantil? Queda una possibilitat de democràcia a l'art -un art on la majoria creï i l'artista sigui un igual entre iguals? La sospita és que cada cop hi ha d'haver més marges i racons on la força del mercat es fracturi i concedeixi camp a l'autèntica creació. L'evolució de les tecnologies de la comunicació -només cal pensar en internet, en efecte-, però també el cansament i avorriment de la massa davant el producte artístic que emergeix avui del mercat, fan pensar que no estem desbarrant sobre un horitzó hipotètic però irrealitzable. Més aviat ens fa pensar que estem apuntant al que hi ha de més fecund ja en el nostre immediat entorn.
En definitiva, estem proposant un art:
-No professional, és a dir, creat per artistes que no en facin de la venda del seu producte el seu principal mitjà de subsistència
-Centrat en un medi d'intercanvi lliure de productes, fonamentalment gratuït, o en tot cas no dominat per intermediaris professionals del comerç
-Democràtic, és a dir, creat per una majoria envers una majoria.

Correu a: antiartistes@gmail.com